El somni de volar

Tenia un tros de ferralla penjada a la paret del rebedor de casa seva, la primera vegada que m'hi vaig fixar em va sobtar. Ell va veure la meva mirada, i mirant-se aquell tros de planxa recargolat amb una admiració immensa, em va dir, com si allò ho expliques tot, "això, ha volat!" i després ens va explicar que era un fragment de les restes d'un avió estavellat al Montseny.
Jo ja ho sabia que volar era el somni de la seva vida. M'havien explicat que li hagués agradat ser pilot però el físic no el va acompanyar. Petit i rabassut i amb un cor delicat mai va superar les proves físiques i s'havia hagut de conformar fent de acompanyant dels que havien de fer hores de vol per treure's el carnet de pilot. Durant anys a estones lliures s'havia anat construint un model d'ultralleuger. Quan l'anàvem a veure el primer que feia era ensenyar-nos l'avió i explicar-nos les últimes novetats, si li havia canviat l'orientació de les ales, o l'havia fet més lleuger, o si li havien enviat uns plànols nous d'Italia. Si tingues un motor de 2cv aviat el podria fer volar, deia. Tots ens miràvem aquella andròmina de fusta, on enterrava hores i hores de treball, amb admiració i una certa incredulitat. No el deixaràs pas que voli amb això li dèiem a la Rosa. Però per sort la Rosa l'entenia i el defensava: i perquè no, una il·lusió que té!. Ara mateix no aconsegueixo recordar si va poder volar o no amb el seu avió abans de morir. En qualsevol cas, l'envejo igual. L'envejo perquè va saber aferrar-se al seu somni, i el seu somni va pintar la seva vida de colors que les persones més sensates no coneixerem mai.