Miratge a Ouarzazate

Un relat de: Carles Malet

Des del meu miraculós retorn del desert, el sòlid dic que durant anys ha separat realitat de fantasia, cordura de bogeria, i vetlla de somni, fa aigües. Probablement, per recuperar la meva condició d'home civilitzat només caldria desfer-me del petit tros de tela vermella clapejada de negre que guardo gelosament en una caixa de fusta de teca, i assumir que el meu darrer any al nord d'Ouarzazate mai no ha existit. O si més no, que només ha estat un deliri, un somni, alimentat per la solitud de la sala fosca d'un hospital de Melilla mentre he estat en coma. Però el petit tros de teixit bigarrat, l'origen del qual s'escapa insidiosament de qualsevol explicació racional, manté oberta la via que ha de comprometre per sempre més els paradigmes apresos a cops d'educació occidental. Tanmateix, amb el pas dels mesos he anat acceptant que, probablement, sols els que hem sobreviscut al desert i hem tocat els miratges tenim el privilegi de qüestionar on es troben les fronteres de la realitat, mentre gaudim de la condescendència d'amics i familiars que perdonen i accepten els nostres deliris com a cicatrius inevitables després d'una experiència traumàtica.

Fins l'estiu de l'any 2003 jo havia estat, en aquest ordre, un treballador modèlic, un pare gelós dels seus fills, i un marit de cap de setmana. Dedicat més de deu hores a la feina de dilluns a divendres, aplicat amb disciplina durant una hora diària ajudant els nens en les tasques de l'escola, i, esporàdicament, esmerçant alguns minuts amb la meva muller abans de caure esgotat al llit esperant que el despertador iniciés de nou un cicle viciat. Si més no, aquesta havia estat la meva vida abans de topar-me accidentalment amb la Jamila i la seva germana.

Tot va començar mentre celebràvem l'èxit de la darrera campanya de publicitat desenvolupada per la nostra agència. L'anunci de televisió havia aconseguit augmentar d'un seixanta-sis per cent les ventes del nostre principal client en menys de dos mesos, i, a més, havia estat reconegut com la millor campanya, millor idea creativa i millor realització a la darrera edició dels premis de l'Associació de Productores Publicitàries Espanyoles (APPE). I per celebrar-ho, el director de l'agència ens havia convidat als creatius i als executius de comptes al millor restaurant àrab de Barcelona.

La Jamila i la Yamina eren part de l'incentiu de la nit. Contractades pel director pel gaudi dels nostres sentits, les dues ballarines, de pell bruna, cabells negres com el carbó i ulls maragda d'una verdor salvatge i virginal, es movien davant la nostra taula durant tot el sopar, seguint els ritmes hipnòtics de la música àrab amb contorsions pèlviques impossibles. Les seves mans, de dits llargs que suraven rítmicament a escassos centímetres dels nostres rostres, i el moviment de les teles vermelles clapejades de negre que cobrien el seu cos i rostre, deixant entreveure un ventre pla amb un petit robí d'imitació al vell mig, ens tenien a tots hipnotitzats. La sensualitat dels seus moviments es multiplicava amb les olors especiades del local, i, sobretot, amb la inabastabilitat dels cossos joves. Car les ballarines no eren prostitutes, sinó objectes de culte dissenyats per encendre la sensualitat de la nostra imaginació, però no per apagar la set de la nostra libido.

En cap moment de la nit vàrem tenir contacte físic amb la Jamila i la Yamina, més enllà d'algun intercanvi visual furtiu. I durant tota la vetllada, les dues deesses brunes només es van avenir a parlar una vegada. De fet, només van deixar anar un mot, malgrat els nostres esforços per apropar-nos-hi i establir conversa. Només a mi em van dirigir una paraula, que va escapar dels seus llavis, com una invitació, just abans de retirar-se i deixar-nos a tots amb el desig: Ouarzazate.

-Què coi han volgut dir les noies amb "Ouarzazate"? -vaig preguntar-li al Yazit, l'amo del restaurant.

-És la seva ciutat natal. No n'ha sentit mai a parlar? Què potser no segueix les notícies? Ara per ara Ouarzazate deu ser la ciutat més famosa del Marroc, gràcies a les dèries d'uns quants aventurers occidentals -va respondre el Yazit amb un deix d'ironia.

-Si home, Joan, no siguis babau -va afegir en Paul, el dibuixant de l'agència, amb una rialla-. Tothom sap que Ouarzazate és un control del Dakar. De fet, a partir d'aquest punt comencen les dunes i el patiment dels pilots de rallies.

-També serà l'inici de la propera "Marató des Sables", que comença en un parell de setmanes -va afegir amb to de superioritat en Xavier, el sots-director ratasàvia-. La cursa de resistència per excel·lència, a través de dos cents quaranta tres quilòmetres, durant sis dies, pel desert del Sahara. Sis dies avançant entre dunes, planes pedregoses i llits secs de rius. Sis dies exposats a temperatures superiors als quaranta graus centígrads. Sis dies d'autosuficiència, durant els quals els corredors han de carregar a l'esquena tot el necessari per a la travessa, exceptuant les racions d'aigua proporcionades per l'organització. La prova física més brutal del planeta, reservada per a uns pocs centenars d'atletes, somiadors, solitaris i suïcides. I no necessàriament en aquest ordre.

-Perdoneu la meva "ignorància", nois. Serà que a mi no em queda tant de temps com a vosaltres per seguir les notícies i els documentals a la televisió -vaig replicar amb una ganyota.

-Pel que dieu sembla un lloc interessant -va intervenir el director que fins aleshores s'havia mantingut al marge de la conversa-. Una ciutat enmig del desert, punt de trobada d'aventurers moderns i tradicions ancestrals, i bressol de belleses com les que hem vist aquesta nit. No us inspira i suggereix res això per a la propera campanya amb el nostre millor client?

-Bona idea cap! -va afanyar-se a afegir el llepaculs del Xavier- Què us sembla si hi enviem algú per avaluar sobre el terreny les possibilitats del lloc?

-Decidit! Hi aniràs tu, Joan. Apart de ser el nostre millor creatiu, serà una oportunitat perfecta perquè milloris els teus coneixements de geografia -va deixar anar amb sorna el director mentre em mirava fixament als ulls-. Demà mateix demanes els bitllets d'avió a la secretària!

Poc sospitava aquella nit, mentre continuava brindant amb els companys pels èxits ja aconseguit, i per la futura i prometedora campanya que es començava ja a ambientar al desert del Marroc, que del viatge a Ouarzazate mai no en tornaria el mateix Joan Casademont, creatiu de publicitat, pare gelós i marit ocasional. Com tampoc podia sospitar aquella nit el que s'amagava darrera la mirada enigmàtica que la Jamila i la Yamina em van dedicar durant un instant furtiu, des de darrera de la cortina del celler del restaurant, i que en aquell moment vaig voler interpretar com una invitació assajada perquè els clients satisfets tornéssim al local.

* * *

Situada prop de les muntanyes de l'Atles, a la cruïlla de camins entre les valls de Drâa, Dadès i de Ziz, Ouarzazate és també el punt de partida de la ruta dels oasis. La ciutat està dominada per dues kasbahs, la de Taourirt, antiga residència dels Glaoui, darrera família regent del Sur, i la d'Aït Benhaddou, que s'alça com un castell de sorra aixecat per art de màgia enmig de camps d'ametllers i palmeres.

A principis de primavera, a la bellesa i vitalitat pròpies d'aquesta ciutat turística i de comerç, calia afegir-hi l'activitat frenètica associada a l'arribada dels sis cents i escaig occidentals disposats a enfrontar-se al desert durant els sis dies de la "Marató des Sables". Quan hi vaig arribar, els corredors s'acomodaven ja a les tendes berbers proveïdes per l'organització de l'esdeveniment esportiu, aixecades en semicercle al voltant de la ciutat. L'agencia havia decidit que aquest era el lloc i el moment perfectes per dissenyar la història del proper anunci de televisió: el punt de trobada entre l'aventurer occidental a la recerca dels seus límits, i la tradició i l'exotisme més purs d'una ciutat mil·lenària al desert del Sahara. La meva agenda incloïa fotografiar el màxim possible de racons suggerents de la ciutat, conviure amb els corredors disposats a desafiar el desert, i acompanyar-los a peu durant unes hores, a la recerca del rostre que representés el darrer heroi dels temps moderns.

L'organització de la cursa, després de les negociacions oportunes, va permetre que acompanyés la caravana d'atletes durant tota la primera jornada. M'havien previngut sobre la duresa del camí, però tot i les recomanacions i precaucions, la meva acceptable preparació física, i que la primera etapa cobria només vint-i-cinc quilòmetres, vaig adonar-me massa tard de la duresa real del Sahara. La majoria dels corredors van completar el recorregut de la primera jornada en unes tres hores. Jo en vaig necessitar set. I en arribar a la tenda berber parada per l'organització, la lluita amb la sorra i el sol m'havien deixat marques en forma de butllofes als peus i de cremades lleus al rostre. Tanmateix, en arribar al control i després que el metge tingués cura de les meves ferides, vaig decidir que ja en tenia prou, i que la llibreta de notes i la càmera digital estaven suficientment farcides d'informació com per poder tornar cap a casa i presentar el projecte al client abans de retornar amb tot l'equip de filmació al Marroc. L'endemà desfaria camí, i en un parell de dies tornaria a estar a Barcelona.

El matí del 15 d'abril, just quan s'aixecava el sol al desert, vaig veure des de la meva tenda com la serp de colors que formaven els corredors s'allunyava en direcció oest. Vaig empaquetar metòdicament les meves notes i el material fotogràfic, em vaig carregar cinc litres d'aigua a la motxilla i vaig començar a desfer camí lentament en direcció contrària, cap a Ouarzazate.

La tempesta de sorra em va sorprendre de forma totalment inesperada, quan portava menys de tres quilòmetres en direcció a la ciutat.

Ningú que no hagi sobreviscut mai a una tempesta al desert no pot relatar-ne l'horror d'aquesta expe
riència amb suficient detall. La sorra fina aixecada pel vent cega els ulls i s'escola, asfixiant, per tots els orificis del cos; el sol desapareix del cel, i amb ell, la primera referència visual per orientar-se; i el brogit del vent desconcerta els sentits i esperona el pànic irracional. Mai vaig saber a ciència certa quant de temps vaig haver d'endurir la tempesta, perquè les busques del rellotge van deixar de funcionar al cap de pocs minuts. Acorrucat sota el paravent de Decathlon que vaig clavar al recer d'una duna, i amb el rostre cobert amb el mocador per evitar morir asfixiat, vaig calcular que el núvol de sorra em va castigar durant un mínim de dues hores. Quan finalment el sol va aparèixer de nou al cel, i vaig apartar la sorra que pràcticament colgava el meu petit refugi unipersonal, vaig enfrontar-me amb un paisatge completament diferent del que havia memoritzat poca estona abans. El camí de retorn traçat per la caravana de corredors havia desaparegut, el paisatge de dunes mòbils m'era completament aliè, i fins i tot els poc matolls que recordava, o bé ja no existien, o bé apareixien en un patró nou i desconcertant. Sabia on era, o així ho creia, però no sabia en quina direcció seguir per tornar a Ouarzazate. L'única decisió assenyada era tornar enrere, desfer els pocs quilòmetres que havia recorregut des de la tenda, i demanar ajut.

Mai vaig arribar a trobar el primer camp base de la cursa.

El sol es ponia a l'horitzó quan vaig deixar d'enganyar-me a mi mateix i vaig prendre plena consciència de que m'havia perdut. I va aflorar la por. El dolor a les articulacions, les butllofes als peus, la coïssor als ulls, i la tibantor de la pell que s'havien accentuat al llarg del dia es van transformar en molèsties insignificants en adonar-me que existia la possibilitat de morir al desert.

Vaig renunciar a seguir caminant. Si hi havia alguna possibilitat de que em trobessin, em deia a mi mateix, era evitant allunyar-me més d'Ouarzazate i del campament. Per força, tard o d'hora algú s'adonaria de la meva absència, lligaria caps, i organitzaria una batuda pels voltants. Només calia que m'arrecerés sota el paravent per protegir-me del sol, administrés l'aigua amb cura, i esperés pacientment el rescat.

En arribar el tercer dia de captiveri al desert cap expedició de recerca havia donat encara senyals de vida. Va ser aleshores quan van aparèixer els insectes. Marietes. Una parella. Probablement arrossegades pel vent durant la tempesta, i que havien acabat trobant refugi a l'ombra del meu paravent. Nàufrags al desert, com jo mateix. Nautes perduts que ens aferràvem a la vida intentant mantenir-nos al llindar de la desesperació. Amb cura, vaig agafar els dos insectes i me'ls vaig posar al palmell de la mà. No sé ben bé perquè, però vaig intentar recordar de què s'alimentaven les marietes. La biologia de BUP em quedava tant lluny! De què coi em servien ara els estudis de publicitat i els màsters si en una situació com aquesta no podia ajudar les úniques formes de vida que havia vist en els darrers tres dies? Depredadors, vaig recordar de sobte. Les marietes són depredadors. Fa uns anys vaig veure un reportatge sobre control natural de plagues, i les marietes les empraven per combatre i prevenir el pugó. I els pugons són plens de sàlvia que xuclen de les plantes. Sàlvia, dolçor, ... L'única cosa remotament semblant que podia oferir-los-hi eren les pastilles de glucosa que havia anat dosificant durant els darrers dies. Vaig ficar-me una pastilla de sucre a la boca, la vaig mastegar lleugerament i vaig escopir part de la massa llefiscosa al palmell de la mà. Els insectes van semblar acceptar, amb fruïció, l'improvisat xarop espès i dolç.

-Noies, estem tots ben fotuts -vaig deixar anar als insectes quan van acabar de libar el líquid, alhora que, amb cura, els introduia a la butxaca de l'armilla per guarir-los del sol de migdia. Tot just acabava de posar els animals diminuts a recer quan, de sobte, el desert es va obrir als meus peus. Al principi vaig creure que havia ensopegat, fruit de l'esgotament. Fins que vaig veure amb tota claredat que, realment, el terra del desert desapareixia sota meu formant un remolí, talment com si uns metres per sota del subsòl s'hagués obert un forat gegantí que xuclava la sorra com l'aigua que desapareix per l'aigüera en treure'n el tap. L'esvoranc en forma de con de diàmetre creixent em xuclava cap el seu vèrtex, mentre jo m'esforçava a remuntar-lo a quatre grapes. Per afegir més dramatisme a la meva situació, de sobte, una pluja de sorra i pedres que provenien del bell mig del cràter em va començar a castigar amb fúria, dificultant encara més la meva ascensió desesperada cap a la sorra ferma.

Mentre lluitava per mantenir l'equilibri i el seny, vaig dirigir la mirada cap a l'origen de la inexplicable erupció de projectils. La poca serenor que em quedava es va evaporar i va ser substituïda per un atac de pànic irracional en veure les dues mandíbules en forma de lluna creixent, gruixudes com el meu braç, que sorgien amenaçadores del fons de l'esvoranc.

-Deliro! -em vaig dir mi mateix-. Això no pot estar passant! No és real! El sol m'ha fet tornar boig i deliro!

Tanmateix, la fiblada al peu quan les mandíbules es van tancar amb força al voltant de la meva bota esquerra em va fer veure que "allò", fos el que fos, era maleïdament real. Amb un fort cop de peu vaig aconseguir treure'm la bota, que es va quedar entre les pinces d'aquell monstre. L'animal es tornava a enterrar a la sorra, probablement convençut que amb la bota arrossegava també la resta de la seva presa, i vaig aprofitar els segons de desconcert del monstre per ascendir panteixant i plorant fins l'extrem del forat.

Em vaig deixar caure a terra totalment esgotat. Els meus músculs, castigats pel desert durant els darrers tres dies, ja no responien més ordres del meu cervell. Si el monstre tornava a aparèixer, seria incapaç d'escapar. I si aquell animal no acabava amb mi, ho farien el sol i la calor en poques hores. Però em negava a acceptar l'inevitable. Aixecant els ulls al cel vaig plorar amb impotència i ràbia. No sóc una persona creient, però allà al mig del desert, vaig implorar per primer cop a la meva vida a Déu que no em deixés morir.

Tot el que recordo de la resta d'aquell dia abans de perdre definitivament el coneixement és la imatge de dos insectes d'ales vermelles aixecant el vol des de la butxaca de la meva armilla, i les seves siluetes diminutes desdibuixant-se a contrallum. Imatges que durant uns segons van semblar créixer i agafar formes humanoides. Formes de dones abillades amb teles de color roig i negre que suraven per sobre les dunes amb ritme hipnòtic. Fantasmes remuntant l'aire calent que s'aixecava del terra roent del desert, i m'allargaven la mà.

Mai hagués imaginat que els missatgers de la mort fossin éssers tan bells -vaig pensar, abans de sucumbir a la inconsciència.

* * *

El moviment oscil·lant i la fredor al front em van despertar. Vaig trigar força estona a adonar-me que estava lligat a una cadira, al costat dret d'un dromedari que avançava amb pas lent però segur a través de les dunes. A l'altre costat de l'animal, compensant el meu pes, s'hi asseia una figura coberta fins el cap amb teles vermelles i negres, que m'aplicava una compresa lleugerament humida al front. Els ulls de la meva hostessa n'eren l'única part visible del cos. Ulls verds. Ulls de dona, que penetraven els meus sense vergonya. A terra, caminant, una segona figura vestida de roig i negre, de corbes també femenines, guiava l'animal. En veure que recuperava la consciència, les dones van intercanviar algunes paraules en el que em va semblar àrab, tot i que el meu coneixement de llengües africanes és força limitat i ben bé hagués pogut ser qualsevol altre idioma o dialecte.

En mirar cap endavant, vaig descobrir una silueta vagament familiar que trencava la monotonia del paisatge de dunes. Em recordava la fortalesa de les afores d'Ouarzazate, la kasbah d'Aït Benhaddou, amb les seves torres i parets grogues aixecant-se en ple desert, com una il·lusió, enmig d'un camp d'ametllers florits.

-Ouarzazate? -vaig aconseguir murmurar.

-No ben bé. On anem és un miratge -va contestar la dona del camell en francès, amb marcat accent.

No vaig voler preguntar res més. Estava massa cansat per fer les preguntes correctes, i era evident que el francès no era la llengua nativa de les noies, amb la qual cosa les seves respostes les hauria d'interpretar més endavant i no prendre-me-les de forma literal.

Però la kasbah d'Aït Benhaddou no podia ser un miratge. La seva silueta es dibuixava amb claredat sobre l'horitzó, i s'apropava a cada passa de la nostra muntura. Al cap de menys d'una hora, n'arribàvem a les portes i les travessàvem. Al pati principal de l'edifici, les noies em van ajudar a baixar del camell i em van arrossegar entre les dues fins una estança propera a la torre de l'oest. Eren extraordinàriament fortes per la seva estatura. Al terra de la petita habitació, en penombra, em van estirar sobre una catifa molsuda, i, per primera vegada en molts dies, vaig aconseguir adormir-me sense por.

Em va despertar el sol de migdia que entrava per les filigranes de la finestra. No podia saber si havia dormit durant hores, o durant dies, però tornava a sentir-me viu com mai. Al costat de la catifa on jeia hi vaig descobrir una gerra amb aigua, i una safata amb dàtils. Vaig afanyar-me a buidar el plat de fruits del desert i a acabar-me el líquid, abans d'atrevir-me a aixecar-me. Em sentia sospitosament eufòric i fort, tenint en compte els esdeveniments dels darrers dies. La meva bossa estava al costat del llit, amb tots els meus estris personals, i en vaig agafar la càmera abans de sortir de l'estança. L'habitació de la torre s'obria a un majestuós pati interior, amb tarongers i ametllers plens de fruits joves que envoltaven un pou central al costat del qual s'asseia una de les dones del deser
t. No em vaig poder estar de portar-me el visor de la càmera a l'ull i fer una ràfega de fotografies.

-Aquest aparell no et funcionarà aquí -va dir la noia en francès, sense parar massa atenció al que jo estava fent.

Vaig reproduir la seqüència de fotografies a la pantalla de la càmera, i, efectivament, vaig adonar-me que totes les imatges apareixien extremadament desenfocades. De fet, en cap de les fotografies s'endevinava res més que un esbós dels objectes que m'envoltaven, talment com si els contorns i els colors es difuminessin a l'aire.

-Si, tens raó, la sorra del desert m'ha fet malbé el sensor digital -vaig respondre també en francès.

-El teu aparell funciona bé. Es sols que no pots fer fotografies a un miratge -va afegir la meva amfitriona.

-Què vols dir? Això és real! Tu ets real, tu m'has tret del desert!

-El Miratge d'Aït Benhaddou és tan real com tu vulguis que sigui -va continuar la dona, encara parlant amb endevinalles.

-Escolta -vaig replicar lleugerament contrariat-. Encara no us he agraït com cal que em salvéssiu d'una mort certa al desert, i no vull semblar mal educat, però t'agrairia que em diguessis qui ets i on sóc sense fer servir endevinalles.

-Ah! -va exclamar la dona amb un sospir-. És la reacció dels estrangers que trobeu refugi a casa nostra. Per a vosaltres, la vall on t'has perdut i aquest lloc no existeixen, ni han existit mai, ni existiran. Com ja t'he dit, estàs al miratge d'Aït Benhaddou. El darrer dels Grans Miratges, amagat a la vall d'Al Watan, a l'ombra de l'Atlas. Un lloc que no trobaràs en cap mapa ni en cap llibre. I respecte qui som, el meu nom és Tamimount, però em pots dir només Mimount. Jo i la meva germana petita, la Fuczia, som les darreres guardianes d'aquest lloc.

-Merda! Potser si que sóc mort! -vaig dir en veu alta alçant la mirada cap el cel-. Al cap i a la fi, el desert ha acabat amb mi, i un parell d'àngels se m'heu endut a l'altre barri! És això el que em vols dir?

-Ara soc jo la que no acabo d'entendre les teves paraules. Però et puc assegurar que no ets mort -va respondre la Mimount-. Tot i que tampoc ets exactament viu mentre estiguis aquí. Perquè el temps, igual que l'espai, no existeixen dins d'un miratge. Per això els mals dels viatgers del desert que arribeu al nostre refugi es guareixen amb tanta rapidesa.

Vaig adonar-me que, efectivament, m'havia oblidat de les ferides que la tempesta, el sol i la meva lluita amb el monstre m'havien causat. Amb incredulitat, vaig comprovar que fins i tot les butllofes dels peus i les cremades de la pell s'havien guarit, talment com si hagués estat durant un mes a la sala de recuperació d'un hospital.

