Calma relativa -fonètica animal-

Sempre, després de la Tempesta ve la Calma? o és la Calma el preludi d'una Tempesta?
Potser la clau de volta és la paraula "sempre": massa contundent.
Així, l'intermezzo; què és? la Calma o la Tempesta? El concert és una Tempesta permanent amb alguns tímids inteludis de Calma? o a l'inrevés?

En qualsevol cas, està més que justificat parlar de « calma relativa » en tots els assumptes. Siguin, per a totes i tots nosaltres, episodis, més o menys extensos en duració, les situacions de calma desperten en l'ésser humà, al meu parer, una capacitat perceptiva i descriptiva insospitada. El mateix succeix amb les tempestes, però jo m'estimo més parlar de la tranquil·litat, encara que sigui relativa.

En efecte, en aquests entreactes del concert, els nostres sentits s'afuen d'una manera inefable: difícil de narrar. Potser, perquè comencem a interpretar alguns senyals, alguns colors, algunes aromes, alguns sons... des d'una altra prespectiva.

Aquesta és la història, l'al·legoria, d'un home que saltironejava -com tothom- entre la Calma i la Tempesta, fins que la música el va deixondir, i, reaccionà formulant les preguntes del Principi: les més elementals, amb la intenció de comprendre el perquè de tot plegat.


****

Un corb de plomatge negre atzabeja gralla des del merlet més alzinat de l'antic castell de Talarn, com si l'ocell hagués albirat alguna bestiola entre la bardissa.
Prop del fossar, una granota llefiscosa rauca i comença a fer clapotejar l'aigua d'algues i molsa entapissada.
Els espetecs dels tions que crepiten se'ls endú un xaloc isard, juntament, amb l'olor dels esgüells socarrimats del porc que tomba, n'Iscle Rialp, de tant en tant.
El seu cavall ha deixat de devorar el fenàs ressec i se li encomanen els renills de l'euga jove que s'està arrecerada del grinyol de les frontisses rovellades de l'única finestra que queda a l'estable.

S'acosta algú.
Un home hirsut, d'uns ulls foscos com el carbó, amb pellingots vells i calçat relligat amb espart, amb un bou magre d'un mugir greu, que arrossega un carretó atrotinat ple de gàbies, sarrons, bastons i canyes.

A mesura que se li aproxima, percep el repic sord d'una petita esquella plena de verdet.

L'home tragina conills paorosos que ni tan sols es mouen, ni esgüellen, a unes gallines esgargamellades de tant escatainar per protegir el piular dels seus pollets incapaços de reconèixer el cloquejar d'una lloca gens ufanosa.
En un altre gabial galdós unes tórtores aclofades parrupen neguitoses.

S'acosta la tempesta.
El drigar d'unes monedes en el perol d'aram de n'Iscle substitueixen les paraules.

El gat esquelètic urpa els xicles d'un ratolí i fuig, sense deixar anar un miol, en veure el gos ple de puces que borda en passar davant del porc rostint-se.

La perdiu que escotxegava entre la bardissa va a buscar recer lluny dels udols dels llops afamats que han flairat l'olor porcina en aquest preludi silenciós de tempesta.

La negror del cel s'esbalça sobre d'ells com un domàs opac i dens que ho deixa tot xop d'una quietud temible.
Cauen, però, només quatre gotes que no lleven la polseguera dels camins.
L'home hirsut es manté a la pallissa i observa com n'Iscle continua giravoltant la bèstia grunyidora.


Se senten els primers esgarips. S'ha fet fosc i els mussols i les òlibes, es desvetllen badant uns ulls a l'encalç dels xicles dels rosegadors més temeraris.


L'home nouvingut s'ajeu i s'abriga sota una pell ursina que ja no esbramega. Les dents, de tots dos, esquincen un tros de carn calenta i gustosa. No articulen cap paraula; només el ventre de n'Iscle, que rugeix com un lleó africà, espanta la seva cabra desnerida que desa un belar imprudent.

De bon matí, el cant del gall desperta n'Iscle Rialp i, s'atemoreix, en escoltar únicament, el refilar d'una cadernera i el raucar de l'amfibi llefiscós.

S'aixeca i comprova que s'acosta de nou un corb de plomatge negre atzabeja als merlets del castell abadonat i ruïnós.

L'home hirsut s'ho ha endut tot, absolutament tot. Sense dir ni mu.
Desesperat, prop de les brases esmorteïdes del foc on rostia el senglar, intenta pronunciar una paraula. Però no pot. Després de molt d'esforç, emet un crit salvatge i atàvic, com les bèsties ferides.

El corb el guaita i xiscla com si del seu bec volgués sortir-ne alguna cacofonia apresa anteriorment.
Dre! Dre! repeteix. Adre! Lladre! sembla que vulgui dir el còrbid.
Mentre en els ulls de n'Iscle zumzegen ones de fel en comptes de paraules enmig de les restes d'una aparença desdentegada que simbolitza la decrepitud i els avencs de la incomunicació humana en la seva falsa calma relativa.

****

"La clau que s'utilitza constantment, rellueix com l'argent. No usant-la s'omple de rovell. Igualment passa amb l'intel·lecte.", Benjamin Franklin.

"Quan no he tingut res a perdre, ho he tingut tot", Paulo Coelho.