Aixopluc

Un relat de: Elboigdelsmots

Ja s'ha dit per aquí que les paraules són els maons per fer la casa, que qualsevol construcció literària està feta amb aquests sòlids blocs d'argila cuits. Per tant, podríem afirmar que l'autor és l'arquitecte i ha de tenir al cap un plànol exacte de com vol construir la casa per poder triar els maons que més li convinguin. Fins aquí la metàfora ens funciona de meravella, n'estem cofois, i amb goig podríem estendre l'al·legoria i detallar més equivalències entre l'apassionant món de la construcció i el de la creació literària.

Però no, aturem-nos un moment: a vegades em passa que, abans de començar a escriure, tinc al cap una paraula (un maó!) i vull fer-la servir sense haver pensat cap història. Aleshores començo a escriure i són les paraules mateixes les que van forçant l'argument, les que creen els personatges i fan néixer l'entramat del conte. Per tornar a la feliç metàfora del començament: són els maons els que es van amuntegant desordenadament, sense un pla previ, i al final, si tot va bé, acaba apareixent un projecte de casa. És clar que a última hora haurà d'intervenir l'arquitecte, una mica esverat, per mirar de posar ordre en el desori. Perquè no sóc pas un escriptor experimental, d'aquells que fan ús del monòleg interior joycià. Sóc de gustos tradicionals (presentació, nus i desenllaç, encara que no necessàriament en aquest ordre): jo sempre vull que en els meus textos hi hagi una història -encara que sigui mínima-, i si deixo el ramat de les paraules pasturant lliurement em temo que no acabarien agrupant-se de manera gaire coordinada, ni acabarien formant un argument coherent.

Tot això he estat pensant aquests dies des del moment que vaig ensopegar amb una paraula: "aixopluc". Encara no l'havia feta servir mai en un conte i vaig decidir començar un text on "aixopluc" figurés de bon començament. Així que, en la primera frase, veiem a una dona que és sorpresa per una tempesta i s'afanya a buscar aixopluc en un restaurant italià. Va xopa i l'amo del restaurant s'ofereix a assecar-li la roba. Mentre ell col·loca la jaqueta i el jersei humits sobre els radiadors, ella observa que al local no hi ha clients. De fet, ni tan sols hi ha taules, no sembla pas un restaurant.

La noia ha entrat allí buscant aixopluc, perquè a fora plovia. Ha fet bé, i no li ha calgut consultar la Gran Enciclopèdia Catalana per saber que un "aixopluc" és un "lloc on posar-se a cobert de la pluja". La paraula té altres sinònims segons el diccionari (resguard, recer, abrigall, cobert, cobricel), però cap ens indica la presència específica de la pluja. No ens ha d'estranyar, per tant, que l'origen etimològic d'"aixopluc" sigui "pluvia" que en llatí és "pluja". Però els camins que condueixen a l'"aixopluc" són més sinuosos i passen per unes quantes derivacions entremaliades: de "pluig" ("que porta la pluja") va passar a "sopluig" i d'aquí, ja al segle XX, a "soplujar", "soplujar-se" i "aixoplujar-se". "Aixoplujar-se" va acabar transformant-se en "aixoplugar-se" sembla que per l'influx de l'"espluga", que en català occidental vol dir "cova". I una cova sembla el lloc on ha anat a parar la meva heroïna. La roba de la noia recobreix els radiadors com els llençols que protegeixen de la pols el mobiliari d'una casa deshabitada. Ella voldria aplegar-la i marxar, està espantada, neguitosa, i ara hauré d'acabar el conte, deixar que les paraules vagin descabdellant-se una mica més, per saber què li espera a la pobra noia (res de bo, probablement), i quan albiri un final reconduiré la situació de la millor manera possible. És el que passa quan ens deixem endur per la força d'un mot, i hi impliquem personatges i emocions: no els podem deixar desemparats i cal traçar quatre línies mestres per fer-los arribar a bon port. Si el conte acaba valent la pena, potser el publicaré a Relats en Català, no ho sé.



Comentaris

  • no, no,[Ofensiu]
    gypsy | 01-04-2009

    jo tampoc no sóc ningú per dir com acabar el teu conte, però potser l'home podria aixoplugar a la protagonista dins dels seus forts braços, fent-li un massatget perquè entrés en calor després de la mullena i ella se sentiria tractada amb cura, bressolada, com un infant. I el deixaria fer perquè costa molt apartar algú quan et fa amanyacs (oi?). I potser si aquell dia hi hagués lluna plena, que tot es destarota, és ben sabut, doncs les hormones fan de les seves i aleshores, potser podrien esperar a que s'asseques la roba de la noia mentre els seus cossos es confonguessin l'un amb l'altre. Així, en plan romàntic. I si vols, podrien fer l'amor, perquè és millor fer l'amor que la guerra, tothom ho sap això també. I no ho sé, perquè no quedi com un afer frívol es podrien enamorar i tenir nens. Més endavant explicarien als fills com es van conèixer en un dia de pluja mentre la flama de l'amor els va aixoplugar en un recer insospitat.
    Sí, és final una mica estàndard, però és que m'encanten els happy ends!

    :)


    gyps

  • No sóc jo [Ofensiu]
    brumari | 01-04-2009

    qui ha de dir-te la continuació del teu relat. Jo em limitaré a seguir-lo, aixoplugat sota els teus mots-maons, fins al desenllaç. Però no puc estar-me de fer córrer la imaginació i, en fer-ho, veig la noia sense jaqueta ni jersei, espetegant de dents morta de fred, perquè la mullena li ha xopat tota la roba, fins la pell. I ara seria quan, tal com proposa en Vincent, l'hospitalari amfitrió se li aproparia amb una tassa de cafè fumejant i li proposaria substituir l'amarada roba interior per un càlid barnús de llana verge. La noia accedeix i… Perdona! Els lletraferits no tenim aturador. Segueix construint el teu conte, però deixa'm dir-te que ha estat un plaer trobar-te i llegir-te.

    Una abraçada,
    Joan

  • la imatge! [Ofensiu]
    Vincent | 01-04-2009

    la veig!

    La roba de la noia recobreix els radiadors com els llençols que protegeixen de la pols el mobiliari d'una casa deshabitada. Ella voldria aplegar-la i marxar, està espantada, neguitosa... però la mirada del seu hospitalari desconegut l'ha reconfortat, amb un somriure calm i una tassa d'algun beuratge fumejant en ofrena.
    Després de veure la tranquil·litat en els ulls de la noia, l'home s'atreveix a demanar-li si podria pintar-la en aquell gest relaxat mentre espera que la roba s'assequi. I ella, sorpresa, no sap dir que no a uns ulls que la fiten de ple cercant l'art de la bellesa en moviment. Un pintor, pensa... em vol pintar i està afamat de l'instant, el consumeix el deliri del gest, del color de la meva pell blanca i del regalim dels cabell mullats damunt el cos refredat per la pluja. I sent una tendresa insòlita al copsar l'esclavatge del seu salvador, que l'ha aixoplugat amb una blana afecció.
    Descobreix les espatlles de la manta que la cobria, gira el coll suaument i se'l mira fixament, mentre amb aquest simple gest diu que sí, sense necessitat de foradar el silenci que impregna la cambra on romanen dos desconeguts units per l'atzar o per les marees absents que només són remor d'una emoció sostinguda a punt per retenir un instant de dues vides acoblades per un temps efímer, com la pluja de primavera.


  • És fantàstic...[Ofensiu]
    Galzeran (homefosc) | 31-03-2009

    observar les teves històries com es desenvolupen, com cerquen l'aixopluc necessari mentre una pluja de mots, que cau insistent, les acompanyen.
    Mol ben trobada la teva manera d'explicar-nos les paraules, que com un doll ens apareixen a la teva llista de relats. T'hauré de posar als preferits, i visitar-te més sovint, per no perdre el fil de les dèries que ens fas compartir.
    I fes-nos saber com acaba el relat, jo no crec, en el fons, que li passi re dolent, de segur que qui viu dins la cova és una bona persona, o una bruixa del Montseny que la guarirà, com a la filla del rei que vivia amagada a la torra més alta del castell, perquè estava enamorada d'un pagès... en fi, qui sap com acabarà, tu de ben segur, ens ho faràs saber.

    Felicitats, et seguiré llegint.

    Ferran

  • Els mateixos maons...[Ofensiu]
    F. Arnau | 31-03-2009

    Amic!
    Molt interessant la teua tasca de fer-nos recapacitar sobre les paraules, fent especial esment d'aquelles que més ens trasbalsen, tant pel seu valor musical (sobretot en Poesia), com pel sintàctic...
    Reconec que totes les que has triat fins ara, també m'agraden, i aquesta és preciosa. Tant per la seua connotació amb la pluja com pel seu so, que ens "aixopluga" sota les seues lletres...
    També m'agrada molt el seu sinònim "a recer", i el verb arrecerar-se, com també acarrasar-se, que és el que fèien els estols dels pardalets als paranys dels caçadors, quan els posaven aigua i menjar, per a després atrapar-los sense cap remordiment.
    Tots aquest mots també ens atrapen!
    Endavant!
    Una abraçada!
    FRANCESC

  • Un magnífic pretext[Ofensiu]
    Dolça Parvati | 31-03-2009

    Són els plànols arquitectònics el metallenguatge i la metaliteratura que has fet servir o són l'edifici mateix? Val a dir que a la teua construcció es confonen magistralment aquests aspectes amb les anècdotes i els pretextos amb què ens emboliques, i dic embolicar perquè ens dus d'una qüestió a una altra i, seduïts, no podem fer altra que anar seguint obedientment el fil del teu discurs, per pura fascinació. Un discurs que té com a resultat l'aparent senzillesa de l'exemplum, però que amaga sens dubte una elaboració més complexa, tal com passa en nombrosos bons textos. Molt valuosos els apunts lèxics, per descomptat, relacionats amb el teu didactisme. I si tot plegat dóna com a resultat un altre relat -perquè açò ja és un relat, oi?-, estarà molt bé que el compartim amb tu com a lectors si et ve de gust.

    Avui precisament he aprés una paraula i m'han vingut ganes d'utilitzar-la de seguida. No tinc un pla (o plànol) concret, però alguna cosa eixirà.

  • I ara que farem?[Ofensiu]
    Calderer | 30-03-2009


    Perquè ens expliques una història a partir d'una paraula (aixopluc...m'agrada com sona) però ens deixes penjats. Una història interruptus és això. Potser et caldrà trobar una altra paraula per acabar la història? Haurem d'esperar gaire? La teva follia és una mica cruel per als teus lectors.

    Lluís

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Elboigdelsmots

17 Relats

66 Comentaris

23771 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Elboigdelsmots té una personalitat polièdrica, i és el resultat de les inquietuds lingüístiques de tres relataires: Calderer, Vincent i Vladimir. Calderer és el responsable de "Paraules" (que és el text fundacional), "Esbarriar", "Però", "Prou!", "Conxorxa", "Contes" i "Endebades".. Vincent ha contribuït amb "Acomboiar" "Horabaixa" i "Desori". Vladimir ha escrit "Esllavissar-se", "Aixopluc", "Copular" , "Esbiaixar", "Tisana", "Foc!" i "Baldufa"

Però això no ha fet més que començar… El diccionari és ple de paraules suggestives que aniré treballant per oferir-vos!