Bogeria

La Maite és la dona més bonica que he vist mai. No crec que pugueu fer-vos una idea de la seva bellesa, si no és que la coneixeu personalment, cosa que dubto. Surt molt poc de casa, i amb prou feines parla amb ningú. Fa setmanes que la observo a totes hores, i sé que ella m’intueix, n’estic segur...

De fet, no sé com es diu. A la seva bústia només hi ha la inicial “M” del nom, seguida per un cognom clarament basc. D’entre tots els noms bascos que vaig trobar per Internet, Maite és el que més li escau.

La seva casa fa cantonada. Des de la meva, veig les finestres del seu menjador, una sala gran i espaiosa que la meva estimada utilitza per ballar, pensant-se que ningú no la veu. Com que casa meva és a dalt d’un turonet, la veig perfectament, just per damunt dels xiprers que ella es pensa que l’oculten. De vegades, quan es para a descansar, es queda mirant per la finestra cap amunt, com si em pogués veure a simple vista, com si em busqués.

Està casada amb un gamarús, un tros de quòniam que la tracta amb molta fredor. N’estic tip, d’ell. Algun dia li faré pagar el seu comportament. Com és possible que no corri a fer-li un petó quan arriba a casa? En canvi ella, tan dolça, tan amorosa i fent un saltiró d’allò més graciós, abaixa el volum de la música i es llança als braços d’aquell mastodont. I ell, què fa? Doncs amb prou feines somriu. Sempre arriba cansat i carregat amb un maletí molt pesat. S’intercanvien quatre paraules sota el marc de la porta del menjador i apa! Ell cap al pis de dalt, a posar-se el pijama, i ella cap a la cuina, a fer-li el soparet....

No suporto aquella postal: ell baixa de l’habitació amb el pijama, s’asseu al sofà i comença a fer zàping. A ella la veig feinejant, però per la finestreta de la cuina no la puc veure bé, i allò em desespera. Voldria anar a ajudar-la, a parar la taula, a dir-li “quina bona olor que fa això que cuines, vida meva”... I ell, allà assegut, el molt imbècil! Li tinc una ràbia! Com el detesto! La finestra de la cuina és massa petita, i gairebé a dos metres d’alçada, així que només puc intuir els moviments de la Maite quan es posa davant de la pica.

Quan acaben de sopar, molts dies segueixen un estrany ritual. Incomprensiblement, ella s’asseu al costat del seu marit, i ell li passa el braç per darrera l’espatlla. Així es queden una bona estona, i es creuen quatre paraules que no puc entendre, malgrat els binocles i tots els aparells sofisticats amb els quals els observo. Les nits que fan l’amor em poso malalt, de gelosia i de ràbia. Primer son al sofà, agafats, i ella s’aixeca i comença a ballar per ell. Sens dubte és ballarina, perquè els seus moviments son elegants i el seu cos és flexible com una molla. Sembla una ploma, de lleugera, com si no toqués amb els peus a terra, com si ballés levitant.... ai, és tan bonica! I llavors ell, bavejant de desig, amb els ulls d’un antropòfag, s’aixeca del sofà i l’agafa d’una revolada, i la puja en braços fins a l’habitació.

Just al damunt del menjador, comencen una altra dansa. Una dansa que em fa plorar de ràbia, i embogir de desig. Aquell home infame la posseeix sense recances, sense miraments. Ella consent, i de vegades jo diria que porta la iniciativa i el sedueix a ell... Segur que està obligada a fer el paperet, per culpa d’alguna fantasia sexual absurda d’aquella mena d’impotent. Quan veig allò, em faig cruixir els dits de neguit, com si trencant-me’n algun es pogués endolcir la meva pena d’amor. És absurd. Hi ha moments en que em dono cops de cap a la paret, per veure si el dolor del cor minva. Absurd, absurd, absurd.

He arribat al límit. Ja no puc esperar més. Ho tinc tot pensat, tot estudiat. He buscat els pros i els contres, he analitzat les possibilitats i verificat les passes que he de donar, i ja no hi ha marxa enrere. Ella és massa important com per deixar-la viure aquell infern. Jo la faré feliç, perquè sé el que necessita. La casa està preparada per rebre-la. Li he fet una pista de ball només per ella, sense finestres indiscretes. No és un menjador, sinó una habitació especial, amb altaveus per tot arreu i insonoritzada. Que bé que ballarà, només per a mi, al so de les millors simfonies, oculta als ulls del món i de la bèstia!

Tinc una llibreta plena de gargots, amb tots els moviments de la Maite des de fa dos mesos. La seva vida és absurda, buida, malaguanyada. Cada dia surt a córrer, a dos quarts de vuit del matí, quan l’animal ha sortit a treballar. I cada dia passa a dos metres de la porta del meu jardí. Una porta petita, que dóna a un petit bosc, on ningú hi passa tant d’hora....

Miro l’ampolleta de cloroform i sospiro. Una nit més, unes hores efímeres de neguit, i demà serà meva. I jo seré tot seu. La Maite és la raó de la meva existència, i ja mai ens podran separar.