L'egoisme feroç i l'altruisme veraç

Et dono les gràcies, Jofre, per aquesta extraordinària reflexió envers l'egoisme i l'altruisme, perquè em considero un ésser afortunat .... em vas avançar que aquest relat el dedicaries als relataires més implicats en els teus escrits socials..... i m'hi vas incloure, i això m'ha fet sentir, especialment, bé.

"...
Són posseïdores del veritable significat de cada paraula perquè entenen perfectament què són les emocions i els sentiments més nobles i lloables: aquells que són extrets de la pregonesa del cor.

Això és factible perquè tot allò que han viscut, viuen i viuran ho transformen en fibra sensible. Òbviament, des de bon principi, i durant tota la vida.
..."

Et puc fer una confessió? doncs sí, jo em sento exactament així... i espero que em duri tota la vida.

I és més, m'ajuden a intentar comprendre les immenses contradiccions dels humans, que per una banda et donen, i per l'altra et treuen...

Em sento immensament rica, de saber que el millor que tinc són les emocions i els sentiments, i per sobre de tot, que hi hagi persones, com tu, que ho valorin, i que es valorin.

Jofre, em fas tenir una percepció singular: em sembla com si em coneguessis de tota la vida. Ho dic pels teus comentaris, per les teves "picadetes d'ull" que, de vegades, em sembla llegir entre les teves paraules.

Una abraçada, Jofre, et felicito per la teva obra literària. És un goig llegir-te i saber-te aquí.

PS. M'agrada fer-te el comentari "222" (és que sóc una amant dels números rodons!)

Hola Jofre,

Gràcies pels teus darrers comentaris, caiguts del cel, sempre plens de coses interessants.

Ara sóc jo qui visita les teves darreres joies.
Aquesta, molt adequada per les dates; dates en les que alguns encara s'obliden dels demés en canvi de fer tot el contrari.
Sempre amb un fil conductor que a vegades distreu i altres vegades ajuda a l'assaig a desenvolupar-se. No he acabat d'entendre a què es dedicaven els dos individus, però suposo que el seu objectiu era un màrketing que jugués amb la consciència, no per fer-la reflexionar, sinó per caure de grapes davant el llop. Hi pensaré.


Una abraçada Jofre, tinc pressa per seguir-te llegint ;-)

petons,

m

P.D. Sí, increïble. I aprofito per citar-la en un text d'Eduardo Galeano, en el que vaig pensar la primera vegada que vaig llegir la teva biografia:

"Diego no conocía la mar. El padre, Santiago Kovadloff, lo llevó a descubrirla.

Viajaron al sur.

Ella, la mar, estaba más allá de los altos médanos, esperando.

Cuando el niño y su padre alcanzaron por fin aquellas cumbres de arena, después de mucho caminar, la mar estalló ante sus ojos. Y fue tanta la inmensidad de la mar, y tanto su fulgor, que el niño quedó mudo de hermosura.

Y cuando por fin consiguió hablar, temblando, tartamudeando, pidió a su padre:

-¡Ayúdame a mirar!"