El gronxador

Un relat de: Eloi Miró
Al cap de munt d’una de les muntanyes més altes de la comarca, hi havia una petita ermita oblidada i un restaurant abandonat. Allí ja no hi pujaven fidels, només excursionistes i ciclistes aficionats a qui agradaven les bones vistes i al solitud. L’ermita era assetjada per roures i pins ombrívols que caracteritzaven poc més que el marc d’una història del dia a dia. Els roures estaven amarats d’ocells, mentre que els pins eren processats per centenars d’erugues urticants que foragitaven les senyores mandroses que es refugiaven a les seves ombres a l’espera dels seus ESPORTIUS marits. Just allí, en un racó mig amagat, hi havia un gronxador rovellat que grinyolava al ritme del pas del vent. Metres enllà, prop del penya-segat, una creu, - la creu Ferrada, la qual presidia el mirador en memòria dels caiguts d’una guerra més propera del que ens imaginem. Als seus peus hi havia una Mandrosa escarmentada per les erugues i els ocells i buscant altre ombra que la feta per l’ermita, havia trobat l’escassa frescor de la Ferrada. Amb prop de cinquanta anys, observava esbufegant i ventant-se amb unes fulles de falguera al seu amant, que des de la distància li piulava els pics i muntanyes que havia pujat quan la llum era foscor i la foscor, claror.
-Pere, vull anar al gronxador! Que aquí em falta aire... (i més sota la mirada d’aquest crist ferrat que costelleja sense samarreta... si n’està de sec!)... Pere! Que no em sents?
Com un gos enjogassat, però carregat amb vuitanta anys a la cartera, es dirigia cap a la seva preciositat, la que havia conegut en un lloc qui sap on ni quan de temps fa.
-Ja vinc reineta! – a la que s’ajup li cruixen els genolls, a la que s’aixeca li espetega l’esquena, però l’amor de la Montse el fa sentir el que la seva dona no ha aconseguit mai, jove i viu.
-Vull que em gronxis! -. Deia ella infantil i juganera.
Com podia, empenyia aquell tros de dona que feia grinyolar el gronxador i la seva estructura més que el vent, fent callar els grills i allunyant d’allí els ocells. El sol, el silenci, les vistes... un somni, el seu somni, volar, ser lliure i potser el més important, sentir-se estimada.

Comentaris

  • Va i ve, el gronxador[Ofensiu]
    Materile | 01-12-2014 | Valoració: 10


    Hola, Eloi,

    Passejant passejant he arribat al teu jardí, i m'ha fet gràcia aquest gronxador. Qui no s'ha gronxat o l'han gronxat alguna vegada? M'ha portat molts records i m'has fet passar, el que dura el teu relat, una estona divertida amanida amb una mica de
    tristesa.

    M'ha agradat molt com intentes introduir el lector en aquest paratge tan bucòlic, i no ho dic pels protagonistes. Molt ben narrat i conduït fins al final.

    Materile

  • El gronxador de la vida[Ofensiu]
    Marteta | 27-05-2014 | Valoració: 10

    Feia temps que no et llegia i m'ha agradat tornar-ho a fer, quin relat més bonic! La història d'un gronxador, situat en un entorn quasi màgic, i que fa sentir la màgia a la dona quan s'hi munta. És molt tendre el final. Sentir-se estimada mentre vola dins la llibertat.

    En certa manera m'ha recordat a quan era petita, jo volia que el pare em gronxés al capvespre, quan es començava a veure la lluna i li demanava arribar fins a ella. Mentre ell em gronxava, sabent que el tenia darrera per agafar-me si em queia, sentint-me estimada.

    Una besada!

    Marta

  • Boooona descripció del entorn...[Ofensiu]
    Annalls | 20-05-2014 | Valoració: 10

    ... una mica de por amb això de que no és tan llunyana la guerra, de fet molts la reviuen a cada instant al cap, quan els parlen d'inde.inde.independència... ai mare !
    No s'haurien d'oblidar massa d'altre banda per no repetir el pas d'una historia. (llach).
    Banyetes als vuitanta? vaja vaja !! Va pobre, una mica de felicitat no fa mai mal...
    no dius pas res de que sigui vidu o viduu...
    I ella tot i que ens portes a l'imaginació una dona més jove... necesita que l'estimin, això és sempre igual, tantes coses son sempre igual i quan ets jove no t'adones... el columpi... encara tinc el que em van portar els reis quan tenia set, llavors ho feia el ferrer a conciencia, sols he canviatg els seients de fusta algun cop, quan em va creixer el cul per exemple !! De tan en tan encara mi gronxo... i donc voltes a la cadena per deixar-me anar...

    Encantada de llegir-te, que amb això dels estudis ho deus portar una mica cru venir per aci.
    Participo en una antologia de tirada curta amb autors valencians i catalans, tots novells o quasi... nou poemes !!!

    Fins ara

    Anna

  • Tots/es portem quelcom de infants[Ofensiu]
    Nonna_Carme | 20-05-2014

    molt endins de l'ànima i el desig de ser estimats, tot i que hi ha qui diu que som més feliços estimant que sent estimats.
    Saps què? He sentit grinyolar el gronxador.

    Una abraçada, benvolgut Eloi.

  • L'edat del gronxador[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 19-05-2014 | Valoració: 10

    L'edat del gronxador és com l'amor, no en té. Normalment hi pugen els infants, però no sempre. L'amor sembla que és cosa dels joves, però no sempre. Aquest relat teu ho posa de manifest de forma magnífica i poètica. Una abraçada.

    Aleix

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: