Prou !

Si pronunciéssim la paraula exacta en el moment precís res no se'ns podria resistir, res ni ningú restaria indiferent. Seria tan immensa la força del fet que encara que la xiuxiuegéssim esