Nicotina

El nét del memorable notari de Riudoms, un jove d'aspecte ferreny però de veu esqueixada per la nicotina treia foc pels queixals exigint que fos acceptat aquell plec ingent de fulls a vessar de taules i gràfics que li permetria cloure el seu periple per gairebé totes les més il·lustres escoles, acadèmies i facultats de química del país.

Tres mesos enrere, la vel·leïtat de limitar-se a fer constar el seu nom i llurs cognoms en un examen determinant, conferien una solidesa addicional i incontestable als arguments que esgrimia la professora Anglada.
En Medir Ferriol no podia rebre més gràcies per un llinatge que, adés feia servir com una cuirassa protectora, adés era la més feixuga de les lloses sectàries i gremials.

Els terminis havien estat establerts amb l'antelació convinguda i per tant l'altivesa d'aquell alquimista de fireta es diluïa sense remei en un mar d'equitat.
Amb els ulls com conques vidrioses poblades d'arborescents rierols ferruginosos, tossia abatut, silencis guturals que infructuosament sol·licitaven clemència.

Només tres quarts més tard, la professora Anglada despenjava el telèfon per escoltar les paraules del qui somniava convertir el seu fill en una eminència en l'art de la combinació més agosarada. Eren frases clares i sense impureses que no sorprengueren la professora Anglada. Ella reconeixia perfectament les frases destil·lades d'aquell industrial que pol·luïa tot el país, i les va acceptar sense gaires compliments com una mera disculpa.

Cada setmana tots els diaris es feien ressò dels beneficis que s'embutxacava i dels minsos esforços per reduir els efectes de les seves xemeneies fumejants i dels residus que s'engolia la mar en llocs indeterminables; així com les revistes especialitzades lloaven i magnificaven els seus descobriments i avenços en l'àmbit de la química.
Anglada sabia que aquell era un home que es vanagloriava que ningú l'havia hagut de péixer, i que el seu legítim afany per créixer l'havia menat a bastir un imperi de fum i quitrà.
Havia fugit literalment dels protocols familiars, però ara temia que el seu fill no recollís la seva descomunal inversió i, els accionistes -poc a poc- s'apoderessin de l'empresa. Senzillament, no volia quedar-se amb un quinqué a la mà contemplant una flama trèmula que s'esllanguia després d'una ventada vehement.

Dos anys després, la professora Anglada retrobava en Medir Ferriol a les llistes d'alumnes matriculats. El curs va transcorre amb total i absoluta normalitat i, finalment, va aconseguir la titulació que desitjava.
El record d'aquell alumne que havia mostrat anteriorment un capteniment desplaent i desconsiderat envers els que l'envoltaven, es va anar esfumant gradualment. Tanmateix, gairebé tothom havia quedat impregnat d'una presència i uns hàbits reprovables que superaven el llindar de l'anècdota indolent.

Avui, cinc anys després Anglada ha decidit d'agafar el tren fins a la Capital. Vol estalviar-se embussos, retencions i peatges innecessaris. S'estima més viatjar en tren.
Els vagons són plens, però encara troba lloc per seure.
Primer, encara entretinguda en comprovar que amb el tràfec de pujar no li hagi caigut res, no se n'ha adonat que la noia que té al davant folra els llibres amb paper de diari.

No li agrada aquest costum però el respecte. Tampoc és que sigui tafanera, no obstant davant de la impossibilitat de satisfer la seva curiositat per saber de quin llibre es tracta, opta pel consol d'un paisatge familiar que distingeix perfectament a través del vidre.
Veu les onades que s'estavellen amb força contra les roques, dunes escasses on encara hi deu haver amagada alguna flor blava de panical punxós, carenes filles del fenàs fistulós vora llentiscles i garrics sotmesos als capricis del vent, d'aquest aire amb aroma salabrosa que lentament s'endú la boira perniciosa que sempre plana sobre els polígons i la zona portuària. Tot un producte de l'alquímia humana que ha de respirar diàriament.

La noia deixa el llibre obert damunt la falda, i, enmig d'una lletra gran i sinuosa hi veu un dibuix idèntic al que hi ha enganxat en forma d'adhesiu transparent al vidre: R.D. 192/1988.
Anglada pensa que deu ser un novel·la colpidora o, si més no trista perquè la noia no pot evitar retenir una petita llàgrima que, sinuosament davalla per la seva cara. Un llàgrima, que en morir en la textura tissular esponjosa del mocador li sembla que adopta una viscositat de quitrà, densa i obturadora.

En la següent estació, a Anglada li sembla -potser- que un cop la noia ha baixat, refusa una cigarreta d'algú (vés a saber perquè) que, ara, li recorda al memorable nét del notari de Riudoms esllanguint-se lentament i inexorable, assegut rere les darreres files d'una aula que fou el testimoni d'una veu esqueixada per la nicotina.

El vent bufa amb decisió i en Medir Ferriol llegeix el títol del llibre que Anglada mai podrà saber. Vol creure, que per fi, qui és l'hereu de l'imperi més perniciós del país li ha passat pel cap deixar de fumar, simplement per decisió pròpia i pensant en els que l'envolten.