Passar pàgina

       Montmeló

       Pujo al tren per començar el viatge més difícil dels que he fet fins al moment. Només entrar-hi, percebo l'agradable escalfor de la calefacció. Agafo lloc i trec un llibre. Necessito distreure'm.

       Mollet

       Darrere meu s'asseu una família amb un munt de maletes. Les dues nenes parlen inquietes, criden i xisclen. No puc concentrar-me en la lectura i escolto la conversa. Esbrino la causa del nerviosisme: van a Eurodisney. A mi també m'hauria agradat anar-hi, però la mare mai no ha tingut prou diners com per permetre'ns-ho. De fet, la nostra vida ha estat supeditada a una economia de supervivència.

       La Llagosta

       Al davant, s'hi asseu un matrimoni cinquantí, no poden ocultar l'alegria que senten. Passo una pàgina del llibre per tal de dissimular. Mica en mica, vaig deduint que es dirigeixen a l'hospital per conèixer el primer nét. La mare sempre m'explica que a mi no em va venir a conèixer ningú: ni àvia, ni oncle, ni cosí... D'aquesta manera la família va demostrar la disconformitat amb el meu naixement. Anys més tard, alguns se'ns han apropat tímidament, però sempre mantenint una distància de seguretat. Ni tan sols va aparèixer el pare. La mare m'assegura que era un noi fantàstic i massa jove que no estava preparat per a la paternitat. Jo penso, però, que no sap realment qui és. La genètica ha estat condescendent amb mi; ha fet que m'assembli molt, moltíssim a ella; sovint hi ha qui es pensa que som germanes.

       Montcada i Reixac

       Al costat, s'hi acomoda una noia que s'interessa per la conversa dels avis novells. Finalment, confessa que ha iniciat el procés de fecundació in vitro i que el marit i ella hi han posat moltes esperances. De tant en tant, empassa saliva. El llarg, car i complex procés sembla que interessa als companys de viatge. Fingeixo que llegeixo i passo una pàgina més. La conversa em neguiteja. No puc evitar escoltar-la. I penso, mentre m'estremeix un calfred, que la natura no és coherent ni justa en aquest aspecte, hauria d'atorgar fills només a aquells que ho desitgen.

       Sant Andreu Comtal

       Puja un grup nombrós de persones carregades amb molts paquets de regal i sense cap maleta. Dues d'elles s'asseuen als seients de l'altra banda del passadís. Com que ja no caben els paquets als prestatges, els col·loquen sobre les cuixes. S'afegeixen a la conversa dels meus tres companys. També van a conèixer un nen que ha adoptat una parella d'amics. Van a donar-li la benvinguda a l'aeroport. A aquesta criatura, la vida li ha ofert l'oportunitat d'una família i d'amics. Passo una altra pàgina mentre em plantejo que és curiosa la necessitat que té l'ésser humà d'explicar segons quines coses als desconeguts.



       Baixaré a la propera parada. No ho suporto més. Agafaré qualsevol metro que m'apropi a l'hospital. Guardo el llibre a la bossa. Necessito fugir d'aquests passatgers que m'ha enviat el diable. No ho aconseguirà. Tinc la decisió presa després d'una madura deliberació. No he demanat consell a la mare, ni a ningú. Si ho fes, potser diria que ella hi està d'acord i no em sento preparada per escoltar aquestes paraules. A vegades la història es repeteix com si fos un cicle. També tinc setze anys i tampoc no sé qui és el pare. No em resigno a viure com ella. De fet, es podria assegurar que no hem estat felices cap de les dues. Sort que la llei ara ens permet avortar a les menors, sense el consentiment dels adults.