La reina rònega

Un relat de: Eloi Miró
La reina rònega

Si no recordo malament era entre el carrer Viladomat i el carrer Tamarit. Un encreuament aparentment normal del que jo considerava ja, com el meu barri dins la meva ciutat. Vaig arribar un set de maig, acompanyat pel bon temps i acollit per bona gent, i és que els que ja entràvem a la categoria de futurs universitaris vivíem en una emoció contínua, esperant que el món se’ns tirés a sobre amb ofertes irrepetibles. No ho podria dir d’altre manera: ens crèiem el centre del món i de l’univers, no com a forats negres que tot ho absorbeixen, sinó com a estrelles brillants que donen vida a altres planetes. Tot i aquestes emocions i sensacions, al caminar, em compadia de la pobra gent desafortunada que no podia viure el que jo viva i el pitjor, que no podia tenir el que jo tenia.
Pocs dies després de la meva arribada vaig començar a investigar i a familiaritzar-me en el nou entorn, buscant les botigues més pròximes, els bars més suculents, els millors cinemes... el que sempre havia desitjat per fi ho podia palpar, masegar-ho amb força perquè no se’m pogués escapar. Recórrer la ciutat era el que més m’agradava, mirar, observar les particularitats de la gent, tots diferents, tant de vestit com de mida, de parla... Però les observacions destinades a tots i cada un d’aquells individus es va decantar en especial cap a una anciana. El lloc on la vaig veure per primera vegada era més aviat ruïnós, un bloc de pisos, la façana principal del qual estava entapissada amb cartells que imploraven urgentment un comprador o un llogater. Poca gent hi vivia, ja que les dimensions d’aquelles propietats eren massa cares de mantenir i sempre era més fàcil arrendar un piset a les afores. A la planta baixa, hi havia un supermercat Bon-bum, mig abandonat i desèrtic de clients i treballadors, però no pas de mendicants i prostitutes. Va ser allà on la vaig veure per primera vegada, aquella velleta desafortunada que pidolava demanat caritat. Normalment acostumava a no mirar-la, sobretot els primers dies, simplement pel temor a la seva estranya figura i a les imaginatives conseqüències que pogués tenir sobre meu. La considerava una mena de bruixa? No ben bé, però no em fiava per res de la seva mirada oculta sota unes ulleres fosques, que de ben segur amagaven més que els ulls.
Em solia sorprendre per la seva postura, ajaguda al terra, sempre amb la mateixa roba, unes ulleres de sol, els dits deformats i el que més impactava: la seva mandíbula sortida, erma de dents i saliva. Solia estar agombolada, espantada en un racó, amb les mans empunyant els genolls i amb el cap tremolós de cara a la paret. Es bellugava incòmode sobre el tros de cartró on restava martiritzada. Semblava que s’amagava d’una cosa temible, però al mateix temps viva al carrer demanant caritat, sent la més visible dels invisibles. El temps passava, i tot i veure-la pràcticament cada dia, mai vaig gosar dir-li res i encara menys oferir-li quelcom. La seva petita estatura anava acompanyada d’una repugnant aroma de ranci i de mica en mica començaven a sortir-li unes curioses taques a la pell.
El temps passava i els dies que no la veia en aquell trist i abandonat racó, la trobava a faltar, tenia la sensació que quelcom i mancava. Per estrany que semblés cap pidolaire gosava ocupar el lloc de l’anciana, fet que el deixava completament buit. Pel que semblava tots li tenien un gran respecte, potser pels anys que portava a “l’ofici”.
Arribà el dia en què havia passat una setmana sense aparèixer i de mica en mica la gent va anar oblidant la seva figura i la seva presència, i de la mateixa manera es van anar pansint tots aquells rumors que corrien sobre la seva vida passada, la seva suposada família i els seus rars negocis. Alguns s’havien aventurat dient que era membre d’una màfia russa que es dedicava a tenir gent per tota la ciutat demanant caritat, altres que havia sigut una dona de mala vida, que es dedicava a les drogues... però jo preferia pensar que simplement havia sigut una persona desafortunada, venturosa en altres èpoques o fins i tot que farta de la societat havia buscat el darrer lloc, esperant que arribés el dia de la seva mort. On era? ningú ho va saber mai, ja que acompanyada de la seva solitud va desaparèixer sense deixar rastre.
Tot i el seu anonimat, vaig començar a veure-la com el que havia sigut una dona especial, més aviat pobre d’esperança, resignant-se a la bona voluntat de la gent. La seva figura era diferent a la resta, poc insistent i respectuosa. Tot i ser un pidolaire més de la meva estimada Barcelona, havia deixat quelcom dins meu, alguna cosa que em feia recordar-la, era la primera dona que aconseguia que no em quedés indiferent.

Comentaris

  • betixeli | 11-02-2014

    Quin relat més contundent. Així és la nostra Barcelona, la ciutat dels contrastos. És curiosa la distància que apareix entre els que caminen per la vida i els que s'ajeuen a veure com passa. No m'atreveixo a jutjar ni uns ni altres, però de ben segur que no ha de ser agradable ser el més visible dels invisibles.

  • Prosperes a gambades gegantines[Ofensiu]
    Mena Guiga | 03-01-2014

    Un relatàs!!!!

    Ens transparenteja l'autor sensible i positiu. Una dona vella, gran, té saviesa i tant si és fada com si és bruixa no deixa indiferent.

    Hi he trobat -i ara deixa'm ser 'punxetes'- un 'i' que ha de ser 'hi' i potser algun mot o idea repetida, pel meu gust. Però, eh!, que la meva visió és només això: una visió.ç

    Molt bon dos+mil+catorze, molts relats, molta observació des de l'ànima, molta natura, molt de veure les persones, molts somriures i que el camí mai es deixi de dibuixar (que maco que m'ha quedat! Em poso una medalleta, au!).


    Mena

  • allan lee | 30-11-2013

    He vingut per agraïr-te el teu amable comentari. I em trobo amb un escrit intens, sensible, ben pautat i millor escrit. M'he endinsat en la lectura de la seva estranya màgia. Em fas veure aquesta dona: humiliada, vella, orfe de tot. Com tu, jo també temo aquestes persones desposeïdes. La raó ens diu que no estan al terra perquè han tingut una vida ordenada. O, el més corrent, que tinguin greus malalties de la ment. I això fa molta por, almenys a mi me'n fa. Has sabut explicar la compassió i el mur invisible de rebuig que susciten aquestes persones desemparades. és un escrit bell i terrible.
    Una abraçada,

    a

  • Impactant[Ofensiu]

    Eloi, m'ha agradat, sobre tot, la manera d'explicar-ho que tens.

    El teu relat m'ha recordat una dona semblant a la que descrius - potser "la meva" era una mica més invisible- i que vivia a la cruïlla Aribau/València, en un cartró, al portal de La Caixa... fins que hi van posar unes tanques que van fer que la pobra dona no s'hi pogués instal·lar... i va desaparèixer. "La meva" anava acompanyada d'un gosset. Jo tampoc no em vaig atrevir mai a dir-li res, però més d'una vegada i de dues, les nostres mirades s'havien creuat... i jo no sabia on mirar. Trist.

    Bona escriptura!

  • Retrat[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 25-11-2013 | Valoració: 10

    Has fet un retrat perfecte d'una dona, d'una situació molt i massa corrent. Has fet una cosa positiva, mirar. Hi ha molta gent que gira el cap davant situacions així. Tu l'has mirat i l'has retratat magníficament. Ves a saber què li haurà passat, encara que és fàcil d'imaginar. Viladomat amb Tamarit? Barri de Sant Antoni, bon barri. Una abraçada Eloi.

    Aleix

  • Una invisible , una més,,, a al ciutat...[Ofensiu]
    Annalls | 24-10-2013 | Valoració: 10

    ... que es bona si la bossa sona ! i ja no sona ! i per segons qui menys... Potser tenia alguna malaltia als ulls o s'amagava per coqueteria, o l'havien d'operar i estava en una de les llistes inacabables o ni tan sols havia anat al metge... Per edat, ja devia saber que per molt insistir no necessàriament li donarien res, la gent té pressa; a qui més qui menys, li fa un cert pudor mirar la miseria de la que ens excusem en els inexcusables acaparadors, la veritat es que la culpa es de tots. Inclusiu d'ells perquè no saps mai si es cert o no. Portar sempre la mateixa roba, fer mala olor... em fa pensar que potser tenia alguna malaltia mental que la feia descuidar-se, o ja tan li feia...
    Com sempre un gran relat de bon observador del seu entorn. Ah jo també vaig apareixer un més de maig, un nou ...

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: