Bit

Tinc desada en la memòria la imatge del professor Martí. Un jove emprenedor amb projectes i idees noves que va aplicar en el camp de la docència amb molt d'èxit.

Llavors de l'arribada d'en Martí al Centre, la majoria de nosaltres només coneixíem el món del ordinadors a través de cursets d'estiu. Als més afortunats ens havien comprat un aparell dels que avui considerem obsolets, però amb el qual passàvem les hores lluitant amb un sistema operatiu que ens gravava a la retina instruccions bàsiques en un color verd esperançador.

Realment, teníem ganes d'aprendre i sobretot poder dir que sabíem informàtica.
Per aquest motiu, jo vaig ser dels primers que vaig apuntar-me a les classes que en Martí feia a partir de les cinc. Per primera vegada, a casa semblaven entusiasmats amb el meu interès per dominar els secrets d'aquella màquina que havia d'introduir canvis profunds en l'organització i gestió de l'empresa familiar. Tanmateix, això va arribar més tard quan en Martí ens havia fet tocar de peus a terra i, sense perdre la il·lusió, fórem conscients que teníem només nocions elementals en una disciplina emergent que acabaria essent un element essencial per entendre la societat moderna i el comportament dels qui en formàvem part activa.

Avui, mirat amb perspectiva, em resulta especialment sorprenent que aquell home se'n pogués sortir amb els recursos i material que disposava. El recordo amb un estil propi, ordenat i precís, amb el so dels discs -ridículament flexibles- patint un procés lent que els havia de conferir un format indispensable perquè, més tard, els nostres breus treballs escrits en rudimentaris programes de tractament de text o alguns dibuixos que ocupaven la pràctica totalitat d'aquell suport, es convertissin en testimoni de la velocitat que imprimiria un societat delerosa per ampliar la capacitat de tractar la informació i, així posar a prova la consistència de la pròpia memòria viva. Sens dubte, la personalitat i diligència d'aquell home feien viables unes classes que altrament no haguessin tingut efectes positius sobre els qui hi assistíem.

Fa temps que ja vaig seleccionar i recuperar tota la informació útil que hi havia emmagatzemada en aquells primers disquets. Tanmateix, no els vaig llençar sinó que els vaig etiquetar i empaquetar per després conservar-los, com si fossin una relíquia, en una de les dependències que vam habilitar en les nostres noves oficines. Precisament, l'empresa familiar va haver d'obrir les portes a una renovació tecnològica necessària davant de les demandes del mercat. Tots els empleats van vèncer, poc a poc, les reticències i dificultats inicials a la incorporació d'aquells ginys a l'activitat laboral i actualment són ells mateixos que ho recorden amb una barreja d'incredulitat i satisfacció cada vegada que fan una incursió a aquella estança de mals endreços on s'hi amunteguen els ordinadors antics i tots els accessoris que els feien funcionals.

L'impacte d'aquesta modernització va permetre alliberar-me de moltes inexcusables obligacions que semblaven estar predestinades a configurar la meva futura vida quotidiana. De fet, he pogut fer compatible la continuïtat i prosperitat de l'empresa amb la canalització de les meves ànsies de coneixement en el mateix àmbit de la informàtica. Just acabats els estudis reglamentaris vaig desplaçar-me fins a Barcelona per instruir-me en la matèria i especialitzar-me en un terreny en el qual, en efecte, es podien conduir a bon port moltes idees i projectes amb una aplicació directa.

L'exemple més il·lustratiu per confirmar que anava ben encaminat és que a principi de setembre vaig agafar el relleu oficial de l'apreciat i admirat professor Martí.

En tinc també la imatge desada en un lloc privilegiat i segur.

Jo m'havia mantingut sempre en contacte amb els responsables del Centre i la resta del professorat, per tant no hi va haver cap entrebanc per tal que el meu antic professor d'informàtica m'expliqués les característiques generals d'una aula on m'hauria de moure durant molts trimestres.

He de dir que la primera impressió reflectia molt bé l'ànim d'en Martí.
Ell havia mantingut fins el curs anterior l'empenta i la il·lusió que li eren pròpies, però l'anunci per part de la Direcció que finalment havien aconseguit la subvenció per transformar l'aula d'informàtica en un veritable espai de tecnologies audiovisuals, li va doldre. Es van estimar més contractar una persona amb un perfil i un historial que els garantís que el seu projecte es posaria en marxa d'immediat.

Estic convençut que en Martí hagués dedicat gran part de les hores estivals de formació a familiaritzar-se i preparar-se per continuar essent el professor d'informàtica, però la decisió estava presa i la retirada dels ordinadors, per alguns dels quals hi havien passat desenes i desenes d'alumnes, també va implicar assumir un rol diferent en el centre educatiu. Ningú el va marginar, ni li van retirar la confiança, ni va quedar desconnectat; no obstant, ara que jo ocupo el seu lloc sovint revisc la imatge de l'habitació on s'amunteguen els ordinadors que retirem a l'empresa, malgrat que molts d'aquests aparells potser no s'han hagut de reparar mai i encara funcionen perfectament.

En Martí, quan encara no s'havia materialitzat el canvi, em va confessar tots els petits vicis de cada ordinador. Se'ls coneixia molt bé i era capaç de preveure els possibles errors i problemes amb els quals es podia trobar al bell mig d'una classe. M'ho va explicar amb detall, claredat i precisió fins al punt que vaig emportar-me la sensació que s'estava acomiadant, no pas d'aquelles màquines, sinó de les múltiples històries i també maldecaps que hi havia vinculats a cadascuna d'aquelles eines formatives essencials.
Li ho vaig agrair perquè, en el fons, tots dos sabíem que estàvem sotmesos als protocols d'una època digital implacable que progressava a un ritme vertiginós i no convenia quedar-nos enrere. Era un senyal de complicitat que també té el merescut espai en la memòria.


Ara treballo en una Aula que és la nineta dels ulls de la Direcció.
Certament van fer una inversió important i de futur. Tots els ordinadors van ser substituïts. La distribució de les taules va acabar essent més favorable per fer comprensibles les explicacions del professorat i solucionar qualsevol dubte. Les pantalles planes van irrompre desplaçant tots els monitors i es va implantar una xarxa de cables que donava accés a l'univers d'Internet que fins aleshores, igual que havia succeït anys enrere, només els alumnes més afortunats havien descobert. Els professors i professores cada vegada van atrevir-se més a fer certes activitats amb els ordinadors en constatar els resultats d'una nova manera d'entendre la docència i l'educació a tots nivells. Internet era la clau, l'instrument que havia de propiciar un gir substancial i resolutiu que afectaria a tothom; i així va ser.

Poc a poc, a banda de les hores específiques d'ofimàtica i informàtica que jo imparteixo, tothom va fent-se el càrrec que era vital la incorporació de les millores tecnològiques en l'era de la informació. Sobretot, tant alumnes com professorat, aprengueren a buscar i distingir els tipus de coneixements que més els interessaven perquè realment Internet era un espai immens on tenir una nau ja no era una condició suficient, com succeïa abans, ara calia una nau excel·lent i alhora ser el millor dels navegants.

El meu repte diari era i és aquest: engrescar els que m'envolten a implicar-se i participar directament d'aquesta revolució. Procuro ensenyar-los un llenguatge que els permeti sortir-se'n amb èxit, d'allò que han d'afrontar fent ús de les noves tecnologies.
I, així, dia a dia, trimestre rere trimestre, vaig fent meva aquesta xarxa particular d'ordinadors amb els quals treballem i aprenem com desar en la memòria personal les imatges més importants de la nostra vida.

No és gens fàcil perquè el ritme és trepidant.
Des de fa unes setmanes, quan entro a la sala de professors, en Martí amb saluda amb un gest que no el distreu de la feina. És com si m'enviés un missatge de tranquil·litat i fos capaç de llegir els meus temors injustificats. Així i tot, no m'hi capfico i procuro donar una imatge cordial per estar a l'altura de les expectatives creades arran de la meva contractació.

Sé que alguns alumnes comenten a en Martí com van les classes d'informàtica. Segons ell, els alumnes estan satisfets i els entusiasma tot el que estem descobrint, perquè hi troben una utilitat immediata i ràpida. Suposo que imprimeixo aquesta eficiència i celeritat que tan desitjaven, però això comença a tenir un cost personal i aquí neixen els primers neguits que sembla endevinar l'antic professor d'informàtica.


Des de fa unes setmanes el professor d'informàtica va accelerat -explica en Martí.

Alguns alumnes comencen a anomenar-lo Bit, jugant amb el nom real.
Les seves respostes són breus, concises, exactes i progressivament el nou professor d'informàtica es torna més fred i distant. És eficient i excel·lent com l'han conegut des d'inici de curs, però tenen la sensació que estan davant d'un ordinador. Avalua, calcula i puntua de manera quasi binària. Respon de manera automàtica, maquinal i sense equivocar-se. Sembla com si el seu caràcter hagués canviat.


En Martí ha sortit un moment al passadís on hi ha un alumne en silenci perquè ha arribat uns minuts tard. Segons les rigoroses directrius i normes que ha imposat Bit, el noi no pot entrar a l'Aula. Ni tan sols ha comprovat que té un justificant i li ha denegat l'accés per no ser present dintre l'interval establert -tal com diu últimament l'actual professor d'informàtica.

En Martí s'acosta a la porta per escoltar la veu de Bit i prendre una instantània a través del vidre. Desa la imatge en la memòria viva i preveu el desenllaç en reconèixer també el so d'un ordinador quan els ventiladors ja no poden airejar els condensadors de la placa base després d'hores intermin
ables sota la influència del circuit elèctric.

En Martí està preocupat, sap que alguns ordinadors antics encara els van reciclar i reconvertir en instruments útils, però si es tracta de les darreres generacions d'ordinadors quan tenen una avaria greu, sovint els experts recomanen comprar un nou model en sincronia amb les necessitats comunicatives imperants.

L'antic professor d'informàtica sospira i torna a la sala de professors -només ha d'esperar.

No triga gaire a succeir l'inevitable i en Martí l'acompanya en tot moment, mentre en Bit segueix immergit en un bucle que el col·lapse i es repeteix. En l'últim parpelleig, sembla poder-se llegir fragments de la seqüència en qüestió:

Deso en la memòria la imatge del professor Martí. Un jove emprenedor amb projectes i idees que el van fer triomfar en el món de les noves tecnologies de la informació.

Deso en la memòria la imatge dels meus alumnes, just en el moment que desconnecto.

***

L'home que hem anomenat Bit descansa prop del mar.

El so melodiós del telèfon mòbil l'ha despertat del malson.
És en Martí que avui li proposarà de fer classes al Centre.
En David ho té tot planificat perquè l'impacte de les noves eines informàtiques tingui una influència positiva sobre tota la comunitat educativa i, de retruc, sobre sectors decisius de la societat. És un home que inspira confiança i per això reposa tranquil lluny de qualsevol temor. Els seus ciberalumnes, amb el temps, també entendran el significat i la transcendència del canvi.