Els baladres

Molt vincladissos per un capçada excessivament frondosa i atapeïda, sota un sol temible que tremia la calçada i l'omplia de reverberacions, els pètals blancs dels baladres només feien una petita concessió al color rosat més genuí.

Les primeres vil·les més selectes i honorables començaven a heretar dels herbassars de gramínies trencadisses, de fonolls fistulosos i escardots ressecs coronats amb buiracs lilosos, uns terrenys que ja havien estat degudament delimitats. De fet, tota la zona de l'antic Pla del Diable, eren solars que, per enllaminir els compradors, ja gaudien d'enllumenat, papereres, voreres i tot allò més bàsic.
Tota la superfície, un cop arrabassada als antics vinyets, es rebatejava com la Ciutat Jardí de Santa Júlia.

En aquella mena de cenacle d'un elitisme artificiós, els balandres hi excel·lien tant pel seu atractiu com, especialment, per posar de manifest una voluntat de vèncer les adversitats edàfiques i meteorolòquies.
Les fulles, com llances, d'un verd fosc d'una consistència coriàcia, eren reveladores d'una ancestral estratègia de torrents i rambles avesades a la impetuositat.

Per aquest motiu, quan les cacatues argentines d'un verd escandalós hi anaven a raure, del tot insensibles a aquella flaire autòctona i potent, fugien en considerar poc decorós relliscar damunt d'un anvers de caires tan revoluts.

La Melissa, filla de la diligència més nectarífera i dels remeis més galènics, ara que la nit més efímera era pròxima, sortia, cap al tard, quan el sol incansable evapora les darreres esperances d'alguna pluja preuada, a recollir les essències més aromàtiques.
Metzines al caliu de l'antigor. Vesícules al capdamunt de merlets. Tresors reïnosos per fer-se valdre, sovint protegits dins les criptes més ignotes.

A Melissa li diuen afablement la bruixa del foc. Va sempre mig despentinada. Com si els seus cabells fossin impossibles tricomes finíssims, en aquest cas d'una bellesa rutilant. I les seves paraules tenen un deix de mel encisador.

Avui ho voldria collir gairebé tot; és l'època, és el moment.
Després ja en farà la tria. Ho deixa assecar i ho posa en petites bosses de roba porosa. I quan calgui ja ho farà servir…

A ella li agrada l'espígol que la remet als perfumats i purificats banys romans.

Però també té tarongina -naturalment-, diferents varietats de mentes, alfàbregues, marduix, orenga, romaní, sàlvies i farigoles poderoses per qui en coneix les seves mítiques i veritables propietats.
Són tantes les herbes remeieres d'arreu, que amb el temps ha anat aplegant, que avui li sap greu no trobar-se amb res d'excepcional que dignifiqui la vetllada.

La Melissa baixa marjals, s'esgarrinxa els braços bruns i, caminant prop d'una zona més obaga on pren un crespinell sota l'esguard d'un plàntan tot escamós del qual li lleva del vestit de ritidoma, una làmina per record; retorna cap el Pla del Diable.
L'aroma de les flors dels baladres li fan arribar les veus melodioses i joioses d'una colla de nois i noies que dansen, o juguen, o encenen coets a redòs d'aquell arbust tan vincladís.

S'hi apropa amb una levitat calmosa i s'ajup.
Tots estan ara al seu voltant, fent rotllana.
Li pregunten, ingènuament, per què escombra amb les mans aquelles fulles i trossos de branques que ells mateixos han fet caure.

Ella, que frueix despertant el perdut saber de la vegetació més ruderal i, deixondeix, de les eixutes lleres mediterrànies els secrets de la pròpia pervivència, només tem que a algú li passés pel pensament de fer una foguera amb llenya de baladre, per Sant Joan o en qualsevol altra època de l'any, només tem per si algun d'aquells menuts intentés mastegar les fulles metzinoses del baladre.

La Melissa se'ls mira de reüll. Tanmateix, tampoc la neguiteja tenir la sensació que la sotja algú amb certa intensitat.

Quan ha acabat, s'alça i pronuncia unes frases suaus i meloses.

Els diu, tan sols, que aquell arbust és força verinós, que no s'hi acostin efusivament i que el seu cor només en tasti la seva olor, que és pura i prodigiosa.

Tots la contemplen de dalt a baix i un dels més petits, el més encuriosit,
l'interroga:

ets una bruixa bona, oi?

I la Melissa, amb un somriure d'una màgica generositat als ulls, s'esvaeix entre els carrers de la Ciutat, lluny del Pla del Diable, amb l'afany renovat per seguir desant les essències tel·lúriques més guaridores.