Llavors

Granuloses soques negres gens fosques
de l'argilosa terra, quietes, brollen
erguin-se tossudes al sol dels dies

ametllers florits, primes roses molles
de branques altes els ametllons broten
de llet, tan tendres son, que no ho diries

Dóna la sensació que parles de la mateixa casa al principi que durant i al final del relat. Sembla talment una visió mig obscura, mig clara, de nostalgia de dies passats que s'han de renovar emprenent impuls i camí.
Per cert, m'han agradat molt les paraules que has afegit al meu últim relat, t'ho agraeixo, Silvia.


Sergi

Fa alguns dies que estic una mica fora de RC, en bona part perquè he estat més dedicat a seguir la revolució social, o el que aspirar a ser-ho, vaja, i observo que també ha hagut una revolució a la teva pàgina, on apareixen tots els relats publicats de bell nou, i sembla que sense els comentaris.
Ja coneixia aquest poema meravellós i estic segur d'haver-lo comentat, però m'alegra haver tingut una excusa per rellegir-lo i veure que les llavors (faig un joc de paraules) continuen germinant si un deixa la finestra oberta al teu art incomparable.

Una forta abraçada,
franz

I és que hi ha uns versos que m'han deixat ben parat :

"oh pobres arbres dempeus morint
al pàl.lid vent cansat de la resclosa" -això sol ja és increïble!!-

M'ha agradat molt aquest teu poema allan.
Una abraçada ben literària.

No acostumo a valorar -en a mi no m'agrada que em valorin- però això teu s'ho mereix i molt!!