Corrua d'aniversari: llaminadures

Al fons del passadís, a mà esquerra, hi ha la classe dels Esquirols.
Si ens poguéssim col·locar al petit pati amb les innocents muntanyoles de sorra veuríem tots els vidres plens de ditades i de treballs manuals enganxats; a banda del dibuix i la paraula distintiva que us comentava.

Avui la senyoreta Marianna, a l'hora de l'esbarjo, s'ha limitat a situar-se arran de la porta.
Té força sort que l'Olga i la Montserrat hi siguin. La fila ha quedat gairebé perfecta i, ara, naturalment les enginyoses i entremaliades terreroles amb vestit ratllat aniran desfilant en direcció a aquest racó de tràfec constant, interromput només per algun plor exorbitant i sentit, producte dels inevitables estira-i-arronsa dels seus jocs - suposadament - infantils.

De seguida es posen neguitosos, però tothom vol un caramel i un petó de la seva mestra.
Tots van passant mentre l'Olga i la Montserrat han de fer mans i mànigues perquè la corrua d'aniversari sigui una fotografia d'èxit rutinari: digne de catàleg pedagògic.
Totes tres han estat molt atentes (sempre a l'aguait) i eficients.

Ja tan sols resten els més romancers. En Marc és un d'ells. Un torró que et menjaries de tan bufó i graciós. És espavilat i viu com una fura.

- Que em vols fer un petó Marc?

- No...
diu encongint les espatlles i tibant la veta del darrera de la bata (un xic avergonyit).

- I ara!... Per què no, Marc?

- ...
en Marc riu i es mira també l'Olga i la Montserrat tendrament.
Vull un sugus.

- Si em fas un petó; com han fet els teus amics, sinó no et puc donar el caramel, Marc.
Diu la Marianna amb to lleugerament més seriós.

- ... No.
Contesta en Marc.
Sembla com si s'ho hagués rumiat més i la seva postura rebel es consolidés.

- Doncs llavors, Marc, no te'l puc regalar.

- No et vull fer cap petó, - esbossa en Marc molt llest.

- Així, Marc, no tindràs mai nòvia; deixa escapar la Marianna mirant-lo als ulls.

- M'és igual (o tant se val), jo ja tinc nòvia (o nòvies) pensa una mica emmurriat.



Tot seguit, en Marc s'escapoleix, aparentment indolent, entremig de l'Olga i la Montserrat.

- Ja heu esmorzat, noies?
Heu menjat algun dels brioixos que he deixat a la porteria? O el pa de pessic? O les pastes de full? Un pastisset o un bocí de coca ensucrada?

- Sí. Gràcies Marianna.
Responen l'Olga i la Montserrat al mateix temps.

- Són de la pastisseria Colomer, oi?
Boníssim Marianna, de debò.
- Ho deuries encarregar amb antelació, oi?

- Sí, sí.
Respon definitivament la Marianna. Ves jo sóc així, ja em coneixeu.
Voleu algun sugus?
Ja ho sé que no fa per nosaltres... però si en voleu, n'han sobrat.

- No gràcies Marianna.
Responen l'Olga i la Montserrat, de nou, gairebé a l'uníson.
Ja en tenim les butxaques plenes (de llaminadures).

La Marianna esbufega per aquesta insignificança.
Fa el cor fort perquè és dilluns.
Només és l'hora de l'esbarjo i el seu marit no se n'ha recordat, que avui és el seu aniversari.

Res més, ves.
Així de cru.

Ja se sap: una llaminadura, una llepolia, és una menja fina, delicada, feta més per complaure el paladar que per nodrir. Potser com aquest sugus lleugerament aromatitzat i endolcit, que al capdavall es mastega com un xiclet. Quan ha perdut la seva dolçor inicial, alguns desaprensius el llencen a la vorera, i fins i tot pot romandre enganxat a la sota de la sabata d'algun vianant.
Alguns en conserven l'embolcall (sorprenent!) i l'emboliquen i el llencen en una paperera (insòlit!).

Ara, ben mirat, actualment potser no parlem de sugus i, els protagonistes són uns altres.
Així i tot, en el fons tot comença de la mateixa manera: amb un petó de torró. Res més, ves. Així de cru.

Per cert, ja us podeu imaginar que en Marc és al pati més content que un gínjol.

És un llaminer.