La reina rònega

La reina rònega

Si no recordo malament era entre el carrer Viladomat i el carrer Tamarit. Un encreuament aparentment normal del que jo considerava ja, com el meu barri dins la meva ciutat. Vaig arribar un set de maig, acompanyat pel bon temps i acollit per bona gent, i és que els que ja entràvem a la categoria de futurs universitaris vivíem en una emoció contínua, esperant que el món se’ns tirés a sobre amb ofertes irrepetibles. No ho podria dir d’altre manera: ens crèiem el centre del món i de l’univers, no com a forats negres que tot ho absorbeixen, sinó com a estrelles brillants que donen vida a altres planetes. Tot i aquestes emocions i sensacions, al caminar, em compadia de la pobra gent desafortunada que no podia viure el que jo viva i el pitjor, que no podia tenir el que jo tenia.
Pocs dies després de la meva arribada vaig començar a investigar i a familiaritzar-me en el nou entorn, buscant les botigues més pròximes, els bars més suculents, els millors cinemes... el que sempre havia desitjat per fi ho podia palpar, masegar-ho amb força perquè no se’m pogués escapar. Recórrer la ciutat era el que més m’agradava, mirar, observar les particularitats de la gent, tots diferents, tant de vestit com de mida, de parla... Però les observacions destinades a tots i cada un d’aquells individus es va decantar en especial cap a una anciana. El lloc on la vaig veure per primera vegada era més aviat ruïnós, un bloc de pisos, la façana principal del qual estava entapissada amb cartells que imploraven urgentment un comprador o un llogater. Poca gent hi vivia, ja que les dimensions d’aquelles propietats eren massa cares de mantenir i sempre era més fàcil arrendar un piset a les afores. A la planta baixa, hi havia un supermercat Bon-bum, mig abandonat i desèrtic de clients i treballadors, però no pas de mendicants i prostitutes. Va ser allà on la vaig veure per primera vegada, aquella velleta desafortunada que pidolava demanat caritat. Normalment acostumava a no mirar-la, sobretot els primers dies, simplement pel temor a la seva estranya figura i a les imaginatives conseqüències que pogués tenir sobre meu. La considerava una mena de bruixa? No ben bé, però no em fiava per res de la seva mirada oculta sota unes ulleres fosques, que de ben segur amagaven més que els ulls.
Em solia sorprendre per la seva postura, ajaguda al terra, sempre amb la mateixa roba, unes ulleres de sol, els dits deformats i el que més impactava: la seva mandíbula sortida, erma de dents i saliva. Solia estar agombolada, espantada en un racó, amb les mans empunyant els genolls i amb el cap tremolós de cara a la paret. Es bellugava incòmode sobre el tros de cartró on restava martiritzada. Semblava que s’amagava d’una cosa temible, però al mateix temps viva al carrer demanant caritat, sent la més visible dels invisibles. El temps passava, i tot i veure-la pràcticament cada dia, mai vaig gosar dir-li res i encara menys oferir-li quelcom. La seva petita estatura anava acompanyada d’una repugnant aroma de ranci i de mica en mica començaven a sortir-li unes curioses taques a la pell.
El temps passava i els dies que no la veia en aquell trist i abandonat racó, la trobava a faltar, tenia la sensació que quelcom i mancava. Per estrany que semblés cap pidolaire gosava ocupar el lloc de l’anciana, fet que el deixava completament buit. Pel que semblava tots li tenien un gran respecte, potser pels anys que portava a “l’ofici”.
Arribà el dia en què havia passat una setmana sense aparèixer i de mica en mica la gent va anar oblidant la seva figura i la seva presència, i de la mateixa manera es van anar pansint tots aquells rumors que corrien sobre la seva vida passada, la seva suposada família i els seus rars negocis. Alguns s’havien aventurat dient que era membre d’una màfia russa que es dedicava a tenir gent per tota la ciutat demanant caritat, altres que havia sigut una dona de mala vida, que es dedicava a les drogues... però jo preferia pensar que simplement havia sigut una persona desafortunada, venturosa en altres èpoques o fins i tot que farta de la societat havia buscat el darrer lloc, esperant que arribés el dia de la seva mort. On era? ningú ho va saber mai, ja que acompanyada de la seva solitud va desaparèixer sense deixar rastre.
Tot i el seu anonimat, vaig començar a veure-la com el que havia sigut una dona especial, més aviat pobre d’esperança, resignant-se a la bona voluntat de la gent. La seva figura era diferent a la resta, poc insistent i respectuosa. Tot i ser un pidolaire més de la meva estimada Barcelona, havia deixat quelcom dins meu, alguna cosa que em feia recordar-la, era la primera dona que aconseguia que no em quedés indiferent.