-Descansa, estranger. D'aquí a uns dies, quan arribi el moment, la meva germana i jo t'acompanyarem fins els límits de la ciutat que en dieu Melilla, perquè retornis amb els teus.

-Com saps que soc espanyol? -vaig preguntar- I per què a Melilla? La ciutat està a l'altra punta del país!

-Si tens paciència, tindràs totes les respostes que busques -va contestar la Mimount, i es va esvair davant la meva mirada com un sospir vermell clapejat amb llunes negres.

* * *

Vaig passar dues setmanes, o això crec, a Aït Benhaddou. Per accentuar el meu desconcert inicial, ben aviat vaig comprovar que la magnífica fortalesa estava totalment deshabitada, a excepció de la Mimount i la seva germana, que apareixien ocasionalment per tenir cura dels arbres fruiters i proveir-me d'aigua i dàtils. Fora del recinte emmurallat, en quilòmetres a la rodona, només s'aixecaven dunes de sorra, que canviaven de forma i posició diàriament tot i no bufar gens de vent. Ni rastre de cap altre indici de vida.

Fins el cinquè dia, la Fuczia, la més jove i forta de les dues germanes, no es va avenir a parlar amb mi. Em disposava a dormir quan vaig veure la seva figura esmunyir-se en silenci pel llindar de la porta de la meva estança. La noia es va asseure al meu costat, i es va enretirar el vel del rostre per revelar uns ulls maragda com els de la seva germana.

-Encara deus tenir preguntes a fer -em va dir en un francès mancat d'accent, a diferència de la Mimount.

-Moltes. Per començar, em podries explicar què és el que se'm va voler menjar al desert?

-El seu nom és Iblis, dimoni de les sorres. I, de fet, no et va atacar. Va ser la teva por el que el va conjurar i li va donar forma -va respondre la Fuczia.

-Tu també parles com la teva germana. A fe que no us entenc!

-El desert s'alimenta de les pors i les esperances dels viatgers -va continuar la Fuczia-. La teva desesperació i la teva por van donar forma a Iblis, i, si t'haguessis rendit, hores d'ara estaries colgat sota les dunes del Sahara, fent companyia a d'altres viatgers que no han cregut en la seva pròpia força. Però en el moment decisiu vas decidir lluitar, i vas decidir viure.

-Aquest dimoni del que parles, no era real, doncs? -vaig preguntar. Començava a acceptar qualsevol cosa que m'expliquessin les dones, però les seves respostes no deixaven de sorprendre'm.

-Era real, molt real. Tant real com la Mimount i jo, i com el lloc on ens trobem. Tant real com la teva por a morir, i el teu desig de viure.

-Us ho prego, si us plau. Digueu-me qui sou vosaltres i què coi és aquest lloc. Res del que em dius té sentit per a mi!

-T'he d'explicar una història, estranger, una història que les àvies dels nòmades del desert expliquen als seus nets, i que tu pots decidir creure, o no -va començar a relatar la Fuczia-. Fa temps, molt més temps del que tu pots recordar, n'hi havia dotzenes de llocs com aquest al Sahara, cuidats per centenars de guardianes com jo i la meva germana. Els miratges han estat des de sempre el darrer refugi pels nòmades, mancats de forces per continuar el camí, o necessitats d'aigua i aliment quan els oasis s'assequen. Però l'entrada als miratges està reservada als qui hi creuen. I, alhora, els miratges existeixen sols mentre hi hagi gent que cregui en ells. Malauradament el desert està canviant, estranger. Al mateix temps que vosaltres s'atreviu a violar-lo cercant aventura, amb els vostres vehicles i la vostra tecnologia, els nostres homes i les nostres dones fa temps que creuen en miratges diferents. En els paradisos que s'anuncien des d'occident. En les promeses d'una feina i d'una vida millor més enllà del mar, que s'ofereixen en forma d'il·lusions temptadores i buides al darrere d'un vidre de televisor o a les fotografies de diaris i revistes. Miratges insidiosos que ens venen del nord, i que fascinen més la nostra gent que no pas el desert que els ha vist néixer.

Jo m'escoltava la dona intentant absorbir les paraules, intentant trobar la lògica en la història.

-I sense gent que les necessiti i cregui en elles -va continuar la Fuczia-, les il·lusions simplement s'esvaeixen, per sempre. Aït Benhaddou és el darrer dels grans miratges que fa mil·lennis cobrien el desert d'est a oest. I la Mimount i jo som les darreres d'una família de guardianes que abans es contaven per centenes.

-Per què em vàreu salvar la vida, doncs, si creus que tots els estrangers sols portem desgràcia al desert? -vaig preguntar.

-Tu ja havies decidit viure, i nosaltres mai neguem l'ajuda a un viatger perdut. A més, estranger... -va afegir la Fuczia mentre s'acabava d'enretirar el vel de la cara i començava lentament a desfer-se també de la seva túnica roja i negre per revelar un cos de corbes femenines, però alhora fermament musculat-. A més..., Aït Benhaddou et necessita.

Anava a replicar quan el dit de la Fuczia es va parar suaument al damunt dels meus llavis en un gest que indicava clarament que aquella nit no parlaríem més. Al mateix temps, la noia es va plantar al meu davant per mostrar sense vergonya un cos bru que lluïa amb gotes minúscules de suor a la suau penombra de l'habitació. La Fuczia es va moure lentament però amb decisió, va enretirar el llençol que em cobria, i es va asseure sobre el meu ventre. Vaig sentir un mareig profund i dolç que em convidava a dormir, mentre la noia acostava els llavis a la meva orella i murmurava quelcom que al principi no vaig entendre. Fins que finalment les paraules van anar prenent significat poc a poc al meu cervell.

-Ahmet ... -em murmurava suaument la Fuczia a cau d'orella, en la llengua que ara reconeixia clarament com amazigh, i que era estranyament capaç d'entendre amb tota claredat-. Ahmet ... et necessitem. Creu en Aït Benhaddou una vegada més ... Creu en mi un cop més ...

