Metàfora (I)

Un relat de: Mon Pons

He cedit. Assistiré al curs sobre "buit i cultura".
Mentrestant m'estic preguntant què sóc. No sé què sóc, encara; dubto entre arbre, serp o libèl·lula.

El meu quadern de notes es revela i m'incita a establir alguna hipòtesi, vanament. A plantejar-me dubtes sobre l'establert... Durant el temps en que, sobre els caminals de la meva terra esquerdada, segueixo els vestigis d'unes passes que s'allunyen; d'uns rastres que encara fumegen per l'aiguat passat. Posem pel cas que escolto un silenci captaire. Benigne. Una mena de felicitat objectiva, enfilant cap a casa.

Tres-cents metres enllà, la meva casa que, alçada entre el límit del mar i el vent del Nord; n'és el refugi d'aus, de llangardaixos, de papallones i de pensaments. És l'aixopluc del desig i l'úter de l'exili. Al fons, els reflexos del mirador van forjant mirades lascives i esguards expectants. Davant meu, les aigües encrespades exerceixen la seva tirania esborrant les empremtes...

Hi han cases que s'esdevenen arrel, suspeses en l'aire, i que acumulen un ingent embalum d'objectes inversemblants i inútils. Són cases amb arrels aèries que vant trepant, mentre els dies avancen; i que enfilen l'àpex en direcció a les nebuloses, a despit dels déus. Hi han cases arrenglerades com castells inexpugnables que s'alcen intemporals formant part del paisatge, com escurçons de formigó, decorant les muntanyes i uns cels fràgils. D'altres que es capbussen en l'aigua, fent cabrioles damunt l'insòlit. Algunes, fins i tot, s'emmirallen en la boira. I cases buides, que tenen la virtut de desvetllar els somnis. El buit d'una casa, és una propietat paradoxal de la plenitud, amb ànima sense pell i una pell sense ànima: el recer del no-res i de la paradoxa.

*

Tard o aviat ens assabentem de les coses que passen, de les coses que volem, de la casa que tenim... I escrivim perquè els nostres pensaments no siguin perduts per sempre. Car no es pot fer altrament si es vol "conservar el temps": el nostre univers particular, intimista, vist a través de l'objectiu d'una memòria imperfecta.
Però sempre hi som, a casa, mirant-nos. Ens alcem i temptegem el dies, mentre escrivim amb fum les parets. I encara dubtem entre cruixent d'ou amb puré de sobrassada i mel de caviar de truita i foie a la planxa, amb pinya caramel·litzada amb reducció de Porto o en desvetllar-nos i admetre que som metàfora del buit.











Comentaris

  • Buit i Cultura: Metàfora, filosofia i sobretot Art.[Ofensiu]
    Jofre | 20-07-2006 | Valoració: 10

    He cedit, i al final, comento un relat que il·lustra el més grans dels "conceptes paradoxals" immergit en un exili de "plenitud".

    El buit d'una casa, és una propietat paradoxal de la plenitud, amb ànima sense pell i una pell sense ànima: el recer del no-res i de la paradoxa.

    Descrius el no-res, l'absència, la nuesa del silenci (el veritable fons) i, segons el meu parer, també la solitud.

    Algú pot creure (després de llegir el text) que potser cal un "descodificador de metàfores".
    La resposta és: no.
    Perquè Metàfores (I) de Mon Pons, ha estat elaborat amb una senzillesa i subtilesa pròpia d'una persona prudent, creativa, sincera i que admira les obres pel que poden arribar a contenir i acollir (per aconseguir això, per cert, també s'ha d'apreciar i conèixer els continguts -i en aquest cas queda palès amb escreix).

    Per tant, el text es converteix en una invitació a revalorar el concepte filosòfic de "buit" enllaçat sempre amb la cultura i la creació artística i literària. Alhora una anàlisi de certs perfils humans que canalitzen llur voluntat de deixar empremta, de perviure al jou del temps.

    Una immensa metàfora, sens dubte. En altres escrits apareixen gerros, ara cases (per exemple) i ens hem de preguntar si la influència creativa d'una casa (en sentit metafòric) és més gran quan és plena o quan és buida. Si depèn de les característiques dels protagonistes o de l'edifici en si.

    Segons el meu parer, de les dues coses; i també del camí o trajectòria (del recorregut i l'energia que comentaves) que s'ha seguit fins arribar a tenir una casa plena de rastres inversemblants o una casa buida on regni el no-res aparent.

    Mon Pons és un text molt treballat i profund.
    Sempre ens fas pensar en el sentit més positiu, enriquidor i afable del terme. I això és d'agrair.
    Una abraçada!

    ·Jofre·

    PS: Sí que és una reconeixença a la complexitat des del vessant de la subtilesa.
    És un clam a admetre noves interpretacions d'allò viscut i buscar carreteres secundàries (per exemple) i derrotar perjudicis, tot cercant la veritat. En definitiva, un altre exemple de la utilitat de la via paradoxal com a eina bàsica de descodificació.

  • Amiga virtual...[Ofensiu]
    rnbonet | 19-07-2006 | Valoració: 10

    ...de l'ànima,
    cada dia, et trobe més meditativa, en cada nou escrit. I ens ofereixes uns fragments unitaris, profunds, carismàtics, plens de noves i belles imatges, adobats amb una adjectivació inversemblant, però escaient al cap i a la fi.
    M'ha semblat -no sé perquè- una nova visió de "L'être et le néant", que deus conéixer.

    Per la meua part, i amb la calor que ens fot aquest estiu, de moment em conforme amb plaers epicuris, sense dubtar.

    Molta salut i molta rebolica, xicona!

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: