CTRL + ALT + SUPR! (1 de 2)

L'home que acaba de saludar la recepcionista és el Cap del nostre Departament.
Fa quatre anys, ningú de les que ara esmorza en aquesta taula hagués somniat que ell arribés tan amunt. Tanmateix, recordo perfectament, que, nosaltres tres, també li vam donar suport. Les votacions encara són a mà alçada - això no ha canviat- i, alhora, us puc ben assegurar que ni aquell dia, ni amb anterioritat, havíem parlat sobre un possible canvi de qui ens coordinava i, sobretot, vigilava la nostra feina diària.

Naturalment que en Martí no ocupava una mena de càrrec vitalici dins de l'empresa. Ara bé, ningú no en qüestionava la professionalitat i dedicació. Era eficient, pulcre en el tracte personal i lleial al que ell anomenava principis empresarials; per la qual cosa, enteníem que el rigor que ens exigia deuria anar indestriablement associat a la posició que ocupava. En efecte, en Martí era una ombra de formalitat i correcció que ens imposaven, però en el fons sempre fou més accessible.
No obstant, aquesta apreciació - que potser és una anàlisi precipitada - és conseqüència directa d'aquesta nova manera de treballar.
Això succeeix sovint, i, el temps propicia una maximització i ulterior idealització d'aquells aspectes gairebé anecdòtics i marginals d'una persona, que, des de feia molts anys, potser més que una ombra controladora era un company amb una missió temporal diferent.


Uns copets amb la cullereta a la tassa de cafè em retornen a la rutina més terrenal.
Elles ja em coneixen, i arrosseguen les cadires fent una mica més de soroll del compte per verificar que, el tímid procés d'humanització, ha estat - com cada matí - un intent fallit d'una somniadora de mena.
Els agraeixo el seu gest deliberat amb un somriure ben sincer que aquesta hora a totes ens fa falta.

Per bé, que cadascuna ho porta amb genuïna elegància, sabem que quan s'obri la porta d'aquest ascensor convé ajustar-se a un protocol establert, a unes normes, a un codi de racionalització temible. Fins i tot, tothom va ser aconsellat -explícitament- sobre com havíem d'anar vestits i se'ns va lliurar un llistat ponderat dels establiments on podríem satisfer la demanda de formalitat impròpia que, ara, se sol·licitava.
Això, en Martí, no ho havia fet mai, ni crec que considerés aquesta opció ni a llarg ni a curt termini. Però, bé, ara ja no en traurem res de discutir-ho.
Suposicions, al capdavall.

Ens posem, doncs, en posició operativa.
Tot i que nosaltres tres ho anomenem posició de combat sense que se'ns escapi un somriure per la comissura dels llavis que ens delataria i vés a saber què deu contemplar el reglament al respecte.
Només de pensar-hi ja em vénen esgarrifances.

Em concentro en el programa que, com haureu deduït, és la meva feina.
Fa setmanes que hi visc immergida i sovint em costa desconnectar.
No sóc l'única, quedi ben clar.
Realment hi treballem massa absorts davant d'aquesta meravellosa pantalla. A tots els companys i companyes de secció ens passa el mateix: el temps ens fuig de les mans, i, amb els projectes que ens arriben, no donem l'abast. Uns se sobreposen als altres gairebé. Estem sobrecarregats. Saturats.
I, això, aquest personatge que sempre té la porta mig oberta, com si ens volgués enviar el missatge de: "Ep! Sóc aquí! En qualsevol moment puc sortir a fer inspecció... no feu maleses!", li és del tot indiferent.
I això, en Martí, no ho tenia pas. En absolut. Però, ves... la qüestió és que aleshores tampoc hi havia tantes necessitats i problemes informàtics, ni tot era tan estètic, tan de disseny, i, els tallafocs virtuals eren en un estadi rudimentari i en Martí no ens controlava el correu electrònic com fa ell, per exemple.

A mig matí, tenim un petit descans. Concretament trenta minuts. Ja ho sabem que és poca estona però també hi ha altres moments, igualment importants, que caldria que es perllonguessin en el temps i, en canvi, també ens marxen de les mans en un tres i no res.
Així que no em queixo pas.

Tothom de la secció és d'una gran vàlua, i no ho dic per afalagar a ningú.
A les reunions dels dijous queda ben palès. És especialment notori l'afany encomiable dels que fa poc temps que s'han incorporat.
Són, sens dubte, els més propensos a tenir la sensació d'haver de demostrar la validesa d'uns títols, d'una capacitat de desimboltura, i moltes altres facultats, per les quals -hem de suposar- varen ser contractats per SomhiTel.

Tanmateix, cada vegada ens coneixem menys.

M'explico: aquest recés agraït al matí, posem per cas; doncs, no fa pas tants anys tothom baixava al bar.
Xerràvem. Desconnectàvem per uns instants. Ens fèiem una imatge aproximada de com podrien ser les vides d'aquells amb els quals compartíem tantes hores durant l'any, sense pretensions agosarades.

D'alguns no en trèiem l'aigua clara, d'altres es convertien en coneixences (això vol dir que ens saludàvem dintre de l'edifici; i. alguns, si teníem sort, també s'aturarien un moment en coincidir al carrer) i jo vaig tenir la fortuna de fer-me còmplice primer, de les aventures i desventures de la Sara, i, després, de la Caterina; per a nosaltres la Cati.

Ara som de les més antigues de tot el Departament, tot i que l'adjectiu és immerescut perquè les nostres edats sumades encara no sumen 100; perquè hi ha un home al fons (al costat de la finestra i de les diefembàquies) que jo sempre l'he vist allà immòbil (d'aquells que quan arribes ja hi és, i quan marxes, només aixeca la mà per donar senyals de vida), i sobretot, perquè si aquí hi algú que fa olor de naftalina és aquest home que va substituir, en Martí.

Ho sento, és que avui és dijous.
Som en total unes set persones a la planta. Incloses la Sara i la Cati.
Tots volem acabar d'enllestir alguna cosa per la reunió de la tarda. No hauríem d'actuar així, sembla com si aquest home que ens domina des de rere la seva porta mig oberta hagi aconseguit fer-nos empassar la seva teoria absurda que, quan s'està a SomhiTel la vida més enllà d'aquestes parets i finestres és minimitzable. Quin disbarat!

Decideixo sortir un moment quan tan sols falten 10 minuts perquè s'acabi el teòric recés plaent. Necessito comprovar si tinc cap trucada al mòbil i menjar alguna cosa per evitar una lipotímia abans del migdia.
Una petita ampolla d'aigua encara ens és permès de tenir-la, no patiu.
Optimitzo el temps davant del mirall i, ràpid i corrents, mentre amb una mà envio tres missatges dient simplement: "estic ocupada, avui torno tard" em menjo una barreta energètica, i constato que la paperera és plena d'embolcalls de cases similars.
Realment, en aquestes foteses es veu com de semblants som els humans.