Out of order

Ja és la tercera serp que maten i es miren per esbandir-se el dubte de si afegir-la a l'improvisat rebost amb les altres dues o començar a ser selectius. El més vell rebutja, sense fer-ho oficial, liderar la decisió i aixecant les espatlles perquè tots s'adonin de la poca importància que li dóna, el caçador la deixa caure dins el sac.
Abans no n'era pas de caçador. Mai ho havia necessitat. Abans hi havia una obertura a la paret amb un botó que feia sortir aliments sòlids, i un altre que feia sortir aliments líquids. També hi havia tot d'instruments i mecanismes per "acompanyar-te en el teu recorregut per la vida" com deia el lema que duia inscrit el mobiliari. Sempre l'havia trobat odiós. De fet, si hagués estat escrit una única vegada potser s'hauria convertit en una mena de pensament guia, quelcom que pogués arribar a semblar prou profund per atorgar-li algun protagonisme en la seva vida, però tant repetit es convertia en reclam publicitari massa obvi, fins i tot per a ell, que tots els seus coneguts deien que era molt crèdul.

-Cap on anem ara? -la noia encara el mira amb la mateixa mirada sorpresa de la primera vegada, fa... Sis dies? Ell segueix marejant-se cada cop que la mira als ulls, trobant a faltar aquella protecció que li donava l'aïllament.

Quan el tenia no sabia per a què podia servir, en realitat, no era conscient ni que estava separat, no havia estat mai d'altra forma, ni ell ni ningú que ell conegués, ni ningú que conegués algú que ell conegués. El món era un edifici laberíntic en què tot estava coordinat a la perfecció, tot mecanitzat fins a les darreres conseqüències, tot preestablert. Tot estèril i asèptic fins que es va produir aquella explosió que va rebentar mitja paret i, de darrera la paret, va aparèixer el rostre amb el que parlava a través del videòfon.
De primera no el reconeixia del tot, era més gran, més rodó, no, més esfèric. Després el va assaltar aquella bafarada d'aire estrany, fins llavors no sabia què era una olor. Es van quedar deu minuts quiets, mirant-se com qui es vigila, sense saber què fer. Ell va estar a punt de córrer fins el videòfon per preguntar-li què podien fer, la coneixia de feia temps i ella sempre li donava bons consells, però ara la tenia allà al davant convertida en un objecte de tres dimensions i olor, i tacte quan, tremolosa, es va repenjar en ell per travessar la paret.

-Sembla millor cap allà. -L'explorador s'avança a qualsevol resposta assenyalant un passadís entre la vegetació i tots els altres accepten el suggeriment sense discutir-lo.

Abans que tots adoptessin un sobrenom derivat d'aquella de les seves qualitats més manifesta, cadascú tenia un altre nom. Un de naixement que incloïa la data i un àlias que era el que usaven sempre. Ara els semblaven tan superflus i inútils com el mobiliari desconnectat del subministrament energètic. Tant buits com l'amistat que abans anomenaven interacció. Vuit anys en aquell grup de treball i mai havia sentit la seva olor, ni li havia vist el brill dels ulls, ni l'havia sentit tremolar. Vuit anys sense nusos a l'estómac, ni calfreds, ni res semblant. Es va espantar al principi. Es pensava que havia emmalaltit, però en fixar-s'hi veié que els símptomes només es manifestaven quan estava amb ella. Amb els altres l'atabalament era diferent.

-Sobretot no us separeu, vigileu bé on trepitgeu i aneu poc a poc. -El protector vigila la marxa. Ho ha fet des que fa cinc dies va arribar el maquinari del servei tècnic per restaurar el sistema i recol·locarlos. Cap dels nou estava disposat a tornar a aïllar-se i l'edifici, que no estava programat per a aquests supòsits, va devorar la resta del personal oblidant-se d'ells.

Ell espera que passin tots i la convida a unir-se al grup acompanyant-la, en un gest suau, per la cintura. A ella ja només li tremola la veu i a ell aquell mareig tant dolç li comença a agradar.