Em vaig deixar emportar per la xafogor de la nit, el surrealisme de la situació, i l'escalfor del cos de la noia. Lentament vaig anar caient en una espiral que em xuclava cap enrere en el temps. Al cap d'uns segons ja no estava a aquella habitació, sinó a l'úter protector de la mare. I uns minuts després ja no era el Joan, sinó l'Ahmet, patriarca de les tribus d'Al Watan, que tornava a cavall amb la resta de la seva caravana a la fortalesa d'Aït Benhaddou, on una noia d'ulls maragda m'esperava amb els braços oberts per abraçar-me amb passió. I després, només foscor, fins que vaig despertar-me de matinada, sol, amb el vel de la Fuczia al costat de la catifa com a únic record d'aquella nit. Un vel encara tebi que vaig agafar i vaig guardar amb cura a la motxilla.

Si aquella nit vaig experimentar una nova al·lucinació, si tot plegat va ésser sols un somni, mai no podré saber-ho amb seguretat. El cert és que, durant els dies que es van succeir, la Fuczia va esdevenir altre cop una absència al pati dels fruiters. Una buidor que s'alimentava amb la inquietud del record de l'escalfor del seu cos, les guspires dels seus ulls, i la remor d'una veu sospirant paraules estranyes en amazigh. Per accentuar més la meva desesperació, en cap moment no vaig aconseguir que la Mimount em donés una explicació sobre el parador de la Fuczia. Malgrat la meva insistència, el màxim que obtenia a cada intent per esbrinar on s'amagava la més jove de les germanes era un somriure de complicitat per part de la
Mimount. Fins el dia de l'acomiadament.

-Avui mateix t'acompanyaré fins les portes de Melilla -va dir-me un matí de forma inesperada la Mimount, mentre m'acompanyava del braç a través del pati-. La nostra feina, i la teva estranger, ja s'han acabat. La Fuczia t'espera per acomiadar-se. Pots dir-li adéu, però promet-me que no faràs més preguntes.

A mesura que ens apropàvem a les portes d'Aït Benhaddou, em vaig adonar de la figura femenina i forta que contemplava la sortida del sol al desert des del merlet de la fortalesa. Per uns moments, em vaig retrobar amb els ulls maragda i amb el rostre bru que atiaven estranys records i desitjos en el meu subconscient. Un rostre que avui em semblava més radiant que les poques ocasions que l'havia vist abans, i un cos que s'endevinava amb uns pits més ferms i unes corbes més pronunciades del que recordava després de l'estranya nit en companyia de la noia jove. Vaig complir la meva promesa a la Mimount, i no vaig fer més preguntes. Només vaig creuar la meva mirada amb la de la Fuczia. I tot d'una vaig entendre. I vaig creure. La noia em va correspondre amb la seva mirada ferma i dolça alhora, va assentir amb el cap, i va somriure per primera vegada des què l'havia vist.

Vaig deixar-me acompanyar per la Mimount sense resistència, mentre seguia contemplant la silueta embolicada amb sedes vermelles i negres de la Fuczia que desapareixia lentament entre els merlets de la fortalesa. Més enllà de les portes obertes d'Aït Benhaddou vaig veure com es començava a retallar avui, clarament, la silueta d'una ciutat a menys de deu quilòmetres de distància. Una ciutat envoltada del que, des de la distància, semblava una amenaçadora tanca de filat. Durant les següents dues hores, la Mimount em va acompanyar a peu, en silenci, fins la base de la tanca de seguretat, on em va demanar que m'estirés a terra. Vaig obeir, i vaig sentir com els seus llavis em besaven el front. Quasi instantàniament es va apoderar de mi una profunda sensació de mareig, i les forces que fins aleshores m'havien acompanyat dins les muralles d'Aït Benhaddou van abandonar-me de cop, al mateix temps que les cicatrius i cremades del desert reapareixien a la meva pell.

-Em sap greu, però és pel teu bé -va murmurar la dona¬ amb tristesa mentre s'allunyava a poc a poc-. Així hauràs de donar menys explicacions als teus.

-¡Alto! -vaig sentir una veu que cridava en castellà prop de la reixa-. ¿Quién va?

Una parella de guàrdies civils es van apropar corrent, arma en ma, fins on jo jeia estirat.

- ¡Teniente, éste es blanco, parece europeo! -va cridar el més jove.

-Si us plau, ajudeu-me ... -vaig articular amb un fil de veu.

- ¡Hostias, este tío es catalán! -va dir sorprès el tinent-. Debe ser un turista. Seguro que los subsaharianos lo han desplumado. Yo me lo llevo detrás de la verja. ¡Tu sigue a esos mierdas y dales un escarmiento!

-Deixeu-les, si us plau -vaig articular amb les poques forces que tenia-. Només m'han ajudat. M'han tret del desert. Només són... il·lusions. Només són... marietes.

-¿"Marietas"? ¡Ah, sí. Maricones de mierda! ¡El catalan aún tiene pelotas y sentido del humor!

Em vaig deixar arrossegar pel tinent fins l'interior de la ciutat, mentre observava com, a la distància, la silueta llunyana d'Aït Benhaddou, desdibuixada per la calitja, s'anava esvaint a l'aire a mesura que el sol s'alçava sobre el desert. No vaig fer cap esforç per intentar explicar res als guàrdies. Vaig decidir que valia més que em prenguessin per un desgraciat que per un boig.

