La sal

Hola;

El text com annex a l'email adreçat a tribuna@guimera.info

Segur que aquesta ' història salada' agradarà molt als lectors de la Tribuna.

Gràcies.

tribuna@guimera.info
www.guimera.info

L'àvia va morir quan jo encara era molt jove, encara una nena, però recordo que parlava de grapats de sal per llençar als monstres acosadors de nenes.
Un bonrelat. Amb molta garra. De dona amb coses de dones. Trist per tot el seu rerefons.

Salat...o amarg...però sempre amb la dolçor de la innocència que regales!

Diuen que la diferència entre escriure i ser escriptor radica en la capacitat de transmetre al lector cadascuna de les sensacions que viuen els personatges de la història. Doncs, t'he de dir que has aconseguit que em posi en la pell d'aquesta nena, que senti fàstic pel cosí Esteve, m'has fet pensar en els cargols lliscant per les fulles de col, tinc les ungles plens de sal i, fins i tot, em couen els ulls. I, encara amb els cristalls entre els dits, et dono les gràcies per la teva benvinguda i el teu comentari.

Un relat encisador, amb un rerefons que no embafa la superfície sinó que li atorga fondària.

La teva prosa llueix amb tot el mèrit dels textos ben escrits, i es pot assaborir al mateix temps que es navega entre línies.

Bons recursos per crear ambient i expressar sensacions!

Ha estat un plaer llegir-te i veient que encara em queden molts altres relats teus per descobrir, t'asseguro que tornaré, ja que no vull perdre'm cap joia com aquesta que he gaudit avui.

T'envio una abraçada càlida com una castanya torrada,
Unaquimera

Hola Victòria. Comento aquest relat perquè el seu simbolisme el farà sempre atractiu i en conservarà el missatge.

Crec que l'has condimentat en la justa mesura amb cristalls de sal (o d'assalt - per al saltejador) tenint molt present que des de fa mil·lennis els humans hem fet ús de les seves propietats per sobreviure (com la protagonista).

Enhorabona per tot plegat.
Ben cordial,
Jofre.

El recurs de començar diversos paràgrafs seguits amb la mateixa paraula deu tenir un nom que només sabeu els entesos. En el relat anterior, el vas utilitzar per emfatitzar París. Ara uses "va ser llavors" per desgranar en tres fases una sola escena i ho fas amb encert. El mateix amb que concentres el concepte que un determinat fet pot empremtar fins el punt d'induir una actitud personal durant tota una vida, com aquesta de tenir sempre a mà un grapat de sal en previsió d'agressions de cosins Esteve.

La claredat que el teu relat expressa els sentiments més amagats de qualsevol que el llegeix és aclaparadora. Fins i jo m'he assabentat.

M'agrada aquest relat, la contradicció entre la mala sort pressumpta de la sal i l'accident del teu cosí, la sensació de bona sort que deixa...

L'he trobat una paradoxa ben feta. Felicitats.

Un relat lligat i conscient, amb una força desfermada.
És extraordinari com vas desgranant les imatges dels cristalls de sal, transformant-les en sensacions i pensaments.
Emmagatzemats dins d'aquesta nena criden les paraules de la mare, el tacte de la sal i el fàstic, l'instint més innat que travessa la pell.
Un secret amagat per indrets perduts que l'acompanyarà tota la vida.
Aquella sal a les butxaques té el poder simbòlic d'un poderós conjur i alhora un lligam de cadenes que sempre arrossega.
Records que queden gravats al subconscient i condicionen per sempre molts actes...

Felicitats per un relat tan ben parit!

Petons!

Doncs si, hi he trobat el gust de la sal. Jo sóc un noi, però d'humiliacions n'he sofert moltes, sobretot psicològicament. M'has fet apreciar la sal, que sempre m'ha semblat extranya.
El relat té una força de continuitat que enganxa, i els passos són clars, senzills i agradables, malgrat la negativitat de l'argument. És un bon relat.

L'estil és fluïd i clar, natural i molt llegible, i em sembla que com reflecteixes la manera de pensar d'una nena està molt aconseguit. Per rematar, final sorpresa. Sóc de la opinió que és de les crítiques negatives de les que s'aprèn més, però no se'm acut res negatiu: un relat rodó (si em permets la cacofonia).

cosí Esteve i beneïda nena que m'ha fet plorar de ràbia. Que bé que ho expliques i que trist m'ha fet sentir aquest relat. He recordat una frase bíblica que de menut no l'entenia però que se'm va quedar gravada de quan anava "a doctrina", i de més grandet, finalment, a còpia d'experiències sentides (no properes, per sort meva), l'he entesa: "Ai dels que escandalitzen un d'aquests petits, valdria més que els pengessin al coll una roda de molí i els llencessin al mar." La pobra nena protagonista ha hagut de viure tota la vida amb un grapat de sal a la butxaca, pobreta innocent, sense saber del cert per què. Pobra nena anciana, tota la vida. I que bé que ho has explicat. Es llegeix sense respirar, amb una tensió des de les primeres ratlles que només una artista de la paraula com Lídice sap com induir-la.

Felicitats, un cop més. I pobra nena.

...dir-te altra vegada que tries els mots que convenen a la narració, l'estructures amb calma intel·ligent, l'adobes amb una sintaxi que molts 'autors de renom' envejarien, -de què viurien els correctors d'estil?- i acabes el relat amb una frase que sorpren, enganya, o fa fer funa mitja rialleta de complicitat? Per què?

Molta salut i molta rebolica, xicona!