Obediència cega

El senyal reaparegué en el seu monitor i això significava que ella era a prop o, si més no, la seva orella que era on duia implantat el xip. Va ajustar els instruments per obtenir la seva localització mentre l'ego se li inflava per tanta eficàcia. Sens dubte, era molt més agradable sentir aquesta flama a l'estómac que la cremor dels nervis de quan les coses es torcen.
La Laura es va incorporar espolsant-se la neu que se li arrapava a la roba, el sol encara era massa feble per concedir-se llicències de criatura, i es va carregar tot l'equip a les espatlles conservant, només, el monitor de seguiment a la mà.
La lectura era cada cop més clara a mesura que avançava per la vessant nord de la muntanya. La Laura va començar a córrer a mitja baixada deixant-se estimar per la gravetat tot i l'oposició dels seus genolls, gens interessats a haver de suportar tot aquell pes, ni que fos alternativament. En arribar a l'esplanada, es va llançar a la piscina per repetir tota la cerimònia. No volia que, ara que la tenia tant a prop, se li escapes per un excés de confiança. Amb el temps havia après a no refiar-se. Mentre ho comprovava tot per enèsima vegada, se li va escapar un somriure: en tota la seva carrera com a "guarda d'amenaces" seria la captura més ràpida; els diners més fàcils de guanyar, no com el cop que va haver de perseguir aquell ós embogit durant dos mesos. Es demanava amb què se les hauria de veure, no ho havia preguntat, però per les fotos que li havien ensenyat era un assassí de "nivell A", per força algun felí gran o un gos salvatge, o potser un altre ós. Segons com, era millor no preguntar-ho, així evitava temptacions de fer d'advocat del diable.
Les fotos eren clares: gallines, ovelles, gossos, però el pitjor va ser les persones. Ja havia vist alguna vegada atacs contra persones, però aquelles fotografies horribles dels cossos destrossats... Res capaç de fer quelcom així mereixia la més mínima consideració.

La Laura va emmudir el localitzador. El senyal era tant fort que va tenir por de què la pogués sentir la peça. Va trobar un lloc elevat prop de la millor via possible. Des d'allí podria esperar, emboscada, el pas de la captura. Era bona en això.
Uns metres a la seva esquerra, els arbusts es van moure. La Laura va alçar el fusell i aclucà un ull per apuntar millor. L'ombra que va sortir no era el que s'esperava. Era humana. Al principi va pensar que era una víctima més, que s'acabava de topar amb la fera i en fugia, però aviat va ser evident que el senyal provenia d'ella. La Laura es va sentir sobtada. El cor li anava a cent per hora i no aconseguia pensar del tot clar. Mai s'havia hagut d'enfrontar a una "amenaça" humana. Totes les seves captures havien estat animals. Per un instant es va sentir temptada de saltar-se les normes, de raonar amb aquella dona, intentar fer-li veure que era inútil fugir i dur-la davant les autoritats. Va ser llavors quan va recordar les fotos i va disparar-li entre els ulls.

-Hola Laura! -diu el conserge-. Quant de temps!
-Tres mesos. Necessitava unes vacances.
-Mira-la com es cuida! -li allarga una tarja d'identificació perquè se la pengi del coll. -Em sembla que t'esperen a la sala d'assignacions.
La Laura escolta les seves passes mentre recorre el passadís. Fa tres mesos que va matar la dona i encara veu els seus ulls vidriosos sense vida cada cop que apaga el llum; ha admès que mai ho superarà del tot, però ja ha après a acceptar-ho. Les felicitacions, les promeses d'augment de sou i l'ajuda psicològica han fet el seu efecte, tot i que sap que una part d'ella mateixa ha canviat per sempre.
La Laura entra a l'habitació disposada a reincorporar-se. La seva propera peça és un gos salvatge, això la tranquil·litza fins que li passen el dossier amb les fotos.

La part alta de la muntanya sempre és coberta de neu i la Laura s'hi sent més còmoda. Desconnectada de tota ajuda electrònica, no li queda altra alternativa que utilitzar aquests recursos estratègics. Ara, amb els turmells colgats, aprofita el rastre d'un cérvol per avançar esbufegant cada cop amb més intensitat i segura que no es pot deturar, ara no. Duu l'orella dreta escapçada i el xip segurament encara és allà, si no és que li van implantar a un altre lloc. Qui l'estigui perseguint no pot ser gaire lluny. La Laura es pregunta si li hauran ensenyat les mateixes fotos.