Baldufa

Un relat de: Elboigdelsmots

Sempre cal tenir el diccionari etimològic a l'abast. És una farmaciola, l'equipament d'emergència d'un alpinista, el desfibril·lador de la sala d'urgències d'un hospital. Tant important com conèixer el nostre origen, ho és saber el de les paraules que fem servir. Però sovint, aquesta eina indispensable no ens pot ajudar.

Això ve a tomb perquè la primera visió que la noia desmaiada ha tingut quan ha obert els ulls és la d'una baldufa gegant. Potser la imatge està distorsionada pels efectes d'un narcòtic, però la retina de la noia no va desencaminada: davant d'ella hi ha el senyor Sciarrino i, efectivament, vista de front, la silueta del senyor Sciarrino dibuixa el contorn d'una baldufa: camacurt, amb l'abdomen bombat, les espatlles més aviat estretes, i un cap que, per contrast amb la resta del conjunt, sembla petit (com la bola de dalt d'un ninot de neu). A la noia li vénen ganes de nuar una corda al coll del senyor Sciarrino i d'una estrebada seca comprovar si giravolta. Però a mesura que recupera la consciència, s'adona de l'absurditat del pensament. A més, no té cap corda a mà.

I ara ens agradaria dissertar una mica sobre el terme "baldufa", instruir al lector, oferir-li reflexions erudites, sense desatendre, és clar, l'acció que tenim entre mans (no podem abandonar la noia, que ha entrat a un restaurant italià per aixoplugar-se de la tempesta, i ha perdut el sentit després de prendre's una tisana). Però quan ens abraonem sobre l'estimat diccionari etimològic tenim una desil·lusió: es desconeix l'origen de la paraula "baldufa"! Apareix documentat l'any 1371, sí, però el seu origen és incert.

La història, per tant, se'ns encalla: la imatge de la baldufa monstruosa no ens ha permès fer el comentari que desitjàvem, i la noia s'impacienta, ajaguda sobre l'edredó de plomes d'un llit desconegut i amb l'amo del restaurant italià al davant. Llegim que "baldufa" podria relacionar-se amb el mot "balda" (és a dir, la "peça plana i allargada que, girant sobre un eix, encaixa amb una altra peça i serveix per fixar una porta, una finestra, etc.", com diu el diccionari), però sembla més un intent de forçar una explicació que la constatació d'una evidència científica. Posats a buscar lligams imaginatius, també podríem pensar que baldufa és un anglicisme: "bald" en anglès vol dir calb. I ara la noia somriu: perquè el seu amfitrió, ja s'ha dit al capítol anterior, és ben calb. És una d'aquelles calvícies expeditives, que en poc temps s'enduen qualsevol indici de cabell. La superfície llisa del cap canvia de color segons la llum que s'hi reflecteix. Ara mateix és la bombeta del sostre que aporta al cap del senyor Sciarrino una pigmentació esgrogueïda, però que es difumina i es torna més blanca quan la porta de l'habitació s'obre i apareix una dona que, presumiblement, deu ser la senyora Sciarrino. A la nostra protagonista, que es mig incorpora al llit, se li escapa el riure per sota el nas: la nouvinguda s'ha col·locat al costat del seu marit i no cal forçar gaire la imaginació per veure-hi una segona baldufa, per bé que més petita que l'altra. És una dona rabassuda, vestida amb un jersei de punt ajustat que posa en evidència l'excés de greix acumulat als malucs i a la panxa. Si resseguíssim el contorn de la dona, comprovaríem que repeteix, a una escala més reduïda, el perfil del seu marit: són dues nines russes, com si haguéssim descargolat al senyor Sciarrino pel mig i de l'interior hagués aparegut la seva senyora. La diferència més notable, però, és que a ella no li falta cabell. De fet, en té fins i tot allà on no tocaria: les celles espesses s'uneixen per damunt del nas, una ombra fosca plana sobre el llavi superior, i el borrissol de les patilles s'estén fins a mitja galta. Podríem dir que la senyora Sciarrino compensa, i amb escreix, les mancances piloses del seu espòs.

En italià d'una baldufa en diuen "trottola" (que prové del llatí "Tortilis": retorçat, doblegat). Però a la Sardenya és una "bardunfula", una forma més propera a la catalana, probablement també de procedència desconeguda (en sard també l'anomenen "badrunfa", "baldofula" o "marrocula"). Ens ha semblat que els Sciarrino agrairien una mica d'etimologia italiana, però no en fas gaire cas, i la senyora s'adreça a la noia:

-La roba ja està seca -i li allarga la jaqueta, el jersei i el mocador de coll. Ella vol alçar-se però, encara marejada, s'asseu sobre el cobrellit.

-Quedi's el temps que calgui -diu ara el senyor Sciarrino, amb amabilitat-. Vagi-se'n quan es trobi bé.

Llavors la deixen sola. Passaran uns minuts abans no s'aixequi, s'acosti a la finestra i comprovi que a fora ja no plou i que el rètol del restaurant -"Trattoria Sciarrino"- està apagat. Es posarà el jersei i la jaqueta. Farà girar el pom, però la porta no s'obrirà. La colpejarà, demanarà auxili. Per desgràcia per la nostra protagonista, en aquest punt retrobarem el presumpte origen etimològic de "baldufa": han tancat la porta amb una "balda".

Comentaris

No hi ha comentaris, comenta'l tu primer

Ajuda'ns amb un donatiu

Ajuda'ns a pagar el manteniment de relatsencatala.cat Qualsevol aportació és més que benvinguda:

l´Autor

Elboigdelsmots

17 Relats

65 Comentaris

23049 Lectures

Valoració de l'autor: 9.68

Biografia:
Elboigdelsmots té una personalitat polièdrica, i és el resultat de les inquietuds lingüístiques de tres relataires: Calderer, Vincent i Vladimir. Calderer és el responsable de "Paraules" (que és el text fundacional), "Esbarriar", "Però", "Prou!", "Conxorxa", "Contes" i "Endebades".. Vincent ha contribuït amb "Acomboiar" "Horabaixa" i "Desori". Vladimir ha escrit "Esllavissar-se", "Aixopluc", "Copular" , "Esbiaixar", "Tisana", "Foc!" i "Baldufa"

Però això no ha fet més que començar… El diccionari és ple de paraules suggestives que aniré treballant per oferir-vos!