Manifest d'una estudiant tramposa

Un relat de: Carme Dangla

Ho confesso, sóc una tramposa.
La pedagogia no és una ciència exacta com les matemàtiques, és un conjunt de teories i creences que tenen algunes persones l'ofici teòric de les quals és formar nens i joves.
Unes teories molt allunyades de la realitat. Quan comença el curs sempre sentim uns discursos molt bonics sobre les assignatures i els seus continguts. Més tard, a la pràctica les coses s'estronquen i es torna a la dura realitat.
Una realitat que per molts és estudiar una cosa de la que no coneixen els fonaments o la filosofia, sigui perquè de cursos anteriors ja no ho duien bé o més freqüentment perquè ningú no els hi ha explicat mai.
Per la qüestió dels fonaments cal comptar que els programes estan molt allunyats en la visió dels estudiants de la vida real, els exemples són innombrables: des de literatura que a part d'estar passada de moda no ha deixat pràcticament cap rastre en la actual, ciències naturals que ni ensenyen a reconèixer els arbres i animals més importants del nostre entorn i les seves implicacions socials, ecològiques o econòmiques, matemàtiques que no s'apliquen a problemes reals llevat de trivialitats…
Tota això explicat de la manera més compartimentada possible, sense un lligam entre les diverses matèries i sovint entre les parts d'una mateixa assignatura.
I una obsessió del mètodes pedagògics: l'esforç.
Quan algú no va bé a l'escola, no són mestres mediocres, no és una manera de donar el programa incoherent, no és una manca de marc general on aplicar els coneixements. És, manca d'esforç. Quan anava a tercer recordo una nena que no hi havia manera que li sortissin els problemes de matemàtiques. El professor amb força mala llet l'escarnia en públic i la pobra nena l'únic que acabava dient era "però jo m'hi esforço molt". No ho dubto, segur que es rellegia cinquanta vegades la lliçó amb gran esforç de la vista i de la paciència. Però no la entenia i no li servia de res. En aquella època vaig decidir que jo per això de l'esforç no hi passava i ho mantinc encara.
Ningú que em coneix opina que jo no sigui treballadora. Però van equivocats, aplico sistemàticament la llei del mínim esforç, especialment de l'esforç en temps. Si em puc aprendre qualsevol cosa en deu minuts, no m'hi estic una hora i quan he de fer un treball…
Quan ens van començar a posar unes llistes inacabables d'operacions matemàtiques per l'endemà, una servidora amb la complicitat del perquè ja les sabia fer es va agenciar un programa que m'imprimia no tan sols els resultats sinó tots els números de l'operació. El benefactor dels estudiants que va escriure aquell programa va pensar que seria bo que el resultat s'imprimís en gris clar i amb els números disposats una mica irregulars, de manera que en repassar-los amb bolígraf, semblés fet a mà. També vam trobar un programa que a partir d'una foto en fa un esbós que sembla dibuixat a mà i que també és pot imprimir claret.
Però amb això no n'hi havia prou, vaig passar de la trampeta al complot o la corrupció: "jo et faig els deures de matemàtiques si tu me'ls passes en net". Això volia dir que feia el problema de dues maneres lleugerament diferents amb mala lletra i obtenia l'endemà un full d'allò més ben polit. En general deures de qualsevol cosa de les que a mi no em costen, contra coses que em costem més temps. En l'època d'internet això s'ha accentuat, canvio coneixements per temps. L'any passat a canvi de tres problemes de matemàtiques (15 minuts) vaig obtenir dues fotos de cada estat de la Unió Europea, que pel cap baix són un parell d'hores buscant per internet sobre tot si cal posar els noms i una descripció del que s'hi veu.
Amb els treballs també faig servir diverses tècniques. Per exemple vaig imprimir un text en diverses lletres i mides. Descartades les que es veien massa grosses amb vaig quedar amb una font, Benguiat Wide, que sense que es noti gaire ocupa un 50% més que fet amb Arial. També tinc unes llargues introduccions i finals amb alguns espais per omplir segons el cas, que afegeixen tres planes a qualsevol treball amb un mínim esforç.
D'altra banda faig servir la tàctica de fer els treballs conjunts amb la gent que pitjor porta la matèria. D'aquesta manera la part conceptual, en brut la puc fer jo ràpidament, i els altres fan la part més mecànica, llarga i avorrida. Sóc insolidària? Crec que no, perquè en aquests nois els estalvio un problema que encara els faria perdre molt més temps.
És mentida que no m'esforci, però ho intento fer en les coses que crec que em seran útils. M'he esforçat en escriure ràpid i sense faltes d'ortografia, en resoldre els problemes de matemàtiques i física de memòria que és una cosa que estalvia molt de temps. També m'he esforçat en coses que no són gens escolars però que crec que són una gimnàstica mental molt més bona que fer un resum d'història partint del llibre de text, per exemple, he après a jugar a escacs de memòria, malament però guanyo la mare i els companys que no en saben gaire.
La trampa conceptual més important és intentar en totes les matèries en lloc de començar a estudiar pel començament del llibre i seguint el ritme de l'escola, estudiar alguna obra general que en un capítol o dos doni una visió general. Aquesta visió acompanyada d'anècdotes, acostuma a proporcionar bones notes, moltes vegades he contestat un examen basada en consideracions generals i fen sortir a la resposta les poques dades concretes que sabia de memòria, especialment en literatura.

…

Totes aquestes reflexions són a arrel d'una reunió del Consell Escolar del meu centre que ens va explicar el representant dels alumnes.
Havien fet una enquesta sobre quantes hores dedicava cadascú a l'estudi fora de l'escola. La sorpresa va ser que la meitat dels alumnes que més hores estudiava treia pitjors notes en mitjana que els altres, fins i tot comptant aquell deu per cent que no els interessa estudiar, no ho fan gaire o gens i treuen males notes.
O sigui, que esforçar-se molt no garanteix millors resultats sinó més aviat el contrari. O en una visió menys cínica, que els que no arriben a tenir un nivell general que els permeti fer la feina sense esforçar-se gaire, amb els sistema tradicional de posar-hi hores no obtenen tan bons resultats.
Les preguntes que em faig són les següents.
La meva mare, que ha estudiat psicologia, afirma que es impossible que una persona mantingui l'atenció amb bon rendiment més de tres hores al dia. Com és possible doncs que es facin cinc o sis hores de classe? És que no saben que no s'aprofitaran?
Si els treballadors tenen una jornada laboral de quaranta hores, com és que sumades les classes i els deures els estudiants en tenim més?
Que es pensen que no són essencials tota una altra sèrie de matèries que no es fan a l'escola i a les que el sistema actual no deixa temps?
No serà que a algú li interessa que la gent, fins i tot els universitaris, no siguin persones amb una formació complerta?
No serà que a algú li interessa que moltes persones acabin fora del sistema educatiu si prioritzen altres interessos personals?
No serà que l'objectiu real de l'ensenyament és formar bons empleats, obedients, que treballin moltes hores, que generin papers polits, que no facin mai tard, però que pensin el mínim possible?
Si tothom ha de ser bon empleat, obedient, molt treballador i no pensar gaire, qui dirigirà les empreses?
Els tramposos, efectivament, els que saben enganyar i fer veure que treballen més que els altres.
Però que no creguin que ens tenen a tots guanyats, alguns no tenim cap interès en esdevenir empresaris, ni en tenir persones obedients a les nostres ordres. La vida no és el treball, vull treballar per viure i no viure per treballar.
Vull tenir una formació per fer progressar la cultura tant de ciències com de lletres, no pas per fet rutllar un model econòmic que no vull.
Els estudiants tenim temes més importants que els que surten als diaris, des d'aquí reivindico les quaranta hores setmanals, tot i ser una de les persones que amb quaranta hores treu molt bones notes,
Accepto aquí que un full de deures o una plana d'un treball sigui una hora de feina, que en mitjana segur que és més.
Quaranta hores a la setmana, vint-i-cinc de classe, una hora al dia per estudiar. Resten vuit hores, que són vuit fulls. Si tenim vuit matèries, cadascuna d'elles pot posar un full de deures o de treballs a la setmana. Si algú vol un treball de deu full, que estigui 9 setmanes més sense demanar res. El temps de lectures obligatòries, també s'ha de comptar aquí.
Si ara les escoles consideren que cal més dedicació és per pura incompetència si és que no és mala voluntat. Amb quaranta hores a la setmana n'hi ha d'haver més que prou per treure bons resultats i sinó que s'ho facin mirar.
Demano sancions per les escoles que facin perdre inútilment el temps als seus alumnes.
Convido a tots els estudiants de secundària que s'uneixin a aquesta reivindicació.

Comentaris

  • m'hi uneixo![Ofensiu]
    Tempsperdut | 13-05-2006 | Valoració: 10

    hola! mentre llegia cada cop tenia els ulls més oberts i anava més ràpid per saver el més aviat possible com acabava aquesta genial reflexió.
    Jo també soc alumna de poques hores i bones notes (sincerament no entenc com ho faig, i com hi ha gent que no és capaç de fer-ho =S) i me sentit molt indentificada entre les teves paraules. Molt bona aquesta reflexió sobre si el que preten aquest sistema educatiu es crear bons treballador, eficients però sense opinions persnals i reivindicacions! M'ha agradat molt, has obert en mi una porteta que en la que no havia pensat mai! moltes gracies!

    P.S. m'agraden molt els teus relats, tens un estil que m'encanta i trobo que tot hi ser tan "jove" (del 89..) tens una visió de la vida molt més sólida que moltissima gent de més de 20 anys.
    M'agradaria parlar amb tu :P agregareé el teu correu si no et fa res!

    apa adeu
    *tempsperdut

  • Jo també m'uneixo![Ofensiu]
    L'escriptor mediocre | 04-01-2006 | Valoració: 10

    És que tens més raó que una santa!
    Quantes hores perdudes...
    A més, m'ha sorprés que diguis que tens 25 hores setmanals, jo creia que 30 era el mínim obligatori, no? Almenys són les hores que faig jo.
    Tan de bo tot això que reivindiques s'escampi!


    No t'aturis

    Juseph

    pd: per cert, com es diu el programa en que escanejes la teva lletra i despres pots escriure amb ells al pc? fFa temps que busco algun programa semblant pero no en trobo cap. Gràcies.

  • Oriol | 01-11-2005

    Wole. Com va tot? Jo he estat uns dietes fora, i de fet no he pogut actualitzar el bloc, bé que ara m'hi fico, jajaja. No, que et volia preguntar si tenies messenger, o almenys que em diguessis la teva adreça de correu electrònic, és que em va agradar coneixer-te,... jajaja. Contesta'm al meu bloc amb un comentari, o sinó el meu e.mail és: oriolcarro@hotmail.com

  • Jajjaja molt bo el relat Carme![Ofensiu]
    estel | 31-10-2005

    Ei Carme! Veig que no sóc l'única que està més que farta de tot això!

    Espero que cap dels teus profes llegeixi les tàctiques de la llei del mínim esforç, són molt bones i seria una pena desaprofitar-les, m'equivoco? jejej xD

    M'autoconvido a la reindivicació! D'aquestes quaranta hores setmanals, la meitat penso que estic perdent el temps quan voldria aprofitar-lo fent coses més interessants!

    I és que és bastant estúpid estudiar mates (em declaro antimates jajajaja) i la merda de física (a part de complicadeta, aburrida)... quan l'any que vé no penso fer el batxillerat científic, doncs, qui em tornarà les hores perdudes?

    Això amic meu, només ho sap el vent, escolta la resposta dins del vent...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Carme Dangla

Carme Dangla

20 Relats

177 Comentaris

37788 Lectures

Valoració de l'autor: 9.80

Biografia:
Vaig néixer el dia de Nadal de 1989, sóc del Maresme però m'agrada més la muntanya, sobre tot el Montnegre, que el mar.
Trec bones notes però estudio molt poc. Potser d'aquí un anys estudiaré matemàtiques.
De moment, el curs 2006-2007 el faré a Lille (França) amb una beca que he guanyat.
No tinc germans ni gaires amics, però els que tinc, són molt bons, encara que els puc veure poc.
M'agrada la música, però gens les discoteques.
Sóc amant del misteri, les conspiracions, els secrets i les històries complicades o sorprenents.
Sóc una optimista integral però quan m'emprenyo sóc terrible i dolenta amb els que m'han fet mal.
M'encanta la nit, els mussols, els rats penats, els gats i les cuques de llum. A vegades me'n vaig a dormir tota sola al mig del bosc, que és quasi l'única vegada que agafo el telèfon mòbil de casa, que el compartim tots tres.
Sóc tan rara, que no he discutit mai amb els pares des que tenia deu anys, però és que els meus pares també són molt rars. i entre els tres formem una república democràtica.
Tampoc no tinc les orelles foradades ni em poso mai braçalets, anells o penjolls.
Mai m'han donat diners, fora del del transport i despeses fixes, però sempre m'han donat oportunitat de guanyar-ne.


R en Cadena

En Jeremias em va encadenar i jo he passat la cadena a la Perestroika i a la NdEada

(descobreix què és "R en Cadena")