Quan surti el sol

Un relat de: XvI
Assegut al matalàs de cotó contempla la paret nua de pintura com una metàfora d’una vida buida de significat. Els darrers onze anys han esvaït qualsevol sentit que hagués posseït, si és que mai cap dia llunyà n’havia tingut. Es diu que ho ha intentat. Ha parlat amb capellans, amb metges, amb la família abans no van desaparèixer. Ha parlat amb desconeguts que se li han acostat atrets per fets del passat o del futur immediat. I ara, calla a la paret despullada que li respon amb una gelor que es transmet a les restes del sopar, manllevant les darreres espurnes d’escalfor del tros de carn a mig devorar que l’acompanya indiferent.
No té més gana. I és un crim abandonar un tall de carn sucós, saborós, tendre i olorós com aquell. Escura el got de vi, que se li escampa amable per la boca tot i la seva acidesa, i s’eixuga les mans a la camisa de color blanc sense mànigues que ha esdevingut un costum permanent els darrers anys.
S’aixeca i enretira la safata amb el menjar. La deixa al costat de la porta i passeja, quatre passes comptades, amunt i avall amb el record de la carn i del vi, i poc més.
Una hora més tard torna a ser assegut al jaç amb les llums apagades intuint la paret. Per moltes voltes que li dóna, no recorda què volia dir quan surti el sol, ni està del tot segur de si tenia res a dir malgrat aquella punyent sensació que li diu que sí. Potser tot plegat només és fruit de la imaginació. Aixeca la vista envers la petita finestra a la paret lateral i analitza la negror per tractar d’esbrinar el temps que li queda per recordar-ho. I oblida el seu propòsit abans d’abaixar la mirada i retornar-la a la seva paret.
Si volgués podria dormir, pensa, però mai li ha vingut tant de gust quedar-se despert sense res a fer, sense pensar en res concret, sense preocupar-se per la rutina. Si volgués dormiria, millor o pitjor, com cada dia malgrat les palpitacions que li colpegen el pit. Patiria un malson o somiaria amb aquell paratge inexistent on els prats són verds i les noies boniques, i dubtaria si ha existit mai o només era una cançó. Si mai va existir, ara és tan lluny com els estels que no pot veure per la finestra on les primeres clarors comencen a insinuar-se, indolents, molt abans que el sol tregui el nas per l’horitzó.
La ciutat esgota les darreres hores de son, indiferent a la seva existència. El món completa un gir sobre si mateix per iniciar-ne un de nou. Algun gos borda un missatge inintel•ligible que a ningú li importa. Un plor es deixa sentir i esdevé una presència inabastable darrere parets de formigó. Torna a mirar la finestra i el blau del cel li diu que les rates ja deuen estar tornant als seus caus a dormir. És l’hora.
S’aixeca quan escolta les passes que s’acosten. Poc abans que les figures entrin al seu camp de visió, s’encenen els llums i alguns veïns bramen crits de suport. Dempeus davant la porta espera que els visitants s’aturin i, durant uns segons, es miren als ulls a través de les barres d’acer.
—És l’hora —anuncia el Director de la presó.
Voldria ser capaç d’assentir, però només pot quedar-se allà quiet mirant l’alcaid i els cinc guardes que l’acompanyen. Espera que obrin la porta i surt al passadís deixant enrere aquells barrots que mai tornarà a veure.
Els set homes caminen junts cap a la cambra per entre les dues fileres de cel•les sense que ningú miri ningú. Les veus que un instant abans s’alçaven irades, callen sumint-lo en un silenci pertorbador. Els presos contra la paret, com si es volguessin allunyar d’aquella realitat que els recorda que tots tenen data de caducitat. El director precedint-lo i els cinc guàrdies escortant-lo mentre prova de dilucidar si li tremolen les cames o és per manca del costum de caminar. El capella se’ls uneix i comença a xiuxiuejar paraules de consol. Per a qui? Això no ho té clar.
La sala on el condueixen és plena de gent darrere uns vidres reforçats. Els cinc homes l’ajuden a estirar-se a la llitera amb forma de T i el subjecten per darrera vegada. Cerca, entre les entranyes reflectides als rostres expectants, alguna cara coneguda, però no en troba cap. Veu com els infermers li punxen dues venes per posar-li una via a cada braç.
—Vol dir alguna cosa? —pregunta el Director.
No recorda el què volia dir, i no té clar si volia dir res.
El Director es duu una mà a les ulleres i les aixeca, de manera quasi imperceptible, en un gest subtil com si s’aclarís la vista. No és miop. Mai ha necessitat ulleres. Si cap dels presents ho sabés potser s’adonarien que és el senyal que espera el doctor per iniciar la seqüència d’injeccions.


A la llum del sol, uns lladrucs persegueixen la roda d’un cotxe espantant un ocell que aixeca el vol. La Terra gira.

Comentaris

  • Sí, ves.[Ofensiu]
    Onofre | 04-10-2011 | Valoració: 10

    Sí, ves.
    Jo també en tinc un de relat de jassos i matalassos, ves ara.
    Ves no?

  • I el periquito?[Ofensiu]
    nuriagau | 23-06-2011

    Quan un ha fet l’intent de crear un relat que transmeti la sensació de nit i, temps enrere, un altre que tracta els moments abans de l’execució d’un condemnat a pena de mort; valora més la bellesa d’aquest relat.

    Moltes són les frases que m’han semblat esplèndides, Xvl. Un relat per anar rellegint de tant en tant, segurament, cada cop, m’encisaran d’altres metàfores de les que avui m’han sorprès.

    Ens seguim llegint

    Núria

    PS: Ja el tenies preparat abans de convocar el repte? I el periquito?

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

XvI

20 Relats

90 Comentaris

42187 Lectures

Valoració de l'autor: 9.53

Biografia:
Sempre m'ha agradat llegir, i sempre m'ha agradat escriure. Abans, però, escriure havia estat un acte íntim i privat. Amb el primer relat que vaig publicar a internet vaig descobrir el plaer de ser llegit. El plaer de compartir amb el lector la construcció d'una història. Ara, malgrat que els meus relats em segueixen semblant poc dignes de ser llegits, aquest acte compartit esdevé una necessitat. Un desig d'abocar interrogants, sentiments, emocions, que acabaran barrejant-se amb els interrogants, sentiments i emocions propis de qui vulgui llegir-los i fer-los seus.

Relatsencatala m’ha regalat l’oportunitat d’enriquir-me amb els comentaris i consells d’altres lectors i autors i, tot plegat, m’ha dut a participar amb els relats “Recepta secreta” i “Qui perd paga el beure” en els reculls d’autoria compartida “relatsencatala.com versió 1.0” (Ed. La Quadriga, 2005) i “relatsencatala.com versió 2.0” (Ed. La Quadriga, 2006).

Altres bons moments viscuts:

Premi ARC-Catarsi 2011 amb "El llac Cheko"

Premi Ovelles Elèctriques.2012 (IV edició) amb “En la mesura dels possibles”.

Premi Ictineu 2013 (V edició) en la categoria de relat original en català per "El llac Cheko"

Us estaré molt agraït per qualsevol comentari que em vulgueu fer. Necessito que em critiqueu si veieu la menor esperança que amb això pugui millorar ni que sigui una mica.

També em podeu llegir a www.relateria.com

El meu mail: axlroig a gmail.com