Un son reparador

Un relat de: XvI

-Em dic Joan.
No es va molestar en allargar la mà ni fer cap altre gest de presentació que no fos deixar anar el seu nom i asseure's al tamboret lliure del seu costat.
-Noia! Posa'm una cervesa, vols? -es va girar i va preguntar- Tu en vols una? Ah!, ja en tens una, eh?
Hi ha gent que no es molesta en analitzar quines reaccions generen les seves actituds. El Joan semblava un d'aquests.
-Em dic Joan -va repetir- Joan García. Un cognom gens exòtic, ves.
-Carles.
Va ser una resposta freda, obligada per alguna norma de cortesia introduïda a cop de repetició en la ment d'un individu escolaritzat.
-Encantat, Carles. Fa una nit freda, eh?, ves, qui ho havia de dir en ple mes de març. No estem a la primavera, ja?
-Suposo -el Carles va mirar al seu voltant, no trobant cap complicitat senzilla on refugiar-se, va contemplar l'opció d'aixecar-se i anar al lavabo.
-El temps està ben boig. Abans no que no era així, ves. Ara un ja no sap què posar-se. Abans a l'hivern feia fred i a la primavera bo.
-Escolta -el Carles va mirar aquell paio als ulls-, vas mamat?
-I ara! Vull dir, encara no.
El Joan va esclafir a riure i la meitat de l'aforament va girar-se per veure-ho.
-Doncs tens els ulls injectats en sang -en Carles va endur-se l'ampolla als llavis deixant caure la beguda dins seu-. Fas cara de cansat.
-Oh! sí, això sí. Pots posar la mà al foc, mira què et dic. Vull dir, en sentit figurat, eh!
-Doncs, ja saps, el millor és anar a dormir.
El Carles va fer un nou glop que semblava més amarg.
-Sí! Ja ho pots ben dir, ves -novament va riure amb aquella exagerada eixordadissa.
El Joan es va repenjar sobre la barra com si s'hi anés a caure mort.
-El cas és que no puc anar a dormir.
El Carles va mirar el rellotge. Ell tampoc tenia ganes d'anar a dormir. Podia aixecar-se i fugir d'aquell desgraciat o acabar-se la cervesa i confiar que no pogués ser pitjor.
-I doncs? Que t'ha fotut fora la xicota i no pots anar a casa?
Va ser acabar la frase i lamentar-la, tement que de nou el cel els caigués al cap en forma de rialla esfereïdora. No fou així, enlloc d'això, el Joan va adoptar un posat solemne, com si de cop tot anés a prendre sentit enmig de la nit.
-És molt més greu -va fer a la fi-. És més greu que res que siguis capaç d'imaginar.
El Joan va començar a parlar amb un llenguatge nou. Allunyat d'aquella parla barroera de borratxo que havia empestat l'aire fins aleshores.
-Fa vint-i-quatre hores que no dormo. No goso. I el que et diré ara et farà pensar que sóc boig, fins i tot descartaràs la possibilitat que només vagi begut. El cas és que estic vivint una tortura, des de fa sis mesos pel cap baix -en Carles va girar-se per escoltar-lo millor. Hi havia quelcom en la seva manera de parlar que l'advertia que més valia escoltar-. Tot va començar una nit com qualsevol altra. Vaig arribar cansat de la feina i em vaig quedar clapat al sofà, amb les restes del sopar escampades a la tauleta davant meu. Va ser la nit que més he descansat de la meva vida, però també la primera que he maleït dormir de tantes com han vingut després.
»L'endemà al matí, la meva dona no havia arribat de la feina. Treballava en un hospital i a vegades tenia torn nocturn, però sempre la trobava dormint al meu costat quan em despertava. Aquella dia no, jo seguia al sofà i ella no era a casa. El pitjor de tot era aquella sensació de culpabilitat, recordava haver somiat que l'assassinaven. Un somni grotesc, dur, confós.
»Em vaig vestir a corre-cuita per anar a trobar-la, però no vaig arribar a sortir al carrer. La policia va trucar a la porta i em van dir que l'havien trobat morta, en un carreró prop de l'hospital, amb un ganivet clavat a l'esquena. Tal com havia somiat.»
-Collons!
-Sí, collons -en Joan va fer una pausa per endur-se un glop tremolós de cervesa-No vaig tornar a dormir fins passades trenta-sis hores, però quan ho vaig fer, va tornar a ser un son tan profund i reparador com aquell. Només que aquesta vegada no em vaig despertar confós -el Carles el mirava interessat-. Havia vist nítidament la mort del meu cunyat, amb la mateixa ganivetada a l'esquena, i la seguretat que no trigarien en confirmar-me que havia succeït de veritat.
»La policia em va dir que devia haver anat al carreró on havien mort la seva germana i que l'havia sorprès allà la persona o persones de la nit abans. Tot plegat no ve gaire al cas, el fet era que jo tenia l'estranya sensació que alguna cosa m'estava passant. Cada cop que m'adormia moria algú, i jo ho veia, i en despertar-me em sentia terriblement fort i descansat, i terriblement culpable.»
-Però no té sentit, tu no tens…
-No vaig dormir fins al cap de quaranta-vuit hores -va seguir, tallant-lo amb un gest de la mà-. No és que em fes por, només que no em feia falta. Vull dir que estava neguitós per tot allò, deixant de banda que havia perdut dues persones estimades en, només, dos dies; però no tenia la més mínima necessitat de dormir i, si l'hagués tingut, no m'hauria costat cap esforç fer-ho. No m'estava tornant insomne.
-T'havia d'alterar, per força.
-Sí, em va alterar. Em va donar una visió estranya de la situació, com si em veiés des de fora. Vaig tenir el convenciment que tornaria a passar. I amb algú que estimés.
-Suposo que és una reacció lògica, al capdavall, però no crec que…
-Va tornar a passar, Carles. A les quaranta-vuit hores, amb el mateix ganivet, amb la mateixa avolesa.
-Vols dir que…?
-Vull dir que, quan em vaig despertar, mil cops més fort que el dia abans, mil cops més sa que al ficar-me al llit, el meu únic cosí jeia mort a la cuina de casa seva, amb un altre ganivet idèntic clavat a l'esquena.
»La gent va començar a mirar-me diferent, però jo ja havia après a conviure amb la permanent sensació de culpa. Ni tan sols sentia llàstima, ja. Només em preguntava qui seria el següent.»
El Carles va intentar beure d'una ampolla buida. En va demanar dues més i va intentar abstreure's del relat absorbent del Joan. Aquest no es va molestar en reclamar la seva atenció, es va limitar a esperar que els ulls del Carles es tornessin a girar envers ell.
-Des d'aleshores, cada cop que he dormit ha mort algú que coneixia. Al principi éssers estimats, els més propers a mi; quan van acabar aquests, els meus amics; i finalment qualsevol persona de les que coneixia, una rere l'altra, totes amb la mateixa ganivetada a l'esquena, a traïció per si no era prou cruel per si sol.
El Carles semblava no saber què dir, el Joan no esperava que digués res.
-Vaig aprendre a dominar els temps, no necessitava dormir cada dia, ni tan sols en un període de temps, diguem-ne, raonable. Simplement ho necessitava, tard o d'hora.
-Però…
-Sí, t'estic dient que cada cop que dormo mor algun conegut meu. Només ha fallat dues vegades. La primera fa cinc mesos. El meu psiquiatre no va morir, es veu que la ganivetada no el va agafar de ple i com s'estava de guàrdia a l'hospital el van trobar a temps. Ho vaig saber perquè em vaig despertar cansat, com si no hagués dormit en molt de temps.
-Llavors…
-Llavors res. Aquella mateixa tarda em vaig quedar clapat i ell va aparèixer amb el ganivet recol·locat al llit de l'hospital.
»Vaig anar a la policia, però no va servir per a res. Em van enviar al psiquiàtric i allà em van sedar amb totes les drogues que tenien a mà. Va ser pitjor, clar, van morir dues infermeres en només dotze hores.
»En vaig fugir aprofitant la preocupació general, i vaig tornar a la policia; però no sospitaven de mi perquè era obvi que jo no havia estat. La veritat és que tampoc no sé perquè coi anava a la policia, jo. Encara que m'haguessin tancat no hauria solucionat res, hauria seguit dormint en algun moment. Suposo que pensava que si em tancaven només moririen els delinqüents que anés coneixent a la trena, no ho sé, només penso amb claredat els primers dies després de despertar, quan em sento tan fort que te'n faries creus.»
-I no pots… no hi pots fer res?
-És inútil. Si no se m'ha acudit en aquells moments és que no hi deu haver res a fer -el Carles va assentir amb el cap i en Joan va continuar- Vaig pensar que si no coneixia ningú més s'aturaria, però ja t'he dit que només ha fallat dos cops. El segon va ser ahir a la nit. Duia una setmana tancat a casa convençut que ja no em quedava cap conegut. Aleshores em vaig adormir, em sentia estrany, era el primer cop que tenia la sensació de no voler dormir en molt de temps. Em vaig quedar fregit al sofà, com el primer dia, i vaig somiar la ganivetada; de dret a la meva esquena. No sé com la vaig poder esquivar, crec que va ser un d'aquells moviments en somnis que fan que et sembli que caus del llit. I el ganivet era allà, clavat al sofà, al meu costat.
-Déu meu!
-Sí. És com si no hagués dormit en tres mesos.
-i per això fas aquests ulls?
-Per això necessito poder dormir. No sé si podré arribar a casa.
El Joan es va aixecar arrossegant el pes del seu cos.
-Em sap greu. Els tres que he intentat conèixer abans que tu m'han engegat a la merda massa ràpid -va dir repenjant la mà sobre la seva espatlla-. Tu sembles bona persona, Carles. De debò que em sabrà greu.
-N'estàs segur? -va fer, de sobte, el Carles.
El Joan es va quedar aturat veient, per primer cop, aquella estranya expressió en la mirada del seu interlocutor.
-Noi, la teva història m'ha deixat glaçat. He de confessar que no m'ho esperava. En tot el temps que fa que em passa a mi, no havia conegut mai cap altre com jo; però el millor ha estat el detall del ganivet, és el que m'ha decidit a escoltar-te -en Carles es va aixecar deixant un bitllet sobre la barra-. En els meus somnis l'arma és un revòlver. Vius gaire lluny tu? Perquè jo visc aquí mateix. No siguis dolent i no te m'adormis pel carrer, eh!

Mentre s'allunyava ocultant el seu somriure, els dos es van fer la mateixa pregunta; "quines opcions tindrà un ganivet contra un revòlver?"

Comentaris

  • jeje![Ofensiu]
    mrcke | 21-11-2006

    Molt bó! És com un acudit. Ironies...
    Merci!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

XvI

20 Relats

90 Comentaris

42187 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Sempre m'ha agradat llegir, i sempre m'ha agradat escriure. Abans, però, escriure havia estat un acte íntim i privat. Amb el primer relat que vaig publicar a internet vaig descobrir el plaer de ser llegit. El plaer de compartir amb el lector la construcció d'una història. Ara, malgrat que els meus relats em segueixen semblant poc dignes de ser llegits, aquest acte compartit esdevé una necessitat. Un desig d'abocar interrogants, sentiments, emocions, que acabaran barrejant-se amb els interrogants, sentiments i emocions propis de qui vulgui llegir-los i fer-los seus.

Relatsencatala m’ha regalat l’oportunitat d’enriquir-me amb els comentaris i consells d’altres lectors i autors i, tot plegat, m’ha dut a participar amb els relats “Recepta secreta” i “Qui perd paga el beure” en els reculls d’autoria compartida “relatsencatala.com versió 1.0” (Ed. La Quadriga, 2005) i “relatsencatala.com versió 2.0” (Ed. La Quadriga, 2006).

Altres bons moments viscuts:

Premi ARC-Catarsi 2011 amb "El llac Cheko"

Premi Ovelles Elèctriques.2012 (IV edició) amb “En la mesura dels possibles”.

Premi Ictineu 2013 (V edició) en la categoria de relat original en català per "El llac Cheko"

Us estaré molt agraït per qualsevol comentari que em vulgueu fer. Necessito que em critiqueu si veieu la menor esperança que amb això pugui millorar ni que sigui una mica.

També em podeu llegir a www.relateria.com

El meu mail: axlroig a gmail.com