Murs de fum

Des del vuit d'agost, en Vidal, veia la seva vida des d'una altra perspectiva.

La possibilitat que rere els evònims japonesos del Restaurant Ràdigor s'aturessin els efectes devastadors del degoteig dels anys, era un esdeveniment gairebé impossible.
Totes aquelles jardineres estaven nodrides d'impúdiques puntes de cigarreta que alguns clients havien deixat consumir amb total indolència.
En Vidal va mirar de reüll les taules que tenia més a prop, i cap tenia cendrers: era evident que el nivell d'hipocresina no havia davallat.

En canvi, el passeig marítim es convertia, lentament, en un formiguer humà que desfilava arrenglerat davant seu, amb dos sentits curiosament respectats pels protagonistes de la distracció. El so de les botavares de les embarcacions tentinejant ja no era audible i, només, de tant en tant, els ulls desembarcaven d'algunes plèiades de sensualitat estiuenca que reclamaven la nit per ser visibles amb generositat.
Tanmateix, tot seguit, esbossava un somriure de complicitat envers la més il·lustre i lleial de les seves amants: tornava a endinsar-se en la mar.

Era vint de setembre, i els evònims també havien exercit el seu rol en un escenari que, a en Vidal, li semblava - inicialment - inconcebible.

Feia una estona que érem en una mena de torre de guaita.
La Judit va irrompre en aquell espectacle plantant-se davant d'ell i, propiciant per tant, una conjunció astral que va eclipsar del tot el panorama d'en Vidal.
Una transició orogràfica efímera i sobtada - vaig pensar - mentre era jo qui el saludava amb una sotragada al muscle per tal d'aconseguir que tornés a tocar de peus a terra.

Cap de nosaltres dos vam voler seure. En Vidal, en això, ja sap que no cal que insisteixi: ara que començarà a vesprejar ens agrada veure els llums dels locals reflectits damunt de l'aigua.
Més tard, lluny del Ràdigor, però en el mateix port, ja tenim reservada una bona taula, amb una llum i un caliu excel·lents.

En Vidal ha fet via i, de seguida, ens hem deixat arrossegar pel corrent fins arribar a prop del mar.

Allí m'he trobat amb la mà de la meva Judit i, naturalment, no n'hem deixat fugir l'escalf del gest.
En Vidal ens explica què ha fet durant el dia: reviu de nou. Poc a poc, la seva teoria sobre la hipocresina es va diluint i adquirint unes tonalitats més amables, semblants a les que destil·lava abans que la Mil·la apagués la seva darrera cigarreta en els evònims del Ràdigor.

En Vidal es va enamorar perdudament de la Mil·la. Per primera vegada no es quedava amb una sabata de cristall quan tocaven les dotze, sinó que ella precisament era més aviat de llançar el rellotge al mar. Això, però, va ser un canvi massa dràstic. Ell no removia cel i terra per trobar finalment la seva princesa (com en els contes de fades). No!. Ell entrava temporalment en un estat de letargia consirosa i melangiosa que el paralitzava. Quan nosaltres ens n'adonàvem, primer ens venien unes ganes irrefrenables de transformar-lo en un gripau com ell ens demanava; així i tot, ràpidament l'encoratjàvem a seguir endavant i bategar amb més força.
Algunes foteses amb una bona gerra d'aigua freda s'esvaïen en un no-res. Ho fèiem amb tacte, com tot, és clar, però precisament perquè l'apreciem hem estat sempre al seu costat.

Quan va conèixer la Mil·la, com comentava, va ser trobar-se amb l'altre extrem.
Ella no tenia límits. I, és clar, tampoc consistia en això.
Fou aquella època en què a la Judit i a mi, ens va etiquetar de clàssics, tradicionals, massa romàntics i una sèrie infinita de silencis barroerament concatenats que no li hem retret mai perquè responien, al fet que desconeixia la complexitat i plenitud de la nostra relació.
Precisament l'amor entre nosaltres havia sorgit encenent plegats una espelma i procurant que, l'airina que ens desvetllava de matinada, no la convertís en fum.
Ens vam proposar que sempre seria descobrir i repensar el paisatge.
Seduir la paradoxa de la convivència i la complicitat. Combatre les fal·làcies de la hipocresia, tot deixondint primer, i, preservant després, els nous i genuïns secrets de la senzillesa volguda i preuada.


Seguim caminat passeig avall, cap a la falda de l'antic castell de l'Aguinó, condicionat per a visites turístiques i, tanmateix, conservant tot el seu encant i tot el seu poder d'atracció. Uns focus potents a la base de les torres dibuixen les siluetes dels llentiscles, dels margallons i projecten també l'ombra dels fènixs datilífers sobre el mur que li pren el color ataronjat.
La sorra finíssima de la platja aquí conquereix amb molta facilitat els esglaons de les escales; tal vegada, ràtzies en terra de ningú.
Reclama el seu territori i alhora insinua un límit. És el final del Passeig.


La taula reservada per escoltar la remor de les onades mentre sopem ens espera.
Passo el braç per la cintura de la Judit i li pico l'ullet mentre me'n vaig cap a l'interior. Hem quedat que ella s'estaria amb en Vidal.
Quan hem sortit estaven tots dos acomodats, i, ben segur, parlant cordialment sobre quin era el motiu de la presència de quatre plats a taula per ser servits.

El motiu somreia al meu costat.
He de confessar que la Judit s'ha sorprès una mica i tot. Per bé, que ella, n'és la principal artífex. Però també m'hagués sobtat que s'hagués mostrat indiferent davant de la innegable sorpresa que representava tenir la Txell entre nosaltres.

Tots quatre ens coneixem perfectament des de fa temps. A més a més, en Vidal i la Txell es veuen sovint (o sigui, siguem realistes, jo estic convençut que ja s'ho temien que els preparàvem alguna cosa d'aquest estil).

No he entrat en gaire consideracions organolèptiques durant el sopar.
Diré, sincerament, que ha anat deliciosament bé.
En Vidal avui ha descobert que la Txell, si sortís corrents, segur que no perdria cap sabata i si decideixen encendre conjuntament una espelma, serà una transgressió delerosa i balsàmica; els hem regalat llumins.

Nosaltres hem tornat cap a casa després de deixar-los prop de la sensualitat de la mar i el reflex zigzaguejant d'un univers de llums i colors brillants.

Respecte a la Judit, no entraré en consideracions organolèptiques tampoc.
No obstant, ara que des del nostre petit palau sense evònims, puc entretenir-me a acaronar els seus cabells, em pregunto quina deu ser la funció real de les jardineres dels restaurants del passeig marítim.