El camí dels magraners (III)

Un relat de: Mon Pons

Fa dos dies que no m'afaito i no paro de fumar americans. Tant d'esforç per arribar a això, em preguntes, amic meu? Reconec que hi ha moments que veig en mi un individu grotesc i extravagant, fins i tot miserable. Sóc fred com el gel i distant. Però et dic, breument, que et sabré recompensar per aquesta virtut que tens per escoltar-me.
Saps que he sigut un home deslligat als convencionalismes. La situació, doncs, comença per aquí.

En el preàmbul he tractat d'exposar, succintament, algun flaix que provoca la memòria que en tinc dels anys que he viscut, però em costa sistematitzar. Vacil·lo i paleso incerteses. M'esforço a considerar, encara, aquella obsessió irreductible: l'amor; aquell desig atàvic que sempre retorna, d'una manera inesperada.

Ahir mateix, em vaig voler perdre per un carrer desconegut. Per si fos poc, hi havia poca llum i de sobte una glopada d'escalfor em vestí. Un luxe secret, memorable. Vaig pensar objectivament en ell. En l'amor i en les seves paradoxes. En realitat pensava en mi mateix, embolcallat amb paper couché: la carn prevalia, encara! I vaig recolzar-me en un portal, entre unes flors de malva i les aromes de la nostàlgia. En aquell petit racó es filtraven veus llunyanes i l'eco de les estrelles. Desprès me'n vaig anar, un cop més, en silenci.

Penso en tot això i ho torno a reviure, trenta anys més tard del meu exili, tot escrivint aquestes notes al meu estudi, en aquests dies que es van escorçant cada vegada més i més. Cada dia que passa em costa més de transgredir els costums, els hàbits i les rutines; per altra banda, ja saps que el nostre instint no sempre ha coincidit amb les exigències morals, però la nostra vida no s'ha creat per a garantir la felicitat, oi?

*

Ja no puc deslligar-me mai més dels designis devastadors del temps o -millor dit- d'algunes parts que assolen i capgiren cada tret amansit.
Els núvols es van decantant com espigues gràvides.
Més enllà de la música i dels himnes de la història, s'emmarca un nou horitzó en la meva paret buida. Mentre, "un udol malaltís sona, com des de molt lluny, des de la mateixa profunditat de la nit, de la foscor i dels temps..." *

*

-Què et sembla si ens veiem demà?
-Sí, les màscares són sempre a disposició de les persones, li vaig respondre. En acabar el dia ja no en quedaven, de disfresses, per a nosaltres.

*Josep Lluís Seguí

Comentaris

  • "I mai no pogueren [...] amansir el teu desig" [Ofensiu]
    Jofre | 24-09-2006 | Valoració: 10

    M'esforço a considerar, encara, aquella obsessió irreductible: l'amor; aquell desig atàvic que sempre retorna, d'una manera inesperada.

    Hola Mon! Segueix creant i escrivint sempre sempre, si et plau! És un luxe secret i memorable poder llegir-te. Així de clar, Mon.

    Una abraçada!
    Jofre.

  • M'he llegit...[Ofensiu]
    rnbonet | 16-09-2006 | Valoració: 10

    ...d'un "tiró" les tres part (fins ara, perquè em sembla segueix) d'aquest camí.
    Original, escrit amb la sensibilitat que et caracteriza i una bona dosi de figures metafòriques, suggeridor. (Almenys, a mi m'ho ha semblat).
    Esperem més 'capítols', aviat.

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: