Homenatge a Marta, la valenta

Un relat de: Carme Dangla

Quan m'ho va explicar, se'm van escapar les llàgrimes. Aquell vespre em va costar dormir. L'endemà vaig decidir escriure alguna cosa en homenatge a aquesta noia, amb l'esperança que sigui un granet de sorra en la lluita no violenta per eliminar la violència a les famílies.

Probablement la major part de les persones que la coneixen ni ho sospiten, no és que se n'amagui, senzillament pertany a un àmbit privat que només un grapat d'amigues compartim. La Marta és una noia riallera, gens inconscient i que no coneix les paraules odi ni rancúnia.
És per això, que perdona abans no passi, que decideix que de la seva boca no sortirà un retret ni una mala paraula en el pitjor moment. Perquè avui, hi haurà un llarg mal moment.
Contra la ignorància, l'embrutiment i la intransigència, poc hi poden les seves paraules. El seu silenci i la seva dignitat, seran armes més poderoses a la llarga.
No ha estat un trencament de les normes, sinó un cúmul de circumstàncies adverses: li han donat malament l'hora, el mòbil sense bateria, l'autobús que ha trigat molt més del normal, un embús per culpa d'unes obres. Total 35 minuts tard. No escoltaran les explicacions: segons ells, hauria d'haver-ho previst.
-Al menys, d'aquí un quart d'hora ja haurà acabat tot -pensa per consolar-se abans d'entrar a casa-. Després la mare es sentirà culpable i em mimarà, el pare estarà avergonyit i desapareixerà. Altres adolescents, en un cas així, haurien d'aguantar males cares durant dies; en el meu cas no, demà faran com si res no hagués passat.
L'esperança, és que algun dia, el malson s'acabarà; ja té 15 anys, però encara continua succeint relativament sovint.
La por és filla del desconeixement, la Marta sap el que passarà i no té cap por del mal, el coneix perfectament. Dels crits i retrets sí. Però també sap que els crits dels pares s'apaivaguen si cap cot, no protesta gens, i va per iniciativa pròpia cap a la seva habitació, cap el seu llit.
Una altra estaria en tensió, ella es relaxa. Una altra, nua de cintura en avall, es sentiria humiliada. Ella, en el fons del seu cor, es sent orgullosa i forta.
Ja comptaran ells. Quan s'acabi, s'haurà acabat. Cap protesta, cap retret a fer. Algun crit se li escapa de la gola, força llàgrimes dels ulls, però sense arrencar a plorar.
No existeix el temps, sols un dolor intens però que donarà pas a un alleujament quan tot s'acabi.
El pare se'n va de l'habitació, la mare que la subjectava per les espatlles contra el matalàs -no hagués calgut-, la comença a acariciar. La Marta no es mou.
Quan finalment es tomba, veu que la mare ha plorat. Espera que sigui la darrera vegada.
La mare torna a l'habitació amb una safata amb el sopar.

Comentaris

  • Està ben escrit.[Ofensiu]
    GorjaProfunda | 05-11-2006 | Valoració: 10

    Indubtablement este és un relat ben descrit, però no és real. Aconseguixes crear, un xic, la sensació de realitat, però el coneixement que per raons professionals tinc sobre els casos de maltractament d'adolescents em fan veure clarament que és ficció.
    A voltes, escrius: la por és filla del desconeixement, la Marta sap el que passarà i no té cap por del mal, però... xiqueta... esto és impossible, els casos que he tractat saben què els passarà i tenen molta por.
    Veig que també escrius: però també sap que els crits dels pares s'apaivaguen si cap cot, no protesta gens, i va per iniciativa pròpia cap a la seva habitació, cap el seu llit. Un altre exemple de mala adaptació a la realitat, tots els casos que conec els xiquets o les xiquetes protesten, xisclen i de cap manera no se sotmeten voluntàriament a la violència, en els casos d'abusos sexuals sí que contemplen una certa passivitat per part del xiquet abusat, però no pas los de violència física.
    Una altra estaria en tensió, ella es relaxa... no pot ser... en cap cas el xiquet o xiqueta que sap que serà maltractat es relaxe.
    Una altra, nua de cintura en avall, es sentiria humiliada. Ella, en el fons del seu cor, es sent orgullosa i forta... Tampoc és creible, potser pel fet d'estar nua no se sentiria humiliada això depèn de cada qual, però en les circumstàncies que descrius se sentiria humiliada i no pas orgullosa, i t'estic parlant de casos que conec, que són molts.
    Cap protesta, cap retret a fer.... això és irreal, està ben escrit, però és ficció.
    No existeix el temps, sols un dolor intens però que donarà pas a un alleujament quan tot s'acabi. Tampoc, a la realitat, quan tot fineix, no queda cap alleugement, i si molta de ràbia, de frustació, impotència. Es reviu el maltractament dins la ment una vegada i una altra, i normalment surgeixen altres complicacions més complexes.
    També parles de la mare que la subjectava mentre el pare la pegava. Això també és insòlit. Quan hi ha maltractaments, o bé els dos progenitors s'hi aboquen a cops als dos sense gaire compassió, o bé en els casos en què el pare maltracta la mare opta per a no estar present i fer com si no passés res, o bé a oposar-s'hi i rebre normalment també maltractaments per part del pare.
    La situació que expliques a mi personalment em sona a ficció, és del tot irreal.
    Pero esta molt ben escrita, açó no t'ho nego, i per això te poso el deu. Com a ficció val, però estaria més bé que un teme així lo feres més d'acord amb la realitat.

  • Bufff[Ofensiu]
    Flanagan | 22-08-2006

    Els pèls de punta, realment. Però tot i així, bon tema. Sembla mentida que hi hagi gent així encara.
    Molts ànims per la teva amiga!
    1 ptunasss i que vagin bé les vacancess!!!!

    Alexander

  • Contra tot pronòostic, guanyarem![Ofensiu]

    Estic segur que algú que conec bé, ha ensenyat algun dels principis de la lluita no violenta a la Marta.
    Admiro aquesta noia pel que descrius, com bé dius és valenta. No és mesella, la seva actitud força dura, segurament donarà fruits aviat: la mare plora, el pare se n'avergonyeix del que fa, és un començament.
    Sí, és l'embrutiment de qui actua sense pensar el que està fent el que serà vençut per la dignitat.
    He conegut molts adolescents amb problemes, fins i tot adolescents problemàtics que en general són fruit dels problemes dels seus pares. Per un extrem o per l'altre, han tingut una relació que ha fet mal els seus fills.
    Les persones tendim a esgarrifar-nos davant una violència tan freda com la que descrius, però violències psicològiques encara poden ser pitjors i fins i tot més difícils de suportar per qui les ha patit. I parlo per experiència pròpia. Per això em solidaritzo amb la Marta, me la pots adreçar si vol parlar amb algú que és pare i la encoratjarà; i m'alegro infinitament, que el resultat d'aquests violència no l'hagi convertit, tal com descrius aquesta noia segur que ja no la convertirà, en una persona amargada o un element socialment conflictiu.
    La Marta no guanyarà en un futur, ja ha guanyat.
    I tu, Carme, sempre tan sensible. Qui deia que els científics érem tot freds i calculadors? Sé que hores d'ara ja ets una científica i també una humanista. M'enorgulleixo que em comptis entre els teus amics, encara que no et comenti gaire.

  • Molt bon relat[Ofensiu]
    marco3434 | 21-08-2006 | Valoració: 9

    Deu n'hi do pel relat. Ha estat un plaer llegi'l, t'enganxa al principi i fins que acaba no esbrines tot el que és. Una narració preciosa de debó. Del fet que expliqués no vull comentar rés, crec que tu ho deixes prou clar al titol.

  • Hola...[Ofensiu]
    Àfrika Winslet | 21-08-2006 | Valoració: 10

    El deu te'l mereixes tu per, com han dit més avall, imposar els teus mots a la violència que sí, que encara existeix (malauradament). La Marta es mereix més coses que potser la vida no ha sapigut donar-li... l'admiro per com és i per la seva profunda valentia, per estar per sobre de la violència, per no tancar-se en el silenci i la soledat, per ser, malgrat tot, riallera i estar convençuda de que molt a prop hi ha un més enllà, una fi, una llum, una nova vida.
    Quantes Martas ens creuem pel carrer? Lluitem perquè cada vegada siguin menys i, sobretot, més fortes.

    Petons i enhorabona per aquest tipus de relats !!

  • Carme, bonica...[Ofensiu]
    angie | 21-08-2006

    No et diré, com un dels comentaris, que s'han de denunciar aquests fets, prou que ho sabem, però ni tans sols la Marta ho voldria així potser. Cal viure-ho per entendre que la culpabilitat dels pares rebota en la filla, la qual l'acaba assumint... Els pares no es trien, són els que et toquen i el que té no és una família, és un correccional. Em treu de polleguera veure com una mare no defensa la filla. Ostres, la meva filla és el primer per a mi!.
    Ser pare no és només el resultat d'un polvo (perdona l'expressió) i el que està ben clar és que els porucs són els pares, mai la Marta.
    Aquests dos darrers dies no faig més que llegir relats que em regiren i em revolten. Del que estic segura és de que la Marta t'admira pel que ets i el que vius. No la deixis mai de la mà, et necessita...

    angie

  • Carme, devem denunciar i fer visibles[Ofensiu]

    qualsevulla mostra de violència, la practiqui qui la practiqui. Devem denunciar que una cosa és exercir l'autoritat per educar i l'altre el despotisme. Que només és una manera de repartir arreu arreu la ignorància. Al mateix temps devem donar suport a les persones: siguin qui siguin, es trobin on es trobin, que per desgràcia la pateixin.
    Si, la veus, encara que sigui d'un desconegut, dona-li a la teva amiga Marta, una forta aferrada pel coll des de Mallorca i també te n'envio una per a tu, per la teva extrema sensibilitat.
    Josep

  • L'escriptor mediocre | 21-08-2006 | Valoració: 10

    A vegades, enlloc de tirar endavant anem cap endarrere en aquest món de bojos. Has fet bé en treure a la llum aquestes agressions. Només amb la denúncia i el rebuig podrem acabar amb aquestes actituds.

    No t'aturis

    Juseph

  • com diu la gaúcha...[Ofensiu]
    Yáiza | 21-08-2006

    increïble que encara hi hagi pares que es pensin que es pot educar a base de cops.

    Molt ben escrit el relat, Carme, i li envio forces a la teva amiga perquè pugui sortir d'aquest malson. Jo no ho aguantaria pas, no sé què faria... no ho puc saber.

    Petons!

Valoració mitja: 9.75

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carme Dangla

Carme Dangla

20 Relats

177 Comentaris

37564 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Vaig néixer el dia de Nadal de 1989, sóc del Maresme però m'agrada més la muntanya, sobre tot el Montnegre, que el mar.
Trec bones notes però estudio molt poc. Potser d'aquí un anys estudiaré matemàtiques.
De moment, el curs 2006-2007 el faré a Lille (França) amb una beca que he guanyat.
No tinc germans ni gaires amics, però els que tinc, són molt bons, encara que els puc veure poc.
M'agrada la música, però gens les discoteques.
Sóc amant del misteri, les conspiracions, els secrets i les històries complicades o sorprenents.
Sóc una optimista integral però quan m'emprenyo sóc terrible i dolenta amb els que m'han fet mal.
M'encanta la nit, els mussols, els rats penats, els gats i les cuques de llum. A vegades me'n vaig a dormir tota sola al mig del bosc, que és quasi l'única vegada que agafo el telèfon mòbil de casa, que el compartim tots tres.
Sóc tan rara, que no he discutit mai amb els pares des que tenia deu anys, però és que els meus pares també són molt rars. i entre els tres formem una república democràtica.
Tampoc no tinc les orelles foradades ni em poso mai braçalets, anells o penjolls.
Mai m'han donat diners, fora del del transport i despeses fixes, però sempre m'han donat oportunitat de guanyar-ne.


R en Cadena

En Jeremias em va encadenar i jo he passat la cadena a la Perestroika i a la NdEada

(descobreix què és "R en Cadena")