El record

Oncles i cosins es van comportar com a voltors en desmuntar el pis de l'àvia. No m'hi pensava pas barallar. Jo, de les coses de l'àvia sols en volia una, i estava segura que ningú no s'hi oposaria.
Deu anys abans. L'àvia estava a l'hospital, recuperant-se d'un os trencat quan ho vaig fer.
Ho necessitava, en tenia l'oportunitat, podia assumir el risc.
No sé com se'm va acudir, va ser com una mena d'idea instantània que va passar per davant de qualsevol altra consideració.
Em sentia terriblement culpable, pitjor que un cuc, quan a l'hospital li vaig robar la clau. Em moria de vergonya quan li vaig proposar a en Marcel que es va posar més vermell que un pebrot. Però una veueta dins meu repetia:
-Ho has de fer, ara és l'oportunitat!
Hi vam anar un dia que era de la "Setmana Esportiva" a l'institut, no hi havia classes i ningú no notaria la nostra absència. Ajupits vam passar per davant la portera, aprofitant que un repartidor anava a un dels pisos. Vam pujar l'escala a peu, per no cridar l'atenció amb l'ascensor. Jo, a la bossa hi duia llençols nets, i també una altra cosa totalment imprescindible.
En Marcel era tendre i suau, estava tremolant d'emoció o de por. Jo feia veure que no en tenia. Recordo el tacte especial de la seva mà mentre, en silenci i de puntetes, vam entrar al pis.
L'habitació de l'àvia era fosca, el llit tou. Més per vergonya que per una altra cosa, ens vam quedar gairebé a les fosques, només il·luminava l'estança una petita làmpada que hi havia a la paret.
Havia imaginat mil coses sobre aquell moment. El que menys, que la noia d'ulls blaus del quadre que hi havia sota el llumet, m'estaria mirant tota l'estona. I jo a ella, fins que va arribar aquell moment que no vaig poder evitar xisclar.
Cap dels parents va entendre per què, de totes les coses de l'àvia, volia precisament aquella pintura passada de moda.