Una llum a la finestra (Un viatge sense retorn)

Un relat de: Eloi Miró
- Marta! aquesta matinada he vist una llum a la finestra...
- I què vols dir amb això? -. La Marta se la mira sorpresa, esperant una resposta fàcil d’imaginar en una hora i en uns moments que li costa fer treballar el cervell. Es grata el cap dissimulant d’haver-se despertat amb el crit de la Laura.
- Quina hora és?
- Era molt bonica, entre blanca i groga, més intensa que la llum del far...
- Les cinc!... Perfecte el que faltava!... Però si encara és fosc!
- Fa molt que no vaig al far, l’última vegada devia tenir setze anys, ara ja en tinc trenta-vuit. No et sorprèn que faci tanta llum i a tanta distància?
- Sí, molt... .- se la mira i veient la seva cara d’entusiasme decideix unir-se a consciència a la conversa. S’aixeca i s’asseu al seu llit dient: - ... però sempre m’han impressionat més les vistes, pujar a dalt de tot és una meravella, és molt alt. Mirar des d’allà dalt les estrelles, escampades com un farcell de perles dins un mar negre que no s’acaba mai no té preu -. Ambdues han desaparegut, miren la paret, agafades de les mans, lluny de la pudent habitació de l’hospital.
- Marta...Tens por a la mort?
- A vegades... quan hi penso molt sí, però quan hi rumio lleugerament s’esvaeixen els temors pensant que forma part de la vida.
- Fa poc vaig llegir un llibre que parlava de la vida i la mort. Diuen que el naixement és dolorós, el fet de sortir d’un lloc tant càlid, començar a respirar... un vertader trauma -. Somriu mirant-la als ulls. - En canvi, deia que la mort era equivalent a la pau, que no paties, que era com dormir.
- En tot cas ningú ha tornat per poder-nos clarificar què és el que realment passa i què és el que s’experimenta -. Totes dues es posen a riure i es queden mirant-se fixament als ulls.
- Saps, a mi sí que em fa por, molta, molta por. Només d’imaginar-me perdre tot el que he volgut, tot el que estimo... -. Amb els ulls vermells i apunt de plorar, acosta la seva ma esquerra a la seva panxa i l’acaricia. – Només té cinc mesos, els medicaments per combatre el càncer són massa forts per ell... me l’han de treure... -. No es pot aguantar i sense pensar-ho acotxa els seu cap sobre les cuixes de la seva amiga, igual que ho havia fet anys enrere amb la seva mare quan alguna cosa li feia mal i buscava consol.
- I què més recordes d’aquesta llum a la finestra?
- No ho sé, em sentia plena, acompanyada, gens sola. Si ha de venir la mort, espero que sigui com aquesta llum, no m’agrada la foscor.
- Per això sempre deixes aquella llum encesa? -. Assenyala la petita làmpada blanca que te a la tauleta.
- Sí, ho he fet sempre... la meva germana m’havia dit que això era perquè no ho havia superat, que continuo sent la nena de sempre...
- Doncs no cal que amaguis aquesta nena, sigues tu, t’has de sentir lliure.
- Vull tornar al far Marta!
- No pots, no podem... a fora fa molt de fred, són les cinc del matí i no ens deixaran marxar, estem ingressades -. S’ho pensa abans de dir-ho, però finalment tenca els ulls i ho diu. - ...a més, tu tens dificultats per caminar...
- Ho hem de provar! És l’últim que desitjo... els metges em donen poc temps de vida, ja no podré tornar a sortir de l’habitació... sé que després de l’operació encara em costarà més moure’m. Ara és el moment i tampoc i perdem res.
- D’acord... -. Diu la Laura entre llàgrimes.
Tremolant de por la Marta agafa la cadira de rodes plegada en un recó de l’habitació, la munta i li porta a la seva companya d’habitació. Obre l’armari, li dóna la jaqueta i uns pantalons plegats que encara fan olor de suavitzant. Els olora, la mira, somriu: - fa olor a Casa! -. Totes dues es miren i riuen entre llàgrimes de tristesa, enyor i esperança.
- Tinc una idea -. Diu la Marta. – posa’t la bata a sobre i jo faré igual. Passarem una mica de calor, però si ens ho pregunta’n direm que donem una volteta per la planta. Una vegada a l’assessor deixem les bates a les escombraries del costat, entrem i baixem fins a baix.
- Sí! Em sembla molt bé.
Totes dues estan vestides i ja s’acosten cap a la porta. La Laura no pot aguantar l’emoció i li agafa la ma a la Marta, el cor li batega amb força, es gira com pot i mira a la seva amiga als ulls: - gràcies Marta -.
Surten de l’habitació i amb les bates van caminant lentament, dissimulant com qui no vol la cosa. Criden l’aparell, deixen les bates, entren, surten a la planta baixa i vigilant de no ser vistes surten per la porta. Ja són a fora.
- Aire fresc!
- I fred!
- Va, anem cap al port!
- Sí!


Una infermera de guàrdia, sortint a fumar, va veure en la distància les dues companyes que feien camí cap al far. Ella se les va quedar mirant i sense sospitar res observava aquelles figueres que anaven desapareixent sota la llum de les faroles, la negror de la nit i el fred de l’hivern.
- Quines coses... sembla que hagin de fer un llarg viatge... qui sap si sense retorn -. Va pensar la infermera mentre encenia el cigarro i hi feia la primera calada.

Comentaris

  • Emoció[Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 08-11-2014 | Valoració: 10

    Ostres Eloi, m'has deixat d'una peça llegint aquest relat! És d'una emotivitat increïble! Descrius amb una sensibilitat un món tan personal i d'espais tan petits com si el tinguessis a les mans. La teva escriptura transmet aquesta sensibilitat al lector de mica en mica, amb coneixement, amb emotivitat i bellesa. Fa patir, emociona i té uns diàlegs molt aconseguits. Que m'ha agradat molt i molt, vaja! Una abraçada.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: