El misteri de la vella casa Sutton

Un relat de: Englantina

A ella la vam trobar coberta de sang, de dalt a baix, mig nua i amb la mirada perduda, asseguda a les escales que pujaven fins al porxo. Semblava una nina de porcellana, d’aquelles que, quan les fas jaure, segueixen amb els ulls oberts, sense parpellejar. Ens va avisar en Joe, el bomber del poble, que també feia de guardabosc. A l’estiu, davant del risc d’incendis, s’escarrassava molt en netejar de matolls els petits boscos que encerclaven el poble. El que rodejava la vella mansió Sutton era bastant dens, i va decidir passar-hi a donar un cop d’ull a darrera hora de la tarda, per evitar la calorada. Allí va veure a la noia, i es va espantar tant del seu estat, que va venir a buscar-nos.

Quan vam arribar, la Janey Creagan seguia sense moure’s, tot i que panteixava amb violència. La vam apartar de la casa, mentre en Joe donava una volta per l’exterior comprovant si hi havia algú més. Primer li vam preguntar si estava ferida, si aquella sang era seva, i ho va negar amb el cap. Tremolava tota ella, com si hagués vist al dimoni... feia basarda mirar-la: si la por tingués cos, seria el de la Janey.

L’Horaci, el meu ajudant, la va cobrir amb una manta, i vam esperar que arribés el metge. A Creede, Colorado, no hi ha cap hospital: només un bomber, un metge, un veterinari i la Namid, una noia d’ascendència cheyenne que, sense cap titulació, ven quatre medicaments a la botiga del poble. Al mateix lloc on s’hi poden comprar barrets, llaunes de cigrons i llenties, llibres de pesca i caça o balancins de fusta.

Fins aquell dia, sempre m’havia agradat la meva feina de xèrif. Però el que vaig veure aquell 5 d’agost de 1959 em va esfereir tant, que encara se m’ericen els pèls del clatell quan ho recordo. El doctor va aconseguir que la Janey reaccionés, però allò va ser pitjor, al principi: es va posar a xisclar com un porc a l’escorxador. L’Horaci i jo vam haver de subjectar-la fort per evitar que fugís corrent entre crits de pànic, fins que el doctor Billicliffe li va injectar un sedant que va actuar ràpidament. En menys de deu segons, la Janey va tancar els ulls i es va deixar anar, amb una mena de somriure imbècil a la cara que ens va esgarrifar. Semblava dir “us he espantat, oi?”, i mofar-se de nosaltres com una nena entremaliada. El doctor se la va endur cap a l’hospital de Monte Vista, ja que ell no es veia en cor de tractar-la. Semblava que el seu mal era dins del cap, no pas al cos.

Vam decidir entrar a la casa. Primer en Joe va fer una prospecció ràpida, per assegurar-se que la casa no ens cauria al damunt si hi entravem. Com que les parets eren tan velles com gruixudes, ens va dir que no hi havia perill, tot i que va dir que entraria amb nosaltres, a fi de protegir-nos, amb la seva “gran” experiència, d’algun possible esfondrament. Si he de ser sincer, crec que només n’havia viscut un, d’esfondrament, i va ser a causa d’un incendi al graner dels O’Malley, que va caure en un tres i no res abans de que ell arribés amb la cisterna d’aigua. Aquell esdeveniment, junt amb l’incendi que va cremar el Cadillac del pobre Dave Miller, eren les seves úniques experiències com a bomber.

Jo obria l’expedició. L’Horaci em seguia de prop. Anàvem armats, tot i que feia temps que no havíem utilitzat la nostra Smith & Wesson més que per fer pràctiques de tir. En Joe ens seguia al costat, una passa per darrere, i vaig poder-li notar la por en la estranya manera com caminava, mig ajupit, com si hagués de sortir cames ajudeu-me en qualsevol moment.

El sol ja es ponia, així que havíem de fer de pressa aquell registre. El que més em preocupava era el propietari de la sang que cobria el cos de la Janey. Bé havia de ser per allí. Vam il•luminar la primera estança amb les nostres llanternes. Tots tres en portàvem. Era un vestíbul grandiós, ple de teranyines i amb gran quantitat de mobles vells i rònecs que cruixien al nostre pas.

No us enganyaré: alguna cosa ens va aterrir des del primer moment, quelcom que flairàvem de les parets, una mena de ferum monstruosa que no sabíem catalogar. Era por, o allò era l’olor metàl•lica de la sang? Gairebé la notàvem al paladar: l’Horaci va escopir dins d’un mocador (bon noi: no podíem comprometre l’escena d’un possible crim amb el nostre rastre), i en Joe es va eixugar la boca amb la màniga del seu avantbraç. El terra era ple de petites bestioles: no ens va estranyar veure-hi rates, però no compreníem aquella munió d’escarabats. Tot just els havíem detectat pel crec-crec dels que trepitjàvem, que una d’aquelles bestioles es va escolar pel camal dels pantalons d’en Joe, que va començar a donar salts, cridant esporuguit, quan el va notar més amunt de la bota. No vam poder evitar somriure, nerviosos, quan l’escarabat va caure i en Joe hi va saltar al damunt amb els dos peus.

El registre de la planta baixa ens va deixar angoixats, tot i que no hi vam trobar ningú. Sostres, parets i terra eren plens d’estranys rastres de fluids de dubtosa procedència, gairebé tots del color vermell de la sang. Els que ens van provocar més fàstic eren una mena de vomitades sanguinolentes, com si algú anés excretant els seus òrgans. No ens hi podíem entretenir, perquè amb prou feines aguantàvem les arcades.

Vaig adonar-me que tant l’Horaci com en Joe anaven mirant al seu darrere contínuament. I llavors vaig ser conscient de que jo també ho sentia: una presència, una ombra invisible, un ens indefinit, alguna cosa malèfica ens rodejava, produint-nos un gran desassossec. No ens va caler parlar per saber que ens havíem d’apressar. El deure era registrar la casa, així que vam accelerar el pas. Un cop vista la planta baixa, vam tornar cap al vestíbul. D’allí vam accedir a la doble escala que pujava cap a la planta superior, la única que hi havia. Era una escala molt senyorial, tot i que la fusta dels agafa mans estava podrida i el ferro de les baranes, rovellat. Després d’uns deu esglaons, l’escala es bifurcava, tot i que els dos trams et portaven igualment al passadís que donava tota la volta al vestíbul. Una altra barana impedia caure al buit, mentre que a les parets s’obrien tres portes per cada costat. Només la que donava al nord estava lliure d’habitacions, tot i que dos grans finestrals i una porta de vidre amb grans cortinatges donaven a un balcó immens.

No ens vam separar. Vam obrir les portes una a una, i fins que no vam arribar a la sisena no ens vam adonar realment del terror que s’havia viscut en aquella casa. Havíem trobat obertes totes les portes, menys aquella que no podrem oblidar mai.

La van esbotzar l’Horaci i en Joe, agafant carrera. I el mateix infern es va obrir davant nostre. Les dues finestres que donaven a l’est estaven pintades de negre. Les parets regalimaven sang d’unes paraules que es repetien de manera incessant pels quatre costats: “I’m back” “I’m back” “I’m back”... Els escarabats i tota mena de bestioles campaven arreu, i algunes ens van caure al damunt des de les parets. Bevien aquell líquid amb delit, i queien pel seu propi pes. I, al mig de l’estança, penjant d’una vella làmpada pel coll, el cos sense vida del jove Randall Cornwall. Estava descalç, i de les puntes dels dits grossos de cada peu encara gotejava la seva sang, que semblava sortir del no-res, ja que no veiem cap ferida en el seu cos, pàl•lid i esbarrellat.

La sentor de podrit ens va fer sortir al passadís exterior, i des del llindar de la porta vam estar uns minuts observant allò, en estat de xoc. Cap dels tres gosava dir una paraula, i finalment va ser en Joe qui va vomitar allà mateix. Aquella escena era inquietant: on era el punt de suport des del qual en Randall s’havia penjat? Sota seu no hi havia res, més que sang i bestioles. I d’on sortia tota aquella sang? La porta era tancada per dins: jo mateix vaig comprovar que, en el moment d’esbotzar la porta, el pestell estava tancat. Tot un misteri.

L’F.B.I. va venir des de Denver. Nosaltres no vam poder accedir a cap informació. Aquells homes foscos eren llibres tancats, i no vaig aconseguir que em deixessin accedir al casalot durant la seva investigació.

La Janey Creagan no recordava res, i se la va tractar com a sospitosa (i també com a eixelebrada). La van retenir molts dies i finalment la van deixar anar, per falta de proves, tot i que semblava evident que en Randall no s’havia pogut suïcidar tot sol.

Molta gent estranya va accedir a la casa Sutton durant la investigació. Alguns anaven amb maquinotes estranyes, i amb equips de gravació que semblaven força sofisticats. S’hi van quedar moltes nits, i sempre s’hi sentien sorolls estranys en forma de crits, o murmuris. Més d’una vegada s’havia vist córrer gent fugint d’aquell indret. Els veïns s’hi acostaven des del bosc circumdant, però una gran ombra t’encongia el cor a mida que t’hi apropaves, així que, finalment, ningú s’hi va acostar més.

Just el dia que l’F.B.I. marxava, un gran incendi va destruir totalment la casa Sutton. En Joe hi va anar, però no el van deixar apropar-s’hi. De fet, els bombers que havien fet venir des de Monte Vista només controlaven que el foc no arribés al bosc, però ningú va apagar les flames que la casa vomitava des de totes les finestres. La casa va cremar durant hores, fins que tota ella va caure a terra. Ni tan sols llavors la van apagar: van deixar que cremés fins que el foc es va extingir sol.

Una vella història del segle XIX diu que el constructor d’aquella casa va ser en Henry Sutton. Pare de dues nenes, va quedar vidu als quaranta anys, i poc després es va enamorar d’una dona de l’alta societat. En Sutton era un negrer despietat, i la seva promesa, quan es va adonar del tipus d’home amb el que s’anava a casar, va trencar el compromís. Poc després, ella va caure en braços del soci de Sutton, Oscar Cornwall. Aquella humiliació va donar pas a un duel, que va acabar amb la mort d’en Sutton.

Durant aquells dies d’agost de 1959, tota mena de llegendes van córrer entre la gent del poble, però la que tothom va donar per bona era la que afirmava que en Sutton, al moment de la seva mort, va jurar que tornaria de la tomba per venjar-se del proper Cornwall que s’atrevís a trepitjar casa seva.

La Janey Creagan mai va saber explicar perquè es va sentir tan irremeiablement atreta a passar una nit dins de la casa amb el seu xicot, Randall Cornwall. Ho va entendre anys més tard quan va saber, de forma fortuïta, que ella mateixa era descendent directa d’en Henry Sutton.

Comentaris

  • intiga, suspens...[Ofensiu]
    magalo | 18-08-2011

    Quina por aquesta casa! I quina angunia tot el que descrius: les besties, insectes, brutícia com de vòmits sanguinolents. Tot el que vas explicant manté el suspens tota la estona fins el final. Deixa ganes de saber més. Com quan mires una pel•lícula i et deixa encara intrigada. Potser hauràs de fer-ne la novel.la i llavors me la podré llegir jo. Que et sembla la idea? Ho faries per mi? ;)
    un petò
    Marta

  • Oh, my God![Ofensiu]
    Aleix de Ferrater | 18-08-2011 | Valoració: 10

    Realment Enlantina sembles una escriptorassa nord-americana d'aquestes que fan furor. Has descrit tot aquest magnífic relat amb una tensió que mantens al lector dret durant tota la lectura. Fantasia, por, misteri, pel-lícula de suspens en blanc i negre, , protagonitzada per James Stewart i Grace Kelly, sota la direcció d'Alfred Hichkckok. Una meravella i felicitats per l'esforç. Una abraçada. Bye bye.

    Aleix

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Foto de perfil de Englantina

Englantina

33 Relats

169 Comentaris

31367 Lectures

Valoració de l'autor: 9.89

Biografia:
Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
(de Lletra a Dolors - Miquel Martí i Pol)



El meu c/e: dolors.simo@yahoo.es