Paraules del vent (quan un pastís de poma et recorda l’amor d'un home)

La història de la vella Montserrat em va grapar igual que dos fulls en un. És cert que de facilitat per imaginar no me n’ha faltat mai, però aquesta vegada va ser la mateixa sensació captivadora que hom té en veure una pel•lícula ben feta, una d’aquelles que et deixa un regust especial per molt que passin les hores i a vegades els dies. Una emoció entre culpabilitat, felicitat i satisfacció en conèixer la vida d’una anciana que fins no fa molt, pràcticament, no en sabia l’existència.

Assegut a la cadira de la cuina, observava detingudament com l’àvia Montserrat tallava en tres trossos el pastis de poma que, tot just feia vint minuts, havia tret del forn. La olor s’havia escampat per tota la casa, especialment pel corredor i la sala d’estar on s’havia barrejat amb els ambientadors, donant una aroma càlida i acollidora de ca-la-iaia. Tot i no ser la meva estimada àvia, la relació entre nosaltres es feia cada dia més familiar, només pel fet de ser veïns. Segur que trobaríem algú que podria assegurar que aquesta afinitat podria venir per una coincidència en una vida passada, però sent sincer, mai he cregut en aquestes coses, és per això que em limitava a escoltar-la, contemplar-la i admirar-la sense buscar doble sentit.
Patint els afectes d’aquella aroma paradisíaca, no hi podia haver existència de conversa, així que per trencar les barreres aromàtiques que ens impedien comunicar-nos i confiant que, igual que les altres senyores d’edat avançada els agradava d’explicar, m’interessaria, d’una forma especial pel passat de l’àvia, i així de ben segur que n’obtindria una bona història. D’alguna manera havia de satisfer la set de saber què havia sigut anys enrere d’aquella iaiona que tant estimava i que tant es feia estimar.
Amb noranta anys havia viscut la guerra, s’havia enamorat de dos homes, havia tingut quatre filles i li havia passat en ment la possibilitat de fer-se monja. Segurament aquesta última opció, l’hi vingué amb la retardada intenció de fugir de la gran ciutat i anar-se’n en un lloc tranquil per portar una vida basada en un sol objectiu: trobar-se a si mateixa... era una dona d’existència moguda i apassionant, considerada com a tal pels que hem sentit les seves històries explicades pels seus diminuts i rogencs llavis pintats.
- Què me’n diu de l’amor àvia? Avui en dia, segons la majoria de les opinions oïdes pel carrer, diuen que l’amor s’ha banalitzat, que ha passat a ser una cosa més aviat comercial... –
aquesta pregunta havia sortit arrel del dia anterior. No n’estava segura, no se’n recordava d’on ho havia llegit, però unes frases concretes li havien quedat a la memòria: - per continuar en vida has de tenir present tres coses: una feina a fer, una persona a estimar i alguna cosa a esperar -.
Personalment, de feina precisament no anava massa bé... pel que fa l’amor, hi havia una persona que estimava, però tampoc era conscient fins a quin punt realment l’estimava o me n’aprofitava... i sobre la última, quedava oberta, hi havia un gran ventall de possibilitats. Així que, si fos per aquestes frases, la meva vida no tindria massa sentit, sobretot amb la darrera. No, no esperava res, ni de la vida ni de ningú. Possiblement això era el que em refermava aquella sensació de covardia que tant m’atemoria. Em feia por, i si no por, temor, el fet d’esperar alguna cosa, projectar il•lusions i somnis en quelcom que després deixaria de ser un com i un què per tornar-se un no-res i acabar desapareixent per complet. Acompanyant la por, em venia a la memòria el que m’havia dit l’avi de petit... (no t’has de decebre perquè tens por i creus no ser valent... Pensa que sense por no hi ha valentia, perquè si no tinguessis por, actuaries empès per una avorrida normalitat i mai podries ser valent. És senzill, si no coneixes la por, tampoc pots tenir recursos per afrontar-la)... M’agradi o no, m’havien considerat un nen de tendència escèptica atemorida, però personalment, a través de l’interior, m’havia vist com un infant que buscava un sentit pel “tot” i que era incapaç de trobar res.
Malgrat les meves raons, la senyora Montserrat ho tenia molt clar. A ella ja només li quedava esperar la vida eterna. Un concepte, una esperança o una realitat? Era el que sempre em qüestionava, però davant d’una dona tant devota no deixava gaire marge per rebutjar la fe.
-I què et penses que era abans? a la meva època ens obligaven a casar-nos amb qui els pares volien o acceptaven. Poques vegades hi havia amor entre els matrimonis, no era res més que un joc d’interessos... – Des de que la vaig conèixer, em vaig quedar fascinat per la seva veu, entre trencada, ronca i tremolosa, però no per això, desagradable. Fet i debatut, m’inspirava confiança, i el seu to, en qualsevol diàleg, et permetia, no només imaginar-t’ho, viure-ho. Cada persona té un do, o si més no això diuen, i la senyora Montserrat tenia el talent d’explicar la seva vida com una pel•lícula. Una pel•lícula que et passava en pocs segons pel davant, com un flash. Era fascinant la capacitat d’emoció que et produïen les seves paraules, totes ben col•locades, totes amb sentiment i acompanyades de la seva tant característica elegància.
-Sempre vaig estimar el Robert -. Em digué amb un fil de veu. Semblava que se n’amagava, però realment estava buscant les paraules correctes i exactes per expressar-se i narrar una història que l’havia marcat: la seva història. La confiança es feia present i ja aviem arribat al punt crític en el que s’ha perdut tota vergonya i no es diferencia la línea fronterera entre la xafarderia i l’interès amical. - Em pensava que el seu marit es deia Joan... -. Sabia perfectament el que volia dir, que hi havia agut un altre home, però el que no estava segur és que si el tal Robert s’havia fet present en la vida de l’àvia abans o durant la relació i el matrimoni amb el senyor Joan.
- Afectivament el meu marit es deia Joan, però abans hi va haver un altre home... -. Era sincera, parlava clar i amb fermesa, fet que interpretava com la història d’una dona que ven bé havia pogut ser la d’una gran líder, una dona capaç de trencar esquemes, saltar murs i trencar finestres només per aconseguir el que la seva intuïció desitjava, una dona amb un esperit revolucionari i trencador. - ... aquest es deia Robert. Amb el Robert ens vam conèixer en una botiga que feia cantonada amb Floridablanca i Urgell... l’any no el recordo, però si que en recordo el temps... (pensativa, va fer una petita pausa)... Era un dia més aviat grisós, que anticipava quelcom dolent, a més bufava un vent molt fort -. Sempre havia pensat que, d’alguna manera, la natura era capaç d’anticipar-nos el futur. Quines coses, em semblava una mica absurd, però amb el pas dels anys he pogut constatar que aquests temes solen anar acompanyats d’extraordinàries casualitats. Al cap de vall, encara hi penso, la relació que va tenir l’àvia amb el Robert fou una mica especial. Mai he sigut partidari de l’amor a primera vista, d’allò que set pot anticipar i canviar el suposat rumb de la teva vida com ho pot fer una fulla amb el recorregut diari d’una formiga (i perquè no? Per algun lloc es comença no? al cap de vall...). Amb una mirada? Amb una paraula? potser aquestes eren les petites fulles que l’àvia s’havia pogut trobar al mig de la seva ruta, però de ben segur que no les devia esquivar, primer s’hi acostaria, les oloraria, les tastaria i les rosegaria, fins que només li quedés interioritzar el que la vida, de mica en mica, li aportava. Com a conseqüència: va néixer l’amor. Després continuà el seu camí, potser no el que tenia pensat d’antuvi, però el que és segur és que va continuar caminant.

-després de quedar i quedar, una i altre vegada, ens vam enamorar -. No em mirava, tenia els ulls perduts en la distància, fixats en un rostre d’un passat llunyà, potser, més aviat difuminat per ser la trista imatge d’un record. De mica en mica, rebuscant dins les golfes de la memòria, el rostre s’anava aclarint agafant forma i identitat. De ben segur que era així, perquè s’esforçava a pensar, obrint i tancant el ulls, processant informació... fins que un somriure pronunciat deixà entre veure unes dents blanques i pures com l’ànima de les seves reminiscències. Per fi havia plasmat l’autenticitat del seu rostre. Em tornà a mirar sense deixar de somriure. – sortíem a passejar, em portava al port, a veure els vaixells i les gavines... –. S’ho va aguantar, però per la cara de murri que posava, era fàcil imaginar-se que ho feien d’amagat, volent buscar l'original del tema i no precipitar-se cometent un error, un error comès per tants i tants d’altres.
- a la llarga el vaig presentar a casa dels pares, i saps el més bo? – es posà a riure .- a el pare li va agradar, em va dir que era un bon noi i que li semblava bé... aquells anys ell estava fent la mili i aprenia a pilotar una avioneta, pensa que anava a una acadèmia de vol! reconec que en aquells moments em sentia feliç -. De seguida que va poder es va fregar les mans amb un drap i es va asseure a la cadira més pròxima a mi (qualsevol diria que té noranta anys). La vitalitat i la seva alegria eren els ànims que la mantenien en vida, l’amor per la cuina, per llegir i per cosir, avien passat a segon terme. A sí, es clar, em deixava la seva esperança en la vida eterna, prioritat del dia, de la setmana, del mes i de l’any (contradictori amb la vida? no pas!).
Amb un somriure a la cara em digué tota coquetona: - el més divertit és que un dia em va portar amb l’avioneta - l’emoció fruïa de la seva mirada o més ben dit, estava arrebossada d’emoció - ... mai havia volat, em feia por, però em va dir que la sensació era d’una extrema llibertat i que la companyia s’ho valia...ja en pots estar segur que ho era i s’hi s’ho valia...– En aquell moment es quedà pensativa, amb la mirada perduda, de mica en mica, se li enfosquí la cara i el somriure se l’hi esborrà dels llavis.– em va demanar que ens caséssim, que estava enamorat de mi i que volia que forméssim una família (un silenci que se’m feu etern). Quan quedaven pocs dies perquè s’acabés la mili, el Robert fent unes maniobres va tenir un accident amb l’avioneta-. En aquell moment va deixar de mirar-me als ulls. Buscava un refugi visual a la cuina, intentant de tornar a les golfes un mal record que potser més valia arraconar. – l’avió es va incendiar i va quedar carbonitzat... va morir cremat. – Les últimes paraules les va dir tant fluix que pràcticament no les vaig entendre.
Durant més de trenta segons regnà el silenci, un silenci terrorífic, acompanyat per la trista i desolada imatge d’un avió incendiat.
Em tornà a mirar els ulls i testificant tots aquells fets em digué en veu baixa: - tot el que em va dir el Robert va ser com les paraules del vent... tal i com va venir va marxar, com la grisor del dia quan ens vam conèixer, com un murmuri -. Dit això, unes llàgrimes marcaren presència en la seva dolça i arrugada cara. Va ser en aquell moment que vaig entendre que tot i el fet, ella, mai havia perdonat el Robert per haver tingut un accident abans que li pogués dir el sí, que l’estimava i que volia compartir la resta de la seva vida amb ell. Sense ser-ne massa conscient, no vaig poder evitar que els meus ulls s’humitegessin acompanyats d’un fort tremolor intestinal i estomacal. “Els homes no ploren!” Em deia una veu del passat. Sovint li feia cas, però la història de la senyora Montserrat i una especial força de voluntat s’empenyaren en vessar llàgrimes, a expressar el que sentia tot i el pes d’un remordiment fratern. Era una de les històries més tristes que havia sentit, però per mi, el pitjor, era saber que no es tractava d’un film, sinó d’una dura realitat, que sense tenir-ne intenció, havia esborrat amb un fort torrent, el recorregut de la formigueta. El que possiblement va ésser l’amor de la seva vida, va desaparèixer en un instant, igual que desapareixien les primeres volves de neu en caure sobre l’asfalt. La visó, aquella narració de l’àvia se m’havia tornat freda, acompanyada d’una forta nevada que a la llarga voldria que el paisatge restés en l’oblit, com l’acció indecisa d’escriure en un full en blanc.
És llavors, en aquets moments, quan ella diu: - és tan fàcil destruir i tant difícil construir... -.
Després dels arguments es va eixugar les llàgrimes, i fent com si res, em plantà un plat de pastis de poma al davant. Em mirà fixa als ulls, jo no sabia què dir després del que m’havia explicat, em sentia culpable, si més no per no haver imaginat un final feliç davant d’una història tant tràgica. Com vaig poder, intentava d’aguantar la mirada, però m’intimidava. Finalment, davant la meva timidesa, em somrigué i digué: - bon profit -. Dites les paraules màgiques començàrem a menjar el tall de pastís que, per dret, ens tocava. Per la manera com es mirava el pastís de poma i com somreia vaig intuir que es tractava de les postres preferides del Robert... És curiós i a la vegada cert, les intuïcions no sempre són certes, però a vegades les sents de tal manera que passen de categoria i les descriuries com prediccions. És bonic que, durant tants anys, un gust i una olor hagi mantingut el record del primer home capaç de conquistar el seu cor. De fet, no calen fotografies, ni dibuixos, només la presència d’un nom que t’acompanya i fa camí amb tu, pas a pas, units només pel desig més íntim del cor.
Actualment la senyora Montserrat és vídua, però quasi mai parla del seu marit, li agrada recordar el seu gran amor, el que la va portar a cavalcar pel cel i li va permetre que, a través del vent, acariciés la llibertat.