Immunitat (Secrets)

Un relat de: Mon Pons

Va ser un accident fortuït. En Sebastià, un clau rovellat se li havia clavat a un peu. Quan va sortir del CAP, va començar a cavil·lar, atenent a les explicacions donades pel metge sobre les reaccions, les contraindicacions i en l'aparició i duració de la immunitat, mentre li posaven l'antitetànica.

-És important respectar els dies indicats de la vacunació, li vant dir; reduint-los es disminueix el valor de la immunitat conferida. No obstant, si per alguna raó ha d'interrompre una dosi d'injeccions, podrà ulteriorment tornar-la a començar en el punt de l'abandonament, sense que per això hàgim d'obligar-nos a començar-la de nou.
-D'acord, doctor...
-Entesos, doncs. L'anatoxina tetànica és un derivat inofensiu de la toxina del mateix nom; té el valor floculant i antigen de la toxina d´on procedeix. Injectada a les persones, provoca en els seus humors l'aparició de l'antitoxina específica, conferint d'aquesta manera la immunitat activa per la toxiinfecció tetànica. La tècnica de la immunització reclama aquestes tres injeccions subcutànies que li posaré:
-la primera, avui, 1 cm. cúbic.
-la segona, 1,5 cm cúbics, d'aquí a un mes.
-la tercera, 1,5 cm cúbics, de deu a quinze dies de la segona.

Va anar cap a casa i, absort encara per les indicacions del facultatiu, va veure que la porta s'obria, silenciosa. Ella no ho sabia, però la veia. Ni tal sols dubtava que, en realitat, pogués plantejar-se que era observada. Els ulls de'n Sebastià, amb brogit de tempesta, dominaven tot el marc de la porta i el suposat amant que l'acompanyava.

*

-No, ell no ho sap i tampoc no ho sabrà. Ni mai! Jo t'he triat a tu, només per avui. A ell, per a una vida. La vida és com una planta. La seva arrel principal s'amaga i allarga profundament en la remor de l'avinentesa i en el fang de l'estultícia, indefinidament. No tracto d'embellir els records, Carles. El teu nom, el d'en Sebastià i el meu, mossegats pel temps, quedaran gravats en la memòria.
-Adéu!

Comentaris

  • Memòria immune.[Ofensiu]
    Jofre | 27-11-2006 | Valoració: 10

    Hola Mon. Trobo que és un gran mèrit que hagis reeixit en escriure un relat que tingui com a fons qüestions com la memòria immunològica i la rellevància del sistema immune per protegir-nos i defensar-nos enfront de qualsevol agent infecciós i llurs toxines. El tema, per si mateix, ja és ple d'enigmes i secrets per resoldre; així i tot, és un risc que assumeixes amb valentia, com un repte biològic i literari. A més a més, una de les interpretacions per les quals em decanto és la de pensar que en Sebastià, arran de clavar-se un clau rovellat (no sigueu malpensats!), descobreix que la dona que estima té un amant: en Carles. Potser és una interpretació errònia (m'agradaria conèixer la molts d'altres lectors), però quan defineixes la vida com l'arrel d'una planta que creix en la remor de l'avinentesa i el fang de l'estultícia, em reafirmo en la hipòtesi que el secret del relat romandrà per sempre en la seva memòria immunològica i neuronal dels tres protagonistes.


    Això sí que és un secret a l'avantguarda de l'art i la ciència! Una gran abraçada Mon!
    Ben cordial,
    Jofre.

    PS. Tens carta blanca per escriure i comentar tant com vulguis i quan vulguis, ho saps de sobres, és un luxe poder llegir els teus relats; i moltes gràcies per les teves paraules sempre encertades.