Qui perd paga el beure

Un relat de: XvI

Els havien aturat en el pitjor moment de tots. Era evident que acostar-se a la lluna sense ser detectat resultava impossible, però també era evident que amb uns pocs contactes de certa qualitat, i untant bé a qui calia untar, les mirades es giraven cap als estels i les preguntes es tornaven ocioses. Per desgracia, de tant en tant algú esdevenia ambiciós fent que el negoci es tornés temerari.
-I així, doncs, no ens deixareu passar?
-No.
El to de l'oficial duaner era sec i aspre, sense cap concessió al dubte sobre la fermesa de la seva tossuderia.
-Però, ho tenim tot en regla! -va dir brandant uns papers que no tenien cap valor.
En Carles Llopis era qui més s'hi jugava en tot això. El transbordador estava sota la seva responsabilitat i els seus patrons eren els beneficiaris del contraban. Per tant, si perdia la mercaderia els seus patrons li reclamarien comptes, i si li trobaven, negarien tenir coneixement de les seves activitats fraudulentes. En Carles Llopis era un home que estava molt sol.
-M'és igual, tu i jo sabem que si et faig una inspecció et caurà un bon paquet.
-Però és que, deu tones d'aigua! és impossible, no tenim tant, som una empresa modesta.
-Tu mateix. Si vols que em jugui el càrrec m'hauràs d'oferir una bona compensació. Fes-ho com vulguis, mou fils, pensa.
El duaner parlava clar. Coneixia les seves cartes i estava disposat a jugar-les, probablement fart de sotmetre's a la radiació espacial amb la incertesa de saber si aquella mena de plàstic, amb què estava fet el seu vestit, era tan efectiu com deien. En Carles no discutia tant per creure que pogués sortir-ne airós com per guanyar temps. "Pensa" li havia dit, i ell hagués preferit que li digués un preu assumible, no volia el problema, volia la solució. Deu tones d'aigua, un preu inabastable malgrat la producció estandarditzada universal.

La idea original de la producció estandarditzada universal havia sorgit cap a l'any dos mil. L'objectiu inicial era descobrir un sistema que permetés l'estalvi i autoabastiment en les estacions espacials o els, llavors somiats, viatges tripulats a Mart, i la base de la solució una idea tan ximple com efectiva: regenerar els propis pixats. De fet, pels volts de l'any dos mil cinc, un equip de capital privat havia desenvolupat un sistema capaç de purificar aigua a partir de l'orina i, fins i tot, ja l'havia arribat a posar a prova en una remota població africana tant necessitada com oblidada; i funcionava. Amb el temps van aconseguir perfeccionar-ho i el sistema va passar de ser un cicle de reciclatge a ser un d'extracció, i seguia funcionant. Funcionava tan bé que de seguida se li van trobar aplicacions immediates. Les multinacionals van treure els seus nens de les fàbriques de pilotes i els van posar a produir aigua. No van trigar a trobar la manera d'augmentar la producció encara que això provoqués algunes baixes al principi, però a ningú semblava importar-li, i aquells a qui els importava no van ser capaços de fer prou soroll, de manera que tot el que van aconseguir fou que desaparegués qualsevol referència a les investigacions inicials de la pàgina web de la N.A.S.A. Vet aquí com mig món va acabar pixant l'aigua que comprava l'altre mig. La senzillesa del procés no fou un obstacle, només va caldre readaptar els mateixos mecanismes que s'havien destinat a perpetuar la dependència del petroli per protegir la vulnerabilitat del sistema i, així, fer-lo prevaldre de la mateixa manera com els hidrocarburs s´havien imposat sobre altres fonts d'energia més ecològiques o econòmiques. Al seu torn, les noves malalties foren acollides amb gran joia pels comptes financers de la indústria farmacèutica.

L'esguard del duaner no podia ser més dur a través del casc.
-Espera! -va fer el Carles amb una excitació malaltussa- A la bodega duc...ehem...cinquanta unitats productores d'aigua. En podria perdre vint, i això encara em donaria marge per poder respondre davant el meu cap. -Va fer una pausa per comprovar que el duaner l'escoltava amb atenció-. Conec un parell d'adreces on te'n pagarien prou perquè et puguis retirar.

A la mirada del duaner va saber que havia tancat un tracte. Qui trobaria a faltar vint "sense papers"?

Comentaris

  • Un bon relat, sí senyor.[Ofensiu]
    Unicorn Gris | 05-05-2007 | Valoració: 9

    Les aventures d'aquest primmirat, aquest titella, esclau de les multinacionals i víctima de la policia (per dir-ho tal i com és, i que consti que fan llàstima compassiva sincera, aquesta gent), estan molt ben escrites.

    Realment hi ha petits homes així, petits "Càndids" (per recordar a Voltaire) en el món real. Llàstima que no estiguem en un món més just.

    M'agrada el relat. Felicitats. Salut!

  • Llibre | 09-06-2006 | Valoració: 10


    D'entrada, comentar-te que aquest relat l'he trobat en una de les llistes de la pàgina d'inici, i m'ha cridat l'atenció el títol. Potser altres vegades ja l'havia llegit... però ves! Ara disposava de cinc minutets per fer-ne una lectura, i m'hi he posat.

    El primer paràgraf el trobo efectiu. Amb quatre ratlles ja ens situes, ala lectors, en un món de ficció. Per tant, ja sabem que el que s'esdevindrà, possiblement, s'escaparà de les línies "lògiques" de la nostra societat. És a dir, que obres la nostra ment a acceptar gairebé qualsevol idea.

    Més endavant introdueixes un element que esdevindrà clau: l'aigua. I trobo que ho fas d'una manera tan natural que gairebé ni ens adonem del valor que li estàs atorgant. Perquè l'aigua, tal com la fas jugar, en aquest món és la moneda de canvi.

    El passatge que ve a continuació, on s'explica el "passat" d'aquesta societat, fa que tot plegat agafi un to de convicció. Que sigui creïble. Perquè un món que té una història darrere, sempre esdevé més creïble, trobo jo.

    I aquí, en aquesta part descriptiva del passat, és on es troba la crítica "amagada" (amagada entre cometes, perquè en realitat no està tan amagada). A banda que el relat guanya un toc d'humor que el fa més interessant (si més no a mi, que m'agrada l'humor com a recurs per fer crítica).

    I podria seguir enumerant aquests paràgrafs... però no em vull allargar més. Només afegir que el relat m'ha agradat força. L'he trobat ben estructurat i divertit. Amb un final ben trobat.

    Fins la propera,

    LLIBRE

  • Humanitzant la producció[Ofensiu]
    Biel Martí | 16-12-2005

    En el futur, malgrat tot l'humanisme teòric que es respira en les grans cimeres europees i del G-7, malgrat els moviments en favor de la igualtat i la solidaritat, només canviarà la forma en que s'explota el tercer món?

    He trobat interessant, encara que potser excessiva, la teoria que formules i no m'estranyaria que la cosa anés per camins semblants en endavant. Respecte al relat en sí, està ben escrit com sols fer, però al començament, tenint en compte que tu ja saps de què parles per el lector no, costa una mica situar-se, després un ho veu tot més clar (encara que no ho beu tot més clar...)

    Biel.

l´Autor

XvI

20 Relats

90 Comentaris

49508 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Sempre m'ha agradat llegir, i sempre m'ha agradat escriure. Abans, però, escriure havia estat un acte íntim i privat. Amb el primer relat que vaig publicar a internet vaig descobrir el plaer de ser llegit. El plaer de compartir amb el lector la construcció d'una història. Ara, malgrat que els meus relats em segueixen semblant poc dignes de ser llegits, aquest acte compartit esdevé una necessitat. Un desig d'abocar interrogants, sentiments, emocions, que acabaran barrejant-se amb els interrogants, sentiments i emocions propis de qui vulgui llegir-los i fer-los seus.

Relatsencatala m’ha regalat l’oportunitat d’enriquir-me amb els comentaris i consells d’altres lectors i autors i, tot plegat, m’ha dut a participar amb els relats “Recepta secreta” i “Qui perd paga el beure” en els reculls d’autoria compartida “relatsencatala.com versió 1.0” (Ed. La Quadriga, 2005) i “relatsencatala.com versió 2.0” (Ed. La Quadriga, 2006).

Altres bons moments viscuts:

Premi ARC-Catarsi 2011 amb "El llac Cheko"

Premi Ovelles Elèctriques.2012 (IV edició) amb “En la mesura dels possibles”.

Premi Ictineu 2013 (V edició) en la categoria de relat original en català per "El llac Cheko"

Us estaré molt agraït per qualsevol comentari que em vulgueu fer. Necessito que em critiqueu si veieu la menor esperança que amb això pugui millorar ni que sigui una mica.

També em podeu llegir a www.relateria.com

El meu mail: axlroig a gmail.com