El meu “hermós” (L’últim petó visible)

Aquell petó va ser l’últim gest que em va demostrar que realment s’estimaven. Havien conviscut ja seixanta anys de casats i malgrat tot s’estimaven com el primer dia.
Després d’agafar la jaqueta vaig passar pel menjador. Em sentia estrany en aquella casa, tants i tants records em desplaçaven a vivències, situacions i experiències viscudes durant la meva infància. De fet, havien passat més de quinze anys i els mobles eren els mateixos, tots disposats de manera harmònica i acollidora. Hem vaig quedar amb la mirada fixa en la lleixa que tenia just al mateix nivell dels ulls, allà hi havia un marc de fotos on sortíem tots: tant els meus germans com els meus cosins, criatures petites amb cara de felicitat i d’innocència, totalment inconscients de la brevetat i les dificultats de la vida. Unes fotografies entranyables que es remuntaven no molts anys enrere però que a mi em semblava que pertanyien a dècades passades. Seguint observant vaig desviar la mirada, i així que vaig reaccionar em dirigí cap a la saleta per acomiadar-me de la iaia, però a mig camí vaig recordar que ja ho havia fet. Al fons, a la saleta l’àvia estava assentada al sofà i l’avi estava a la cuina. Ella no em veia. Estava llegint una revista, i al mateix temps es fregava la seva cama dreta que tant de dolor li causava. Les tenia inflades i morades, i la seva cara de dolor em feia sentir incòmode. No sabia què fer, volia que no patís, que aquell dolor tant fort li marxés i no tornés més, volia que es renovés la seva figura arribant al punt de ser l’àvia de sempre, aquella dona entregada als altres amb l’objectiu de fer-te feliç. La necessitat que tenia per complaure’t sempre hi era present, si més no als nets. Per mi el gest més valuós era quan em feia aquells entrepans enormes ben plens de pernil salat, o els bols a vessar de maduixes amb nata servits davant de la televisió: fet totalment prohibit per la mare, però que ella no n’hi donava importància... tants i tants moment recorrien el meu cap. Finalment vaig arribar al punt que havia de dir-li adéu altre vegada, era conscient que potser ja no la veuria mai més, els metges li donaven pocs mesos de vida a causa d’un càncer d’estómac, així que per poc que fos havia d’aprofitar aquell moment únic i irrepetible. Mentre em dirigia cap a la saleta vaig passar pel que en dèiem l’habitació dels convidats. Em portava tants i tants records, moltes nits en què els pares havien marxat i jo hem quedava a casa els avis a dormir, vacances, celebracions... En ocasions, quan estava constipat i em quedava a dormir, la iaia venia hi em donava crostes de pa perquè no estossegués, altres la cridava jo perquè s’estigués al meu costat fins que m’adormís mentre de fons se sentia a l’avi rondinar perquè no podia dormir, però ella estava al meu costat, hem mirava des de la seva cadira estant i em dirigia un somriure maternal que m’ajudava a trobar el son en aquell llit gros el qual jo l’identificava com a desconegut. Tants i tants moments...
Finalment vaig entrar a la saleta, em vaig tronar a acomiadar mentre la iaia amb sorpresa em preguntava perquè encara estava allà, recalcant que feia estona que ja havia de ser fora, tots dos somrient ens varem tornar a abraçar i li vaig fer un petó al front. Aquell petó em va fer fixar-me en la seva mirada, concretament els seus ulls. Eren petits i de color marró, envoltats per una esfera blava. Mai oblidaré aquella mirada.
Finalment en marxar pel corredor vaig fer un crit a l’avi i ell em va respondre amb un distret i més aviat fred. Ell era així, així fins que la iaia va fer el traspàs, després es va transformar de tal manera que costava de reconèixer-lo. Pel que m’havia dit la mare, la iaia el va posar al dia poc abans de marxar, i el més important és que l’avi la va escoltar i l’hi va fer cas.
Vaig tronar a mirar enrere per última vegada i els vaig veure junts, l’avi l’ajudava a aixecar-se, però ella no podia, i fent força va aconseguir alçar-la, però no es va poder aguantar amb prou fermesa i va quedar abraçada a ell. Després es van mirar, i malgrat la diferència d’alçada ell va abaixar el cap i ella el va apujar donant-se un petó intens però suau, un petó tant dolç que trencà totes les amargues barreres inculcades per la vida mateixa.
En aquell moment vaig ser totalment conscient que aquella seria la última vegada que veuria la iaia. A partir d’aquí sempre he portat al meu cor el que carinyosament em deia: “hermos”.
Aquell petó va ser l’últim gest que em va demostrar que realment s’estimaven. Havien conviscut ja seixanta anys de casats i malgrat tot el seu amor era com el del primer dia.