Anna

El pare de l'Anna és d'aquelles persones, que després del reglamentari àpat dominical a l'entorn d'una taula on els familiars no són disposats mai de manera aleatòria, sinó estratègica; és, comentava, dels que per ser puntual a la seva eucaristia de les vuit, surt esperitat just quan ella encara romanceja amb les postres.

De bon matí, els seus pares la duen fins a ca l'àvia -paterna naturalment- i és testimoni de com tots dos pugen al cotxe i van a fer els cursos d'acolliment pre-martrimonial. Perdoneu, vull dir pre-matrimonial; o el que és el mateix: pre-patrimonial.

Bé, convé aclarir, que són el seus pares, i no l'àvia i ella que van cap a les estances de la parròquia, com també, suposo que ha quedat entès, que són ells, i no elles, qui imparteixen i transmeten els consells pastorals. Ho fan de bona fe.

Mentrestant, l'Anna, arrossega els peus pel passadís, deixa les seves ditades en aquelles parets immaculades, surt al terrat on el vent eixuga la roba de la seva tieta Rosina que s'ha quedat per vestir sants, puja a les golfes a veure si algun pobre ratolí ha estat capaç de discriminar l'olor de la naftalina de la del formatge, baixa al despatx, tafaneja per la biblioteca, treu el cap pel rebost, s'arriba fins al garatge on hi ha sempre el mateix cotxe, demana permís per anar al solar on l'avi hi crema fullaraca i l'àvia hi planta farigola, romaní, sàlvia, i alhora pastanagues, i s'asseu al banc de la zona que té un caire més enjardinat i edènic, per mirar com maduren les nectarines o les cireres, i com les forsíties fan la seva anual i única florida de color groc.

I així, sense gairebé adonar-se'n, l'Anna segueix una processó que l'abstreu d'aquests matins i aprèn a viure, amb aparent harmonia, en aquest univers.

La Raquel, fa estona que parla, però ara, la seva lletania s'ha deturat. Recupera el contacte visual amb la seva confessora que d'immediat reacciona i li clava els ulls al mateix temps que li esbossa un somriure de complicitat.

L'Anna, deutora d'una praxi professional de rels camaleòniques, formula, per tant, amb una celeritat estudiada, una nova pregunta per a aquella dona que tant se li assembla. Fet que, lògicament, l'Anna considera un avantatge providencial per a resoldre el problema. El de la Raquel, vull dir.

En Josep, el seu pare, durant molts anys, a banda d'autobatejar-se com el mai-em-canso, a les deu de la nit del diumenge apareixia miraculosament a casa. La Montserrat l'esperava amb una pregunta tan òbvia que al final no s'arribava mai a pronunciar. Ell es menjava el sopar i l'Anna sovint ja era acotxada.

És clar que, amb el pas temps, amb els anys, per més ajut que es necessités a l'església llorentina, per bé que calia memoritzar les lectures, confirmar la validesa dels escolans, comprovar els efectes xilofàgics d'alguns insectes sobre reclinatoris, trones i qualsevol peça de fusta, com també arribar a trobar alguna relació reveladora entre la variació del color dels ciris i el de les voltes col·laterals; al final, la Montserrat va sol·licitar una explicació terrenal.

Val més tard que mai, però eren les tres de la matinada i l'Anna ja tenia més de divuit anys.

Les llacunes per on saltironejava la Raquel, l'Anna les va reblir d'immediat fent ús d'una sorprenent exactitud i temperança.
Amb només aquella hora havia construït un perfil força acurat de la Raquel.
Unes microscòpiques llàgrimes amb flaire de naftalina davallaven per les galtes d'aquella dona.
L'Anna li apropà un paquet de mocadors de paper al dessota dels quals sempre hi enganxava la targeta del millor equip de juristes que coneixia.

La va acompanyar fins a la porta.

- I la seva filla, com es troba? … Què m'ha dit que vol estudiar?
- L'Anna? Bé…ella, bé.