Certesa

Hola Mon. Al llarg de la vida, amb més o menys intensitat, tothom necessita aguditzar i modular el seu afany per sobreviure (no ser-ne conscient pot ser una imprudència).

Aquest exercici existencial o evolució lògica, fluida i indispensable, precisament, fa que una mateixa persona pugui veure amb ulls diferents fets similars segons en quin capítol de la vida es trobi.

En efecte, es tracta d'una inexorable reordenació de prioritats, que ens pot immergir o fer emergir de paisatges plens de tristor o també d'èpoques brillants en tots els sentits.
Però insisteixo, el sentit de supervivència ha de ser sempre amb nosaltres. Fins i tot en moments d'una solitud absoluta, definitiva; quan volem que l'amor i la felicitat continuïn essent energia per vertebrar horitzons de futur. Sempre. Tan sols adoptant aquesta actitud en conjuntures adverses podrem reclamar i desitjar una veritat i una certesa que ens reconfortin i ens permetin mantenir l'esperança en aquest camí ple de sorpreses de tota mena.

Estic d'acord que, sovint, de la solitud en pot brollar l'esperança; però no és senzill i és decisiu ser capaç de fer una efectiva i eficaç reordenació de prioritats en aquestes situacions crítiques (cruïlles per a la supervivència). Si tot el que hem experimentat amb el pas del temps ens ha convertit en persones receptives al canvis, llavors serà possible superar amb èxit aquest exercici essencial, atènyer algunes certeses, sortir de la penombra i seguir lluitant pels grans tresors de la vida. Els quals, com també saps, només es descobreixen amb els peus a terra, conscients que mai més res tornarà a ser com abans i essent optimistes, molt optimistes.

Enhorabona Mon Pons! Gràcies per les paraules i els comentaris!
Jo també t'envio una gran abraçada. Ets un tresor!

Ben cordial,
Jofre.

Hola Mon : )

He tardat una mica mes del compte i a mes tampoc sera un bon comentari pero, tot i que la certesa es eterna, he preferit no esperar mes.

Tinc un relat a mig cami que potser encara t'hi fara pensar mes que 'seda negra'. Encara no se com es dira, pero sera el proxim aixi que sera facil trobar-lo!

"S'ha assegut a la penombra, car per fi ho ha entès."
Segurament sera una interpretacio molt personal, i em costa de comentar-te'l, pero interpreto el relat com un reflex d'aquells moments de vida en que tenim petites (o grans, molt grans) revelacions, certeses que baixen dels nuvols per tocar de peus a terra i dir: si, som absurdes pero som.
Pero, apart dels brots existencialistes, tambe existeix la bellesa. En el petit error, ens tenen ben entretinguts. Es clar que tambe existeix l'horror i el fastic; potser precisament per poder valorar la bellesa. Potser? Existir? Deiem que era absurd. Be doncs, dintre de l'absurda existencia, la bellesa. I com n'es d'ample i llarga i quantes cares te...! A vegades te la capacitat de, per moments, compensar la resta: petits orgasmes pels sentits.

I despres de trencar amb l'omnipresent i amb el sentit de la vida (amb el que veig un paral.lelisme a, el que sembla, una no-correspondencia d'amor: es a dir, el 'desengany') finalitzes amb unes paraules de Rilke: organiques, terrenals, plenes de bellesa i de vida. La sentencia a les certeses i la certesa de la bellesa malgrat tot.

Que mes dir-te...? Felicitats....?

Una abraçada inmensa,

m

Mon, les dates que em suggereixes per a trobar-nos a mi també em van bé. O sigui que el dia que et sembli millor, m'el dius i mirem de combinar-ho. Jo tinc una joieria i faig horari de botiga. Estaré encantada de conèixer-te! I sí, també m'agradaria que em passessis aquesta bobliografia que dius... Gràcies!

ja fa temps i per consell d'un amic molt especial, Les Cartes a un Jove Poeta d'en Rilke i em va fascinar. Ara, trobant-me de nou amb el seu nom, em fas venir ganes de rellegir-lo.
El teu relat m'ha emocionat. I a banda d'estar molt ben escrit, són per a mi, les que descrius, sensacions viscudes, i és cert, malgrat totes les adversitats que et puguin escometre, la vida continua i cal seguir cercant-li la bellesa.
En quant al teu comentari, sí, la mitologia forma una part essencial de la meva vida. I no només la grega, m'interessa tota.
I essent com ets de Girona i dedicant-te a l'art com jo, et diré que m'agradaria conèixer-te algun dia.
Una abraçada!

De vegades, ens veiem obligats a recórrer a allò tangible i animal, a allò terrestre i instintiu, a la certesa més òbvia i primordial, per a tenir noció de nosaltres mateixos. I a partir d'aquí tornar a forjar-nos de nou, amb sensacions i desitjos.
Una certesa que en moments de desesperació de vegades oblidem. però una certesa que ens ajudarà a remuntar-nos.