Tancat per reformes

Un relat de: XvI

Deixa'm que t'ho expliqui a la meva manera. Res no havia canviat mai tant fins que va aparèixer aquell missatge: "PER OBRES DE MILLORES EN ELS ACCESSOS, EL CEL ROMANDRÀ TANCAT FINS EL 30 DE NOVEMBRE". De primeres, semblava una broma de discutible gràcia i dubtós "savoir faire", per allò que mai plou al gust de tothom i la fràgil susceptibilitat religiosa. Però no va passar gaire temps abans que es comencés a palpar que alguna cosa no rutllava.
La gent va reaccionar amb pànic, amb indignació. La gent sempre reacciona amb indignació davant les coses que els fan por. Cerquen culpables, exigeixen responsabilitats, s'acusen els uns als altres: uns cops de conductes imprudents, altres de coartar la conducta; de manca de previsió, d'excés de zel… El cas és que, si no existia la possibilitat d'anar al cel, les alternatives semblaven quedar reduïdes a anar a l'infern, i tothom troba genial que existeixi un infern on enviar els altres, oi?
Els governs van reaccionar amb l'habitual eficiència. Primer van negar que existís un cel; després van negar que, d'existir, pogués tancar; més tard van resoldre que ningú podia ser obligat a anar a un inexistent infern en el supòsit que existís. La conclusió era que no calia preocupar-se de res, però que s'havien d'evitar els riscos innecessaris. Es va convocar una reunió d'urgència de les Nacions Unides en la qual es reafirmaven aquestes consideracions, acompanyades d'una condemna unànime de l'actitud insolidària i irracional dels Estats Units que, no només es negaven a signar l'acord, sinó que proclamaven tesis catastrofistes i apocalíptiques.
De fet, oficialment els Estats Units manifestaven no acceptar la veracitat del missatge, però la rumorologia deia que tenien les seves pròpies conclusions resumides en que, si no hi havia cel no hi havia destí per als bons, i que, per tant, s'acumularien aquests a la terra. No em preguntis si el rum-rum era cert. Només cal que analitzis les seves reaccions, si més no el seu enginy: decretar l'obligatorietat de tenir armes de foc, justificant-ho en la defensa de la pàtria, sota pena de mort per aquells que no en tinguessin acusats de traïció. Per por, o per pur plaer, no va quedar ciutadà sense munició i el descens de detencions va ser proporcional a l'augment d'accidents (encoratja'ls, que ja els jutjarà un tribunal superior, si existeix).
La calma va arribar abans que fossin possibles les primeres valoracions sobre la mesura, i ho feu en forma d'un segon missatge: "DAVANT LA IMPOSSIBILITAT D'ASSUMIR COMPROMISOS ALIENS, L'INFERN NO ADMETRÀ NOVES SOL·LICITUDS D'INGRÉS FINS A NOU AVÍS".
La gent va treure les seves pròpies conclusions; si no hi ha destí, no hi ha viatge. I una sensació d'invulnerabilitat va envair el mon sencer.
Sí, ja ho sé, és complicat. Costa de seguir. Però és que va ser així com va anar passant, jo només et faig una descripció dels fets. La gent i els governs, les conclusions i les valoracions, la trampa i la llei. Només hi havia una manera d'esvair els dubtes, i era veient què passaria quan li arribés l'hora a algú. I l'hora arriba, creu-me.
Pots estar segur que els primers ho van amagar. Tant com van poder. Però era qüestió de temps que sortís a la llum; la mort seguia treballant. Acudia puntual a les seves cites per rigorós ordre de… bé, això tant li fa, no cal que entrem en tecnicismes, el fet era que seguia sorprenent els mortals amb la seva silenciosa besada. Poètic, eh? Surrealista, sens dubte. Quin sentit té seguir repartint entrades si no hi ha cap discoteca oberta? Ah! Amic meu, si es poden fer obres al cel, per què hauria d'estar lliure de burocràcia? Així que la gent va haver d'enfrontar-se a un problema que ja tenien superat, el de les llistes d'espera.
El primer cas conegut de defunció en aquella estranya conjuntura fou el de Didier Songome, o com sigui que es pronunciï. N'hauràs sentit a parlar. Es va presentar al seu govern, del seu refotut país, amb un paper numerat a les mans, com aquells que et donen a la farmàcia quan els fas un encàrrec, i els va dir que la mort li havia entregat dient que passaria a recollir-lo quan reobrissin els accessos.
Novament les conclusions: "Cuita! Que sí que es pot morir!" I com quan hi ha un accident a la carretera, que provoca prudència durant uns quants quilòmetres, les conductes van recuperar (sobrepassar, diria jo) els nivells de responsabilitat inicials. Ara les preocupacions foren unes altres: les del poble evitar que es reobrissin els accessos, les dels governs evitar que s'allarguessin els terminis; les del poble generar la confusió entre vius i morts (a qui no li agradaria estalviar-se uns quants impostos?, o reclamar propietats òrfenes?), les dels governs evitar l'acumulació de gent a una castigada terra que no podia permetre's el luxe de gastar recursos en els… no-vius? El problema és que morir no és un acte fugaç com un orgasme i aviat fou obvi que no es podia fingir; els morts "cantaven" i quan dic cantaven vull dir que s'ensumava, es podia olorar a distància. Com més temps, a més distància. La gent es corrompia en vida. No es descomponien per fastigueig dels científics, però era clar que es deterioraven. I no només físicament, també mentalment: oblidaven les coses; primer les petites, després les més grans. Poc a poc ho oblidaven tot i es convertien en ànimes en pena, que no feien més que recordar als altres la seva condició de mortals.
El rebuig fou general, és clar. Es va parlar de la necessitat d'apartar-los, confinar-los. Els científics no podien demostrar que fossin contagiosos, però tampoc que no ho fossin, (si se n'han matat de vaques amb aquesta premissa!) per tant, calia aïllar-los.
No em miris així, jo no tinc la culpa que la ment humana sigui tant retorçada, es mou per interessos, el que passa és que els interessos de la majoria sempre són perjudicials per alguna minoria, com a mínim fins que canvien les tornes. ¿Que no recordes quina va ser la principal esperança quan es va veure que no es complien els terminis? Sí, confondre la mort, saturar-la. Fer que, de tants números com hi hagués en espera, li fos impossible recordar-los tots, o si més no, li fos impossible cobrar-se tots els deutes. De segur que si hi hagués hagut prou temps per a que els no-morts fossin majoria, els confinats haguessin acabat sent els altres, si se'n recordaven, clar (perdona'm l'acudit dolent). No obstant, no ho sabrem mai. Qui sap si la por hagués acabat amb els somnis d'immortalitat de la temerària massa. Devia ser una tortura aixecar-se cada matí repassant la pròpia biografia, analitzant tots els records per reconèixer-se entre els vius, mirar constantment la cartera amb el temor de trobar-hi un misteriós numeret.
La qüestió és que la gent va tenir un cop de seny. Un cop terminal. Un d'aquells penediments que es produeixen al llit de mort, quan l'inevitable esdevé real i les conseqüències truquen a la porta de la consciència per exigir-li comptes. És trist, però és així. Només valorem les coses quan les perdem. Només valorem les carícies quan hem tingut l'orgasme i llavors ens preguntem si no en podíem haver tingut més, si en vàrem repartir prous o ens en vam guardar alguna, si vam ser capaços de mostrar com ens agradaven les que rebíem. Si n'haguéssim pogut tenir més, donar més…
Què et passa? T'avorreixo? Perdona, no era aquesta la meva intenció. T'estava explicant tot això de quan les obres al cel. Que qui sóc, dius? Fa molt que no mires la teva cartera?

Comentaris

  • L'ull de la subcultura | 30-03-2006 | Valoració: 10

    jejeeje molt bo, ensèrio, subrrealista, kafkia, enginyós... gracies per arrancar-me un somriure jejejejej
    Segueix així

    Salut i Anarkia

  • original i àcid[Ofensiu]
    amdt44 | 28-03-2006

    La idea es veritablement original i el relat expressa una fina ironia amb una certa acidez

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

XvI

20 Relats

90 Comentaris

42187 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Sempre m'ha agradat llegir, i sempre m'ha agradat escriure. Abans, però, escriure havia estat un acte íntim i privat. Amb el primer relat que vaig publicar a internet vaig descobrir el plaer de ser llegit. El plaer de compartir amb el lector la construcció d'una història. Ara, malgrat que els meus relats em segueixen semblant poc dignes de ser llegits, aquest acte compartit esdevé una necessitat. Un desig d'abocar interrogants, sentiments, emocions, que acabaran barrejant-se amb els interrogants, sentiments i emocions propis de qui vulgui llegir-los i fer-los seus.

Relatsencatala m’ha regalat l’oportunitat d’enriquir-me amb els comentaris i consells d’altres lectors i autors i, tot plegat, m’ha dut a participar amb els relats “Recepta secreta” i “Qui perd paga el beure” en els reculls d’autoria compartida “relatsencatala.com versió 1.0” (Ed. La Quadriga, 2005) i “relatsencatala.com versió 2.0” (Ed. La Quadriga, 2006).

Altres bons moments viscuts:

Premi ARC-Catarsi 2011 amb "El llac Cheko"

Premi Ovelles Elèctriques.2012 (IV edició) amb “En la mesura dels possibles”.

Premi Ictineu 2013 (V edició) en la categoria de relat original en català per "El llac Cheko"

Us estaré molt agraït per qualsevol comentari que em vulgueu fer. Necessito que em critiqueu si veieu la menor esperança que amb això pugui millorar ni que sigui una mica.

També em podeu llegir a www.relateria.com

El meu mail: axlroig a gmail.com