* * *

A l'hospital de Melilla vaig saber finalment que feia nou mesos que m'havien donat per desaparegut. Per la meva família, el xoc de recuperar-me va ser gairebé tant traumàtic com la notícia de la meva desaparició mesos enrere. Poc a poc, però, he tornat a refer bona part de la meva vida amb la muller, els fills i els companys de feina. Ningú s'explica encara com he pogut sobreviure al desert, i recórrer els més de sis-cents quilòmetres que separen Ouarzazate de Melilla, a peu, i aparentment sol. A més, els metges han diagnosticat que pateixo d'amnèsia, i que els esdeveniments terribles que el meu cos i el meu cervell han degut patir al desert han produït un bloqueig probablement irreversible dels meus records. Pels amics i companys, sóc un híbrid entre heroi, boig i desgraciat. I per alguna veïna malintencionada no soc més que un cràpula que va fugir fa un any de casa per tenir una aventura amb una noia àrab, i que ara tornava penedit i apallissat pels moros als braços de la seva muller.

Fa poc vaig tornar també al restaurant del Yazit. Les dues ballarines brunes d'ulls verds -em van dir-, ja no treballaven al local. De fet, segons em va explicar el mateix Yazit, les noies havien tornat a Ouarzazate poc després de la nostra festa ara feia més o menys un any. En Yazit se'n recorda perfectament, perquè les noies no van voler atendre a raons ni a diners, i no li van donar l'oportunitat que les retingués, argumentant que un assumpte familiar les obligava a tornar urgentment a casa.

Amb la meva tornada a l'agència, la idea original d'organitzar una campanya publicitària al desert, que havia quedat cancel·lada després de la meva desaparició, també s'ha reactivat. A més, els psicòlegs han estat d'acord que, per sobreposar-me al trauma, és convenient que torni a Ouarzazate. De fet, el proper cap de setmana torno cap el Marroc, ara amb tot l'equip de creatius, actors i càmeres. Aquest cop portaré poc equipatge personal a la motxilla. No he agafat càmera, però sí un bon parell de botes per caminar pel desert. I també he agafat el vel vermell i negre que normalment guardo a la caixa de fusta de teca.

El proper dissabte, mentre l'equip de filmació aprofitarà el dia lliure per fer les compres al zoco d'Ouarzazate, tinc la intenció d'endinsar-me al desert. Aquest cop hi entraré sense por, amb el convenciment que la Mimount i la Fuczia continuen a l'aguait en algun lloc entre les dunes, vetllant per mi i per la resta de viatgers del desert. Perquè el Sahara m'ha ensenyat que per mantenir viva una il·lusió n'hi ha prou amb una persona que hi cregui, amb passió, i sense prejudicis. I sé que Aït Benhaddou no s'esvairà mai mentre jo continuï creient en els miratges.

Comentaris

  • Feliç 5e aniversari[Ofensiu]
    Naiade | 11-01-2009

    FELIÇ 5è ANIVERSARI d'RC,
    relataire!!!


    5 aniversari RC



    Si avui és diumenge 11 del 2009, avui és el cinquè aniversari d'RC. Passa pel fòrum i descobreix com pots "enganxar" en un dia com aquest Recorda: NOMÉS AVUI! T'ho perdràs?

  • molt bo[Ofensiu]
    neret | 04-11-2006

    feia temps que el tenia pendent aquest relat. Al principi era la curiositat, fa poc que vaig estar a ouarzazate i també surt en un conte meu. Però després de llegir-lo t'he de dir que m'ha agradat molt. M'agrada el joc entre fantasia i realitat, m'agrada el fet de situar a ouarzazate el límit entre aquests móns (potser per això ara és el plató de cine més gran d'àfrica) i l'evocació de la màgia del desert... fantàstic!

    per criticar alguna cosa (que no caldria) el diàleg en que els companys del protagonista li expliquen que és ouarzazate, una mica forçat, diria, i l'aliment de les marietes,que és la saba de les plantes i no la sàlvia

    però de debò un molt bon relat, dels millors que he llegit per aquí

    felicitats

  • Jo també dic "llegiu-lo"! [Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 16-07-2006 | Valoració: 10

    Que no us espantin els minuts: de debò que se us farà curt.

    D'entrada et comentaré que l'he trobat ben documentat (essencial en un relat, diguem-ne, històrico-biogràfic-vivencial) i, sobretot, ben recreat.

    El plantejament, per començar, no resulta feixuc. Amb això vull dir que no hi ha cap excés d'informació sobre la vida del protagonista. Ens dius allò just per a situar-nos, ens proporciones una imatge d'absoluta convencionalitat familiar, per entendre'ns. La família del protagonista, de fet, hi juga un paper molt secundari, fins i tot, en certa manera, un xic massa secundari, i en això em refereixo especialment al rol de la muller. Ni d'ella ni dels fills no en sabem res. Però és que el propi protagonista no en fa esment en cap moment mentre dura la situació, el miratge que al final acaba essent de 9 mesos. Un punt que te'l comento perquè en certa manera resulta un xic sorprenent.

    Pel que fa a l'aventura pròpiament dita, l'estada (si em permets l'ús d'aquesta paraula) al miratge de Ouarzazate, crec que ha estat un bon contacte del protagonista amb la fina línia que separa (ejejem) els "dos límits". Què és ficció? Què no ho és? Quines imatges són realment el que aparenten ser? Quina és la història que hi ha darrera de tot plegat?

    Potser un dels grans interrogants que deixes oberts és el de la kasbah (s'escriu així?) d'Aït Benhaddou. Aït Benhaddou el necessita, dius al final del miratge per boca d'una de les dues protectores del Joan. Però per què? És interessant que no hagis respost aquesta pregunta. Però potser haguessis pogut acotar més alguna part de la història per poder-te imaginar cap a on anaven els trets... Aix! ¿Serà que aquests dies estic sense gens ni mica d'inspiració i, en conseqüència, d'imaginació?

    L'espiral que porta el protagonista a l'úter i que el fa reviure una vida en un temps rècord (aquesta és la sensació que m'ha quedat) ja dóna una pista, certament. Però qui era Ahmed? On és, què li va passar...

    Crec que queda ben justificat allò que ja anuncies al principi: Joan Casademont no tornaria a ser el mateix Joan Casademont després del miratge d'Ouarzazate. I la necessitat (racional o no) de tornar-hi anys després n'és una clara conseqüència.

    Has reflectit molt bé, penso, un país, terra i gent, de llegendes i de mites més enllà de la superficialitat de l'atractiu turístic; en altres paraules, vivint i fent viure al lector aquell país i una història oberta que potser no cobriria els 9 mesos d'absència però que has sabut arranjar amb una oportuna amnèsia.

    La redacció és un dels altres al·licients que em permeten sumar-me al consell del Jofre: "llegiu-lo". Una autèntica perla.

    Salut i mercès per aquest regal, Carles!

    Vicenç

  • Tornem a trobar[Ofensiu]
    Alícia Gataxica | 23-06-2006 | Valoració: 10

    la dicotomia entre realitat i fantasia, vetlla i somni que ja es una costant en els teus relats, però aquest cop la dicotomia s'expressa com ens els grans viatgers dels s. XIX amants del continent africà entre la quotidianitat absurda que vivien a Europa i el món exòtic i ignot que se'ls obria més enllà de la Mar Mediterr``anea.

    Ens mostres un cami de la savatgia, de l'inconegut, la ratlla entre la civilització i el desert, amb uns termes de solitud interior i de reformulació personal davant l'extrany que de vegades ens recorda a Conrad i el seu cor de les tenebres.

    El deliri, el somni com una cicatriu, com un dolor un preu que s'ha de pagar per tenir la ment lliure, una experiència a la que no et vols sostruere.

    Conec Ouarzazate, i els seus castells de sorra i els seus palmerals i la promesa d'un desert inconegut a les seves portes sota un sol que et fa veure miratges si vols i creus en ells.

    I amb tot això no oblides fer-nos una reflexió crítica, social i molt ben situada de com avui dia el miratge no és el desert si no la imatge televisiva d'aquest occident ple de materialisme, que omple els cors dels africans d'una vida millor que no existeix excepte en la nostra imaginacció i els les campanuyes publicitaries dels teus protagonistes.

    Només tinc un dubte que em fa desencaixar una mica el teur relat: ningú inexpert ene el desert, ni tant sols esportista i aventurer, creuaria el desert sol sense un guia? Ni tant sols l'organització de la carrera li permetia per la responsabilitat que té sobre ell.

    Sé que no té importància, però ell no es un avenutrer, es un home gris d'una empresa gris... no el veig decidint atravessar el desert sense un guia.

    I malgrat això, i com a el relat de la Laia m'agerada la dicotomia que fas entre el somni i la realitat i com la imaginació forma part de nosaltres mateixos.

  • Llegiu-lo.[Ofensiu]
    Jofre | 21-03-2006 | Valoració: 10

    Viatjar és una bona manera de mantenir la il·lusió. Llegir els teus relats també. Són molt ben construïts i estructurats.

    Realment ets precís i molts paràgrafs estan segellats de manera que quan arribem al seu final tot té sentit. Ens transportes on vols: dosis d'humor, descripcions sensuals-Fúcsia, jocs de colors i paisatges, tocs naturals amb coleòpters inclosos -en aquesta ocasió.

    Molt ben treballat, Carles. Els teus relats de ficció revelen un fons ple d'aptituds i culte.

    Enhorabona i sort en els oasis quotidians.

    PS.
    Una opinió personalíssima: jo no hi hagués fet aparèixer les paraules català i Barcelona. Però bé, la trista realitat ens supera i tu la reflecteixes.

  • Il·lusions i miratges...[Ofensiu]
    ROSASP | 20-02-2006

    penjats del fil de la ment, del cor i la consciència.
    Cerquem en realitat continus missatges que ens obrin un raig d'esperança durant tota la vida?
    Un ritme àgil i un tema molt ben portat.
    La teva imaginació té vida pròpia; tens una facilitat innata per donar forma a les històries fantàstiques i de ciència ficció.

    Gràcies pels teus comentaris. Jo et segueixo de molt a prop des de que em va captivar el conte "Més enllà de l'escuma".

    Petons!

  • No sé...[Ofensiu]
    rnbonet | 11-02-2006 | Valoració: 10

    ...ben bé exactament, mentre anava llegint pensava en Borges, en el 'laberint' i en alguns mites grecs.
    Has brodat antològicament la concepció de l'esperança, de la il·lusió, amb fantasia i ben escriure.
    Força i avant!

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carles Malet

Carles Malet

30 Relats

232 Comentaris

71957 Lectures

Valoració de l'autor: 9.76

Biografia:
Vaig néixer un dia dels innocents de l'any 64. I mai hagués imaginat que, als quaranta anys, l'atzar em portaria a descobrir el plaer d'escriure.

Casualitats. Atzar.

En part ha estat l'atzar el que m'ha donat dues filles per a les quals imagino històries que, com un joc, vaig començar a posar en paper fa un parell d'anys. Fora casualitat que sentís a parlar de RC en un programa de ràdio, assegut al cotxe, mentre tornava d'un dia de feina gris. I és una sort que tingui una companya de viatge que m'anima, em critica, em corregeix i enriqueix els meus esborranys.

Talment, deu ser també un caprici del destí que hagi nascut en un moment de la història en el qual la tecnologia facilita que milers de catalans puguem compartim en la nostra llengua els personatges, mons i situacions que creem quan pengem la roba de feina i deixem que la imaginació suri lliure.

I ara m'adono que seria un neci si no sabés apreciar aquests i d'altres petits regals amb què l'atzar, jogasser, ens obsequia de tant en tant.

Mercès a RC i a tots vosaltres pels comentaris que m'animen a seguir escrivint.

Carles
carlesmalet@gmail.com