Noia atractiva, busca parella

La Bibiana era una noia que es feia notar, la notaven segurament molt més els nois que les noies, amb una roba d'allò més provocatiu, roba interior minúscula que semblava més aviat exterior, les pintures, el cabell de més colors que l'arc de sant martí…
Anava dos o tres cursos més endavant que jo, i era com una especie de mestressa d'arts amatòries pel seu cercle de seguidores que eren gairebé totes de la meva edat.
Sempre presumia d'aventures amb nois, sempre explicava en quina moto l'havien portat, o si en un descapotable o una barca. També les discoteques, restaurant i hotels. Sempre tot de categoria, al menys del que ella creia que era categoria.
Al seu cercle més intim es veu que els hi explicava tots els detalls… íntims.
Als grups més allunyats ens ho explicava més pel damunt.
La història quasi sempre era la mateixa: coneixia un noi, semblava tenir totes les virtuts i aquell mateix cap de setmana ja sortien, es feia convidar, ballaven i en general continuaven, moltes vegades en llocs tan incòmodes com dins d'un cotxe.
De totes maneres, la conclusió acostumava a ser sempre la mateixa i podia arribar immediatament o al cap de un parell de setmanes.
Que el tio no en sabia gens, que acabava molt ràpid, que a l'hora de la veritat era un ruc, vaja, que no la satisfeia…
Però a la setmana següent ja en tenia un altre.
Fins que un dia va córrer la veu que havia trobat una joia.
I va començar a sortir amb el mateix noi setmana rera setmana.
Encara que era menor, sembla que a casa no li posaven cap problema per dormir fora, i ho feia divendres, dissabte i algun dia més cada setmana.
Finalment, un dia, a la sortida de l'escola, el va venir a buscar l'anomenat Pau i el vam veure en persona.
Alt, guapo, fort, morè, vestit de marca i amb una moto que semblava un transatlàntic. La Bibiana ens el va passejar pels morros de totes les que estàvem xerrant a la sortida de l'escola, despertant alguns sospirs d'enveja.
La Clara, però, se'l va quedar mirant amb una cara rara, com si mirés de recordar alguna cosa.
La Clara era exactament el contrari que la Bibiana: mesurada, no es pintava ni duia joies, sempre carregada amb llibres i carpetes i tenia un xicot, en Ferran, el mateix des que eren molt joves. Un xicot que en mascle se li assemblava molt. Fins i tot jo diria que es podien intercanviar les ulleres i no adonar-se'n.
La Bea, que era la més íntima de les íntimes de la Bibiana ens va començar a explicar les virtuts d'en Pau, per fer-nos enveja o jo què sé, perquè a ella no li tocava en res. Suposo, per que hi ha qui fa segons quines coses. Però no em consta ni en tinc cap indici.
Que si vivia sol a la ciutat del costat en una casa tan maca, que a part de la moto tenia un cotxe tunejat , que si convidava la Bibiana a restaurants cars, que estava a punt d'acabar econòmiques amb tan bones notes, que si la família tenia tants diners.
Que tenia un llit enorme amb un comandament que movia els matalassos, que si llum suau i música per control remot, que un quarto de bany amb jacuzzi.
I va continuar explicant que segons la Bibi —així li deia—, era una bèstia al llit, que aguantava més que ningú. Sis vegades ho havien fet una nit…
En aquell moment va canviar la cara de la Clara, que va interrompre la Bea preguntant:
—I aquesta meravella no es dirà Miró de cognom?
—Sí… I?
—Que fa quatre o cinc anys estiuejava al mateix poble que jo.
—I?
—Que es deia Quim, i tenia un germà bessó, idèntic.
Les escenes posteriors: Bea/Bibi i Bibi/Pau o Quim, no me les vull ni imaginar.