El mirall de la innocència

En l'aigua del mirall s'hi reflectia una figura d'epidermis encesa, amb només unes clarianes i uns senders salvats, aparentment, dels inefables i abrusadors efectes d'un sol natura d'Etna.

El producte amb el qual untava, cautelosament, la seva pell pigallada prometia uns resultats balsàmics que lluitaven contra l'escepticisme comprensible dels seus cabells, temporalment recollits, i d'una sorprenent semblança amb la Pedra de mel i l'ambre.

La seva bellesa, víctima del descuit estiuenc que a ella més la flagel·lava, no es veia pas delmada per aquella escomesa abrasadora, tanmateix els seus ulls oceànics li recriminaven amb petites fiblades de ratjada.

Talment, com si encara visqués en l'aurora càndida de l'edat dels guramis, havia ofert tota la vulnerabilitat a un astre àvid i no disposat a deixar-la escapolir, de la seva energia depredadora.

Ensems, l'Alba, recordava els exemples meravellosos, de molts animals que passaven totalment inadvertits per als qui volien capturar-los, adoptant un aspecte, una imatge, tant en forma com en color, poc vistós.
Aquesta mena de camuflatge, per confondre's fàcilment amb l'ambient; aquesta cripsi de sincronia cromàtica, avui, no era una bona estratègia. Així que va oblidar aquests pensaments camaleònics i d'altres que la menarien a la immobilitat que distorsionaria la seva veritable personalitat, i va sortir, amb el voler, que la dolça airina del mar li assuaugés la pell sota un vaporós vestit pràcticament translúcid.


En efecte, optava: ni per una coloració adotzanada, ni per una d'agosarada; s'allunyava així de les falses disrupcions que també difuminarien la silueta del seu somnriure encisador.

Creia, que, en aquell moment, no necessitava cap mecanisme de capteniment audaç.
Simplement volia ser ella, no li calien metzines desconcertants, ni res advertidorament aposemàntic. Fins i tot renunciava a un mimetisme impossible, que revelaria una hipotètica i total indefensió.

S'incorporava al carrer per a compartir i no per a competir, amb les ments i vestimentes més grises, amb les més llampants, amb els qui es guarnien de complements de tot tipus per trencar el seu veritable contorn.

Ramblejaria amb els taxis negres i grocs, provocant-los, tant pel que desprenien de tòxic com per la seva aparent tècnica cridanera i perillosa; tota una paradoxa de l'aposemàntica urbana. I a qui calia que imités? A ningú!

Era ben lliure: no calia simular, ni dissimular que havia estat sota la força plena i inconfusible de l'estiu. Una època de l'any on deixava endur-se per la nuesa del cos lliurat al sol besat per les onades, on els somnis es desclouen amb l'elegància de la intangibilitat, arremolinant i acaronant foc coral·lí, com algues, en els seus cabells.

Reeixia, doncs, en fer evolucionar, el seu ecosistema d'emocions més enllà de les aigües oceàniques del guramis o gouramis. Distornionant l'espai i el temps, amb la iridescència de les libèl·lules.

L'estiu, la convertia, en la més fidel de les espècies protegides: l'espècie humana.
La que s'emmiralla per descobrir ingènuament, una simbiosi quimèrica, entre ella mateixa i tot allò que l'envolta. Quin atreviment…

Però, bé, encara que estigui imbuïda pels efectes adàgics i efímers de l'equicocci, deixem que l'Alba respiri i es deixi abraçar per l'amorosiment del sol estival.

Ben aviat, els viatgers de les ocarines empeltaran la cal·ligrafia de la seva melodia innocua a la pell, que tot just, ha perdut les primeres fulles d'acant.
Ben aviat, l'aposemàntica urbana de Barcelona, li pararà, novament, els latents i rutinaris paranys capaços de desarmar les més antigues estratègies de superviència.
Els guramis, mentrestant, continuaran nedant en el mirall de la innocència.