La veïna

Portava setmanes observant-la. La veia sortir de casa puntualment, sempre arreglada, amb talons alts i els cabells perfectament pentinats.
De vegades corria a trobar-la, tallant camí per un petit carrer travesser, només per respirar uns segons el seu dolç perfum.
Sovint es colava al seu apartament. Ho feia pel terrat que comunicava amb el seu bloc de pisos. A l’estiu ella no tancava la porta de la terrassa, així que era fàcil saltar a l’interior. Li regirava els calaixos i els armaris, i s’entretenia contemplant la seva roba interior, sense deixar cap rastre de la seva presència. De vegades, s’estirava al seu llit, i enganxava la cara als coixins, amb la fantasia d’estar besant els llavis que hores abans havien alenat allí mateix.
Una tarda la va esperar dins de casa seva. La va estabornir d’un cop, i de seguida va adonar-se que no era tan bella com semblava. Al terra caiguda, semblava un maniquí deformat, amb les cames tortes i un braç que li havia quedat sota el cos. La va matar d’una sola ganivetada. No en va necessitar més.
De tornada a casa, va veure que tenia una trucada al contestador: “Reina, avui vindré tard. Tinc partida amb els nois. No m’esperis desperta”.
En veu alta i somrient, ella va dir: No, amor meu. Arribaràs d’hora. Se t’han acabat les “partides”.
I a continuació, es va posar unes gotes del perfum d’aquella meuca que portava mesos cardant amb el seu marit.