El camí dels magraners (I)

Fas un vestit de la nostra incomunicació, manca de finalitats, d'autoreflexió, fins allà on es parla de traïció; tanmateix, aquest concepte requereix intencionalitat, càlcul i malabava, per això noto una diferència entre la primera part i la segona del text que em despista; el fil que em semblava entendre referent a la manca de direcció dels nostres actes i la seva nula influència posterior, la nula capacitat de fer el que hem fet sempre fer models i teories sobre el mon.
(O sigui, - i de passada -, que de relatsencatala ningú no parlarà en el proper segle ,-) ?

dels versos catalèctics m'ha arribat al cor. Potser perquè porto tota la tarda escrivint-ne i corregint-ne (de versos + catalèctics), però he d'admetre que m'hi he sentit identificat, en aquest punt.

El relat requereix un aprofundiment que espero (estic segur) trobaré en la segona part. Em refereixo que hem entrat en una història, però només entrat. Està tot molt obert.

Penso, com el Jofre, que -almenys per ara- l'objectiu ha estat esbossar un personatge. En sabem els trets bàsics i amb això és suficient per encetar la trama.

Per cert, i a mode de conclusió: l'última frase té un no sé què que m'ha fet rellegir-la. Potser m'hi sobren els tres punts suspensius (indicatius, suposo, d'un "continuarà"), però aquest final és tan concís com elegant.

Salutacions!

Vicenç

Una humil opinió:

Entenc que perfiles un personatge que busca retrobar-se a si mateix a través de l'escriptura.

És una persona que viu aïllada (en el Bulevard de l'isolament) i, de tant en tant, trenca aquest exili i fa incursions socials camuflat rere una màquina fotogràfica digital (per capturar imatges) i després fer ostentació de sociabilitat quan en realitat l'única via comunicativa que li queda és exorcitzar dimonis (enderrocar muralles) escrivint.

Per al personatge, aquestes incursions són aventures puntuals perquè després retorna al punt exacte de partida. És una barreja entre un nàufrag, un refugiat en terra de bàrbars, un nòmada amb guia turística i un eremita fugitiu. Però, per damunt de tot, algú incomunicat i atrapat en una rutina asocial que no pot vèncer. [Que bèstia!] Molt redundant (d'aquí que, potser, com explica en Xavier Valeri, hagis fet servir possessius de manera deliberada; per accentuar-ne el perfil - és una interpretació).

A més a més, aquest personatge marginal, també pretén recuperar un prestigi i una autoritat perdudes (i que potser mai han existit, compte!): és a dir, que se'l torni a escoltar (com Virgili, per exemple) i superi l'etapa en la qual els projectes, idees o frases es quedaven a mig fer (la metafòrica catalexi).

El qualsevol cas, la imatge d'un camí de magraners, és a dir d'una barana amb columnes tornejades (una balustrada amb els seus balustres -si tenim en compte que la magrana és una balaüsta) és real i paradoxal com la vida mateixa: la dolçor de les magranes i les punxes de l'arbust en qüestió.

Per tot plegat, Mon, enhorabona; és un relat amb un simbolisme pulcre i profund, que pregunta al lector/a (Ets en un camí de magraners? Saps què és?) i per si dubtem a l'hora de respondre, ens descrius el personatge i l'escenari.

Jo tinc clar que no, per bé que m'agradaria saber què opinen altres relataires del camí dels magraners.

Molts petons, Mon!

Jofre.