For whom the bell tolls

Un relat de: XvI
Vaig rebre la invitació una d’aquelles nits càlides i avorrides. Em costaria precisar quina perquè al servei militar podies gaudir de tota una monòtona successió de nits similars. Com anècdota podria dir que va ser l’única nota positiva que va tenir tot plegat, ja que el que sí recordo és que em tocava imaginària i aquella notificació va servir per mantenir-me ben despert. El text, concís i gens poètic, em comunicava que em transferien a la Unitat Especial i que m’havia de presentar a administració amb aquella missiva l’endemà mateix de rebre-la. La “Unitat Especial” tal com sona, amb aquelles majúscules que li donaven importància i aquella indeterminació que la vestia de misteri, era coneguda només per mitjà de rumors, llegendes de caserna, històries de l’amic d’un amic que té un amic… No s’hi accedia com a càstig, igual com passava amb altres grups d’operacions especials, ni per sol•licitud voluntària; si fos així, jo segurament no hi hauria entrat mai ja que el meu avi només em va llegar dos savis consells: «mai t’ofereixis voluntari per a res i procura passar sempre desapercebut» i jo els he aplicat sempre amb èxit des de l’escola fins a la feina passant per la universitat. Els candidats eren seleccionats pel propi cos en funció de les seves habilitats, per això em va estranyar que em triessin per formar part d’aquell selecte grup d’operacions especials.
Quan li vaig preguntar al Comandant, un paio ferm de pell de cuir amb cicatrius amagades, en què havia destacat jo, em va dir que en cinisme i que no tenien gaire clar si allò els resultaria útil, però que m’ho prengués com una mena d’experiment.
No cal dir que no em va fer massa gràcia. Amb tot, a l’exèrcit no acostuma a preocupar-li gaire si les coses et fan gràcia o no i el Comandant no em va mostrar el menor indici que es poguessin presentar al•legacions, per tant vaig optar per mostrar un regraciament discret i poc voluntariós, i vaig provar de prendre-m’ho com un experiment. Amb el temps, malgrat que la instrucció era força més dura, també vaig aprendre mirar-m’ho pel costat bo. Hi havia alguns privilegis: havíem de ser capaços de passar desapercebuts si ens desplegaven rere les “línees enemigues” i, amb aquesta excusa, se’ns permetien certes llicències estilístiques en el nostre aspecte físic. Un caramel com aquell era difícil de rebutjar, de manera que vaig invertir els set mesos d’instrucció en deixar créixer unes grenyetes free-style força envejables. A més, malgrat que seguia formant part de la tropa obligada, aquella destinació em regalava un tracte equidistant per part dels regulars entre l’enveja i la por molt adient al meu tarannà reservat.
A la Unitat, tots teníem sobrenom. El meu era Shiba. La versió oficial era que els resultava més fàcil de pronunciar que Xavi. La meva sospita era que, com el cinisme és invisible i no es pot dir que destaqués, precisament, en cap disciplina, em tenien per una mena de mascota. En qualsevol cas, com no m’ho van dir mai a la cara i eren perfectament capaços de fer-ho, potser la seva versió era més sincera del que em pensava. Aquells paios, els meus companys d’armes, no havien estat seleccionats en virtut de la seva ironia ni la seva subtilesa; el que no era una mena de MacGiver recordava un M. A. Baracus i tots tenien la capacitat de rebentar closques sense perdre els anells. N’hi havia que fins i tot ho havien fet en algun bar i n’havien sortit indemnes i somrients davant les mirades equidistants dels P.M. Eren ben bé de la mena de gent que voldries tenir a prop si mai hi havia cap conflicte. Sempre que fossin dels teus, és clar. En James Hetfield ho expressava molt bé a la lletra d’aquella cançó quan deia: «For a hill men would kill, why? They do not know. Suffered wounds test there their pride».
Evidentment, no tot eren flors i violes. La reputació de la Unitat no era gratuïta i si es perllongava al llarg dels anys era perquè, de tant en tant, en passava alguna de sonada. Sense anar més enrere en el temps, mentre jo hi vaig ser, en una ocasió ens van deixar a l’altra banda de la frontera amb França sense avisar-nos, és clar, en un d’aquells simulacres que excedien, segons el meu humil criteri, la pròpia definició de simulacre. No sé si vaig ser prou cínic en aquella ocasió, però com que era l’únic que xampurrejava el francès em vaig guanyar el dret a ser considerat útil pels meus companys —i crec que va ser a partir d’allò que van insistir molt en la versió oficial del meu àlies—. En qualsevol cas, molt més útil que els uniformes de campanya, les fulletes que dúiem al casc, i les armes amb munició de salva que vam haver de traginar, junt amb el ridícul d’aquella grotesca i injustificable fila, fins a l’altre costat de la frontera. Per sort l’únic que ens va veure va ser el pagès aquell que es va creure, o ho va fer veure, que estàvem de maniobres conjuntes i ens havíem perdut. Gràcies a les seves amables indicacions ens en vam sortir d’una manera molt més digna que aquells soldats britànics que van ser enxampats per la policia local de Granada mentre feien escalada en la seva pròpia versió de simulacre.
Tanmateix, cap de les operacions o putades que ens van fer va ser comparable a la que ens va permetre llicenciar-nos abans d’hora i amb honors. També va ser una nit càlida i avorrida. El Comandant ens va sorprendre amb una crida urgent a sortir en una missió secreta. No obstant, aquella vegada no li vaig veure l’habitual somriure sorneguer que li forçava la pell adobada i li tibava les cicatrius amagades. Vam sortir del barracó amb el farcell sempiternament preparat i ens vam topar amb un helicòpter Cougar que esperava, amb les pales manses, carn per omplir-se les tripes. Li vaig preguntar al Comandant què passava, crec que abans de pujar, mentre m’empenyia per fer-me pujar i un cop dins l’helicòpter, i no recordo si em va respondre el primer cop o el tercer, però sí que em va deixar glaçat. Ens va dir que allò no era un simulacre i ens va passar un manual d’operacions que tenia, pel cap baix, dues-centes pàgines. El vaig fullejar i, n’estic segur, amb cara de babau li vaig dir que estava en anglès, però enlloc de fotre’m un calbot com en altres ocasions, me’l va treure de les mans, va comprovar el que li deia com si es sorprengués d’haver-ho passat per alt, i ens va dir: «tant li fa, us el resumiré; si veieu res d’estrany dispareu». En aquell moment creia que no es podia estar més acollonit, però m’equivocava. No he passat tanta por en ma vida com quan ens van dir que arribàvem al destí i que ens preparéssim per saltar. Vaig mirar a través de les ulleres de visió nocturna i vaig veure un munt de taques blanques desplaçant-se amunt i avall a sota nostre. Si era l’enemic, ens superava en una proporció de deu a u. El dit encara em tremolava al gallet quan vam posar peu a terra però, per sort, no vaig disparar. D’haver-ho fet tindria el dubtós honor d’haver mort una cabra en combat. Vam deixar que aquelles ex-taques blanques s’esmunyissin sense baixes i vam envoltar el campament enemic. El cos se’m relaxava perquè la seva visió era molt menys amenaçadora, tot just una tenda aïllada sense ningú fent guàrdia. La vam envoltar i per megafonia vam instar els ocupants a sortir-ne desarmats. Per fortuna els havíem sorprès dormint i desprevinguts i van avenir-se a sortir amb unes cares més aterrades que la meva.
L’èxit es palpava en l’aire. Potser incloïa una lleu dosi de decepció o d’enyorança entre els meus companys davant l’absència de l’aroma de la pólvora que, en tot cas, era més un posat que altra cosa perquè jo els havia vist prémer les barres amb força fins a fer sonar les dents mentre volàvem en el Cougar cap al nostre destí incert, amb les mirades perdudes en pensaments insondables i una col•lecció completa de tics diversos als dits; «take a look to the sky just before you die, it’s the last time you will» que cantava aquell.

Per la meva part, què voleu que us digui? Segueixo tenint molt clar per on es podien fotre l’illot aquell del Perejil.

Comentaris

  • Històries de la puta mili (amb perdó)[Ofensiu]
    Englantina | 05-06-2011

    Fins que van abolir l'obligatorietat del servei militar, vaig haver d'aguantar moltes històries de la mili (jo, igual que tothom, és clar). Reconec que es feien pesades, perquè els nois eren monotemàtics amb la qüestió fins moooolts mesos després d'haver tornat.
    Havia oblidat tot això, i m'ha entrat una mena de nostàlgia, no per la mili en si (de la qual abomino i que ha estat la causa de la desgràcia més gran de la meva vida, que ara no ve al cas) sinó per totes aquelles històries que, malgrat la seva repetició incessant, es feien quotidianes i formaven part de la vida dels meus amics.
    El relat m'ha agradat molt, sobretot per la narració desimbolta que li has donat al tema.
    Aquest títol m'ha recordat les paraules de Hemingway, que sempre tinc presents, sobretot per la seva sentència final:"les campanes sonen per tu". Val la pena no oblidar-ho.
    Una abraçada.

  • Comentari sense cinisme[Ofensiu]
    nuriagau | 03-06-2011 | Valoració: 10

    Coincideixo amb el comandant en què el Shiba/Xavi és un narrador un xic cínic. Amb una prosa esplèndida queda palpable la seva desimboltura i ironia. El to de la narració resulta molt agradable al lector, així com les accions que es van succeint.

    Altres detall que cal destacar del relat és la inclusió de la cançó, els consells de l’avi i les dues darreres frases del desenllaç

    Ens seguim llegint

    Núria

  • El pedaç al teu relat... (i propineta per a tothom)[Ofensiu]
    deòmises | 02-06-2011

    A més, aquesta convocatòria m'ha fet reescoltar (un cop més) For Whom The Bell Tolls, de Metallica, que sempre és un plaer. Igual que la prosa d'en XvI, malgrat no haver viscut l'ambient del Servei Militar ni de les seves bromes típiques, ni de la seva atmosfera rígida. Una prosa que s'escola lentament i sense grinyols i ens provoca els mateixos dubtes que en Xavi/Shiba. La presa de pèl o la veritat, ja que, com ell segueix el consell de l'avi de no destacar i de no prestar-se voluntari en res... I, com he sentit a dir en d'altres ocasions, són dues regles que sempre funcionaven.

    La part més destacable és aquesta atmosfera que ens deixa immersos en aquests mesos de Servei Militar i en un fet que, fins avui, només coneixíem per notícies de llavors o per brometes amb cabres... I potser tot va ser així...



    d.


    PS:

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

XvI

20 Relats

90 Comentaris

42187 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Sempre m'ha agradat llegir, i sempre m'ha agradat escriure. Abans, però, escriure havia estat un acte íntim i privat. Amb el primer relat que vaig publicar a internet vaig descobrir el plaer de ser llegit. El plaer de compartir amb el lector la construcció d'una història. Ara, malgrat que els meus relats em segueixen semblant poc dignes de ser llegits, aquest acte compartit esdevé una necessitat. Un desig d'abocar interrogants, sentiments, emocions, que acabaran barrejant-se amb els interrogants, sentiments i emocions propis de qui vulgui llegir-los i fer-los seus.

Relatsencatala m’ha regalat l’oportunitat d’enriquir-me amb els comentaris i consells d’altres lectors i autors i, tot plegat, m’ha dut a participar amb els relats “Recepta secreta” i “Qui perd paga el beure” en els reculls d’autoria compartida “relatsencatala.com versió 1.0” (Ed. La Quadriga, 2005) i “relatsencatala.com versió 2.0” (Ed. La Quadriga, 2006).

Altres bons moments viscuts:

Premi ARC-Catarsi 2011 amb "El llac Cheko"

Premi Ovelles Elèctriques.2012 (IV edició) amb “En la mesura dels possibles”.

Premi Ictineu 2013 (V edició) en la categoria de relat original en català per "El llac Cheko"

Us estaré molt agraït per qualsevol comentari que em vulgueu fer. Necessito que em critiqueu si veieu la menor esperança que amb això pugui millorar ni que sigui una mica.

També em podeu llegir a www.relateria.com

El meu mail: axlroig a gmail.com