Un pobre imbècil

Un relat de: XvI

Aquella rossa tenia molt vent a la flauta. Amb prou feines havia aconseguit entaforar un parell de preguntes entre les frases del seu monòleg desesperat. La noia acabava de trobar-se l'amo mort al seu despatx; era lògic el seu to confós i el seu discurs erràtic, però a mi no em servia de res i en qualsevol moment arribaria la pasma. Per desgràcia, la meva ment estava més concentrada en establir les proporcions exactes de la seva figura que en ordenar les peces del trencaclosques; la longitud de les seves cames abandonades a la seva sort per aquell simulacre de faldilla, els talons impossibles que li tensaven la musculatura fins a l'esquena, l'obertura de la falsa brusa per on sortia el seu melic de gimnàs a saludar, els seus pits, les seves espatlles, el seu coll fi, els seus llavis humits, els seus ulls plorosos que en condicions normals havien de ser ofídics. No s'hi podia fer res. Si intentava desviar la meva mirada del seu cos jove i modelat em trobava, un i altre cop, amb la vista clavada al quadre del rei des d'on, aquest, em mirava amb un posat seriós i sobtat que feia pensar que ho havia vist tot. "Li agrada el quadre del rei?" m'havia preguntat el meu client el dia que ens vam conèixer. El seu somriure evidenciava una complicitat amagada. "Ell guarda la clau de la meva fortuna" havia dit.
La rossa seguia amb la seva xerrameca. Per quarta vegada va arrencar a plorar i per quart cop ho va justificar en l'estima que sentia vers el seu patró; "el senyor Robles tenia una gran bondat". Jo no dubtava que l'apreciés; però, per molt que s'esforcés a semblar una secretària, estava convençut que la bondat del senyor Robles fluïa cap al seu compte corrent amb la mateixa facilitat que altres virtuts menys nobles d'ell devien fluir dins el cos d'aquella meuca. Era obvi que la rossa acabava de perdre bous i esquelles, no només una simple feina.


-Com no! Tu per aquí.
La veu del sotsinspector Lluís em va arribar abans que el seu alè fètid. L'acompanyava l'inseparable Alfredo que se'm va apropar tímidament, sense avançar en cap moment el seu superior, i es va eixugar les mans als pantalons abans d'estendre'n una per saludar-me. Com a mínim ell es va prendre la molèstia de fer-ho.
-M'havia d'imaginar que us passarien l'avís a vosaltres.
-En virtut de què ets aquí? -va inquirir en Lluís.
-Treballo pel senyor Robles.
Em vaig adonar que el temps verbal no s'esqueia gens a la situació i, també, que acabava de perdre un grapat d'euros que passarien a engruixir el meu saldo d'impagats.
-Així doncs, ja no hi tens res a fer aquí.
El Lluís tenia una innata facilitat per treure-se'm de sobre. No és que jo em sentís seduït per la idea de compartir llargues estones amb aquell sac de greix suós i verb panteixant per un metabolisme accelerat; però es tractava del meu client, i ara jeia mort al seu despatx sense que jo hagués arribat a entreveure què s'amagava darrere aquelles amenaces que l'havien empès a contractar-me. Un té cert orgull professional i no li agrada gens considerar la possibilitat d'haver fracassat. Ja no podia protegir el meu client, però encara podia rebatre el seu argument per contractar-me; "he preguntat a tothom qui és el millor detectiu i, d'entre els noms més repetits, vostè era el més econòmic".
-La senyoreta i jo hem trobat el cadàver -vaig explicar-. Em va contractar perquè havia rebut amenaces.
L'Alfredo em mirava amb atenció, assentint amb el cap a les meves explicacions. El Lluís caminava pel despatx ignorant-me, sense molestar-se en preguntar si havíem tocat res o si tenia la més mínima idea de qui hi podia haver darrera les amenaces.
La seva animadversió cap a la meva persona no era un secret; l'única vegada que vam col·laborar el vaig posar en evidència. El Lluís era un personatge avariciós que acabava abans el pa que la gana i, quan va veure l'oportunitat d'obtenir benefici de les influències del paio que investigàvem, va caure de quatre grapes enterrant les seves possibilitats de promoció. Des d'aleshores, érem menys amics que abans, tot i que si va conservar el càrrec fou mercès al meu testimoni en favor seu.
-Quan temps feia que rebia amenaces?
L'Alfredo era diferent. Em despertava un sentiment contradictori de paternalisme i de ganes d'etzibar-li una guitza. Era insegur, d'aspecte fràgil, i es passava el dia assecant-se la suor de les mans als pantalons.
-Un mes -li vaig contestar.
-Amenaces de mort?
-Amenaces de mort, sí. Sense motiu aparent ni cap demanda o exigència -em vaig quedar una estona pensant això darrer-. Simplement algú la hi tenia jurada.
-Tenia mala peça al teler, vaja -va intervenir en Lluís-. Amenaces sense aturall. I et va contractar a tu? Pobre imbècil.
La rossa va deixar anar la cinquena plorada. Em vaig trobar agafant-la per les espatlles i apartant-la d'aquell tros d'ase. Instintivament, se'm va atansar ensorrant la seva galta contra la meva espatlla. Les seves llàgrimes devien estar mullant la meva americana i el rei em mirava amb una expressió insípida i reprovadora. Vaig estar a punt de dir-li que no pretenia aprofitar-me'n.
-I tens cap idea de qui podia ser? -va preguntar l'Alfredo.
-Bé, de fet tot just havia començat la feina -vaig justificar-me sense adonar-me'n. En Lluís va deixar anar una rialla burlesca, subtil fins i tot per provenir d'ell.
-El senyor Robles era un personatge poderós. Havíem començat a repassar la llista dels seus possibles enemics, però no teníem cap candidat clar a hores d'ara.
-Ja -va dir en Lluís-. No t'ha donat temps d'embolicar-li el marro a ningú, no? Que tal la… -va fer una pausa premeditada, aquest cop acompanyada d'un to gens subtil- senyoreta?
La rossa va descarregar, novament, els lacrimals. A aquestes alçades semblava una gesta que encara fossin productius. Se'm va tornar a acostar, tremolosa, i vaig notar un pessigolleig recórrer-me l'espinada. Sens dubte, el senyor Robles tenia bon gust per les dones. La rossa desprenia una flaire encisadora.
-No plori, senyoreta -l'Alfredo també devia haver ensumat aquell perfum, malgrat que no me l'imaginava sabent què fer amb una dona. El seu actuar compassiu, però, va escampar-se per tot el despatx i fins i tot en Lluís va semblar humanitzar-se.
-No em faci cas. És l'individu aquest que em treu de polleguera -en Lluís va dirigir-me una mirada com si fos culpa meva la seva facilitat per ficar la pota-. Per vostè ha d'haver estat un cop dur. Faci una cosa; a fora hi ha uns agents amb un cotxe patrulla. Digui'ls que l'acompanyin a casa. Li farem un truc demà perquè vingui a declarar a comissaria.
La noia em va mirar com demanant-me la meva opinió i jo vaig assentir amb el cap. Li vaig acostar la jaqueta, ajudant-la a posar-se-la, i els tres ens vam quedar mirant com se n'anava; amb els seus tacons impossibles i els seus panxells de disseny.
-Bé -va fer en Lluís-, et quedes tu? Suposo que et podem descartar com a sospitós. Com ha anat que l'heu trobat?
-De fet l'ha trobat ella. Jo he vingut per parlar-hi i l'he trobada histèrica. S'hi ha topat en anar a acomiadar-se'n al seu despatx.
-Sí, aposto que s'acomiadaven tot sovint i amb profusió -va fer en Lluís sorneguer.
-Era la seva secretària personal -vaig aclarir. Sentia una estúpida simpatia per aquella noia que, al cap i a la fi, només mirava de guanyar-se la vida el millor que podia, com tothom-. El senyor Robles li tenia molta confiança. De fet…
Em vaig interrompre a l'instant. El rei em mirava amb un aire de condescendència des del seu racó de la paret. Perfectament acomodat en el seu marc del que havia desaparegut el paspartú.
-Què passa? -va preguntar en Lluís.
-Res -vaig contestar-. Que m'acabo d'adonar que he fet el préssec.

Comentaris

  • ejem, ejem[Ofensiu]
    perunforat | 13-03-2009

    provant via relats, provant via relats, aquí perunforat buscant "alfa beta XvI":

    Osti Xavier, quin repertori!!!Grans relats, sí senyor!
    "Si estigués somiant pots estar segur que tu no hi sortiries" jajaja!
    Una gran imaginació!!! He rigut molt amb el relats del sexe (he rigut fluixet que aquí dins no puc fer gaire soroll). N'he escollit un quants per llegir i la veritat, oju telilla! N'hi un que m'ha deixat amb les ganes perquè te'l van publicar: entra el xef i merda...!

    El del robot també és molt bó! I les reformes al cel, tranquil!!!

    Me'n deixo uns quants per llegir un altre dia que ara comença l'hora punta de feina!

    La imaginació la valoro moltíssim. M'alimento d'ella sempre que puc.

    Et felicito pels teus escrits!

  • La situació[Ofensiu]
    T. Cargol | 31-07-2008

    la descrius amb molta traça. Traça professional vull dir.
    Requeriria pel meu gust més extensió en explicar la motivació de la presunta culpable o que el seu benefici fos més clar. O perquè es deixa entabanar tan fàcilment l'investigador privat.
    Salutacions,

    T.Cargol

  • La clau és al paspartú, entenc.[Ofensiu]
    Rodamons | 08-01-2007 | Valoració: 10

    M'agradat molt, encara que planteges una escena d'aquelles més típiques del génere, has sabut imprimir un ritme colt viu a l'hora que seré, l'humor que traspua el relat també ajuda, almenys per mi, a fer de tot plegat un relat molt agradable que deixa un bon record.
    M'ha agradat tornar a llegir-te.
    Rodamons

  • Abans de res...[Ofensiu]
    pivotatomic | 17-11-2006

    ...una disculpa. Sí, te la dec, perquè sent un valor contrast de la pàgina (com a mínim, per la meva manera de veure-ho) t'he dedicat menys temps i lectures del que et mereixes. Així que aquest és, només, el primer intent de solucionar la meva injustícia amb tu.

    I dit això, et comento aquest relat.

    M'agrada: l'estil, el domini del llenguatge que demostres i el sentit de l'humor que s'albira darrere de cada frase.

    No m'acaba de convèncer: el to, a cavall entre l'homenatge i la paròdia (no tens mai clar si el relat va en serio o en broma); una certa necessitat que et noto de fer que cada frase sigui un acudit en si mateixa (i que, per cert, reconeixo en alguns dels meus primers relats); el final (val, sí, l'assassina és la buenorra, però no entenc per què se n'adona el detectiu).

    Amb tot, em sembla un relat divertit, fàcil de llegir i que deixà palesa la teva facilitat per narrar una història i fer-la interessant (un do que sembla que no però que escasseja en aquest web nostre, tan sobrat de relats biogràfics, de descripcions de sentiments i de poemes dedicats a amics i a amors impossibles, perduts o que marxen vent en popa).

    Et seguiré llegint!

  • mrcke | 16-11-2006

    Doncs a mi m'ha semblat perfecte! I fins hi tot m'ha fet riure el tó i el rollo amb el rei! Ben trobat! jeje!
    Merci!

  • Bon ritme narratiu[Ofensiu]
    qwark | 15-11-2006

    El relat té una estructura més o menys típica de narració policiaca. També té detectius privats i policies amb peculiaritats diverses. El clima de la narració és bo. Potser he trobat que el final és massa obert. Si el relat s'acaba aquí, suposo que no cal buscar gaire lluny l'assassí (només hi ha una sospitosa) però, en tot cas, sí que es podria haver definit una mica més la història de l'assasinat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

XvI

20 Relats

90 Comentaris

42179 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Sempre m'ha agradat llegir, i sempre m'ha agradat escriure. Abans, però, escriure havia estat un acte íntim i privat. Amb el primer relat que vaig publicar a internet vaig descobrir el plaer de ser llegit. El plaer de compartir amb el lector la construcció d'una història. Ara, malgrat que els meus relats em segueixen semblant poc dignes de ser llegits, aquest acte compartit esdevé una necessitat. Un desig d'abocar interrogants, sentiments, emocions, que acabaran barrejant-se amb els interrogants, sentiments i emocions propis de qui vulgui llegir-los i fer-los seus.

Relatsencatala m’ha regalat l’oportunitat d’enriquir-me amb els comentaris i consells d’altres lectors i autors i, tot plegat, m’ha dut a participar amb els relats “Recepta secreta” i “Qui perd paga el beure” en els reculls d’autoria compartida “relatsencatala.com versió 1.0” (Ed. La Quadriga, 2005) i “relatsencatala.com versió 2.0” (Ed. La Quadriga, 2006).

Altres bons moments viscuts:

Premi ARC-Catarsi 2011 amb "El llac Cheko"

Premi Ovelles Elèctriques.2012 (IV edició) amb “En la mesura dels possibles”.

Premi Ictineu 2013 (V edició) en la categoria de relat original en català per "El llac Cheko"

Us estaré molt agraït per qualsevol comentari que em vulgueu fer. Necessito que em critiqueu si veieu la menor esperança que amb això pugui millorar ni que sigui una mica.

També em podeu llegir a www.relateria.com

El meu mail: axlroig a gmail.com