Foc!

Va sentir el crit esquerdat, vorejant el gall, ridícul, i va pensar en la incongruència: la mateixa paraula que servia per alertar d’un incendi (foc, foc!), o per demanar un encenedor (¿que té foc, sisplau?), o per celebrar determinades festivitats (oh, focs artificials!) –a banda de tot el reguitzell de frases fetes que com fogonades li venien a la memòria (foc d’encenalls, posar la mà al foc, treure foc pels queixals, jugar amb foc)–; aquell monosíl•lab humil, associat al caliu d’una llar, als antics brasers de la seva infantesa, a l’estufa alimentada amb esclòfies de casa els avis, a les nits passades vora una foguera quan sortia d’excursió amb els amics, a la passió que l’inflamava quan va conèixer la seva fogosa primera xicota, a l’olor de la llenya, del tabac de pipa, del carbó, de la cendra; aquelles tres lletres inofensives, ara pronunciades amb un to autoritari que no admetia matisos ni discrepàncies, dirigia les vuit bales directes al seu pit, on s’hi van encastar amb ferotge avidesa. Es va desplomar meravellant-se dels prodigis de la polisèmia.