D'estimar-te, potser (Passió)

Un relat de: Mon Pons

Sabut és que els centres d'interès es desplacen amb el temps. El temps es pot carregar el desig adés sobre els aspectes regulats de la vida, adés sobre aquells en què sembla manifestar-se una certa espontaneïtat.

El dia que et vaig conèixer sabia què passaria, ho sabia, per la manera que em vas mirar.

Recordo aquella llum rigorosa que havia assolit el límit dels meus somnis, sense regles ni estratègies.

-Però el vent portava remors de lluny...

El vent sempre portava remors de lluny quan els dies s'allargaven, i la meva única distracció consistia en tirar pedres al llac...

Revelava, disparava i enfocava. Enfocava, disparava i revelava...

-Quina havia de ser la prioritat? Em desvetllà aquesta curiositat exigent. Però tancava els ulls i només deixava que arribés el vent; la retina s'acostuma de pressa a la foscor. Alguna vegada, quan tancava els ulls, retornava a la infantesa... Només em faltava administrar el temps. Em trobava salvant la meva ànima resolent algunes qüestions similars, però seguia recolzada en aquell abisme de foc. Entre els meandres de la passió.

*

La nit avança, titubejant. I el vent segueix xiulant darrera els vidres entelats, amb un rostre invisible. Avui se'm fa inversemblant estar desperta, encara.
Vaig amunt i avall; avall i amunt amb el desig. D'estimar-te, potser.

-No, tot plegat és ben senzill. Les teves claus vant quedar sobre la taula i jo em sento reconciliada amb mi i amb el món.


Comentaris

  • gypsy | 25-07-2007 | Valoració: 10

    administrar el temps i les emocions.
    Sembla fàcil d'antuvi, però no ho és. Expresses d'una forma original aquesta dificultat i aquesta lluita estranya contra un mateix, com si nosaltres mateixos ataquéssim als nostres mecanismes de defensa.
    Complex i lúcid. Fa pensar.

    gypsy

  • L'àmbit de les Nictaginàcies[Ofensiu]
    Jofre | 25-07-2007 | Valoració: 10

    Primer vull agrair-te l'anàlisi, sempre tan atenta i reflexiva, del petit relat del pati gris. Ja saps que les teves paraules són un tresor que arriba a ser més valuós que el propi text. De fet, com sabem, és gràcies als comentaris dels lectors que la narració agafa vida. És com si algú, en dedicar un temps a escriure respecte allò que ha acabat de llegir, recompensés l'esforç de l'autor. Una mena d'exercici empàtic, interactiu, recíproc, que la societat actual, digital i tecnològica, ha tornat a descobrir com una de les maneres més positives de promoure la comunicació. Sigui com sigui, sense necessitat de cercar la causa primera de tot plegat, comunicar-se és crear, i algunes persones, com tu, MonPons, en teniu l'habilitat natural.


    En segon lloc vull parlar del relat en qüestió. Un relat, segons el meu entendre, que té dos protagonistes: l'Amor (una forma de comunicació essencial) i el Temps (incontrolable i capaç de canviar l'escenari on vivim així com les preferències personals). A més, és clar, d'un estil rigorós i simbòlic que té el màxim exponent amb «les claus damunt la taula», però també amb «el vent», «els meandres» «el foc» o «les pedres al llac». Com deia, això condensa i concilia la idea d'Amor amb el poder del Temps. De fet, aquest és el gran actiu del relat: ens retrobarem amb nosaltres mateixos, en la mesura que reconeguem l'amor com a forma creativa i de comunicació, i també, que al llarg d'aquest viatge, aprenguem a dimensionar les prioritats.


    En tercer lloc, per bé que es pot inferir dels dos paràgrafs anteriors, explicitar que en el país de les nictaginàcies estic convençut que seguiràs cultivant amb èxit la força comunicativa que et caracteritza.

    Una abraçada cordial!

    Jofre 2007

  • Deslliurar-se del desig[Ofensiu]
    Frèdia | 29-12-2006 | Valoració: 10

    M'agrada els elements que fas servir per apropar-nos a la passió i descriure un estat d'ànim delerós: el vent; els remors llunyans; les pedres llençades al riu; els ulls tancats; l'abisme de foc; els meandres de la passió; els vidres entelats... I aquest anar amunt i avall incessant sense poder deslliurar-se del desig d'estimar algú que ha deixat les claus damunt la taula. És possible reconciliar-se amb el món quan la passió ens desborda?
    Un relat molt rodó, que transmet emoció i que fa reflexionar.
    Que tinguis un any 2007 ple d'inspiració i fortuna. Una abraçada,
    Fredia

  • Potser...[Ofensiu]
    Unaquimera | 15-12-2006 | Valoració: 10

    Com un pèndul aquest relat ve i va... torna, retorna i es deixa portar, ara pels records, ara per la llum, ara pel vent que el travessa aixecant les línies amb la seva corrent, xiulant entre les paraules que fa vibrar, però que no s'emporten perquè estan arrelades, fermes, dins el seu món apassionat, que revelen només a contracor.
    Un univers, però, suggerent, atraient, que m'agradaria explorar amb millors eines per a gaudir-ho a fons...

    Tornaré a llegir-te aviat, ja que m'he quedat amb ganes...
    De moment, ara mateix t'envio una abraçada ben rodona per celebrar que t'he descobert com autora,
    Unaquimera

  • Algun hi trobarem![Ofensiu]
    Vicenç Ambrós i Besa | 10-12-2006 | Valoració: 10

    Hola Mon! Veig que ja en tens una bona colla a punt pel llibre, i jo encara estic a mig fer els deures, jejeje!

    Et comento aquest perquè encara no n'hi tenies cap, però podria comentar-te qualsevol dels altres (no me'ls he llegit tots, encara, però miraré de fer-ho ara!)

    Diàlegs breus (amb un algú que, almenys en part, podria ser el/la propi/pròpia protagonista) enmig de descripcions "subjectives" o apreciacions d'uns moments que, malgrat que no són o no encaixen en la passió més desbocada, sí que podria dir-se que són de passió continguda, qui sap si també explosiva.

    Pel que fa a la redacció, doncs molt bona, pel meu gust; puntuals i encertats jocs de paraules, concisió (allò que en podríem dir: anar al gra), etc. Només comentar-te que, visualment, es detecten força punts suspensius, cosa que jo també faig molt. No és que n'hagis abusat, òbviament, però t'ho comento (per dir-te alguna cosa, vaja!)

    Salut i gràcies pels teus comentaris!!!

    Vicenç

Valoració mitja: 10

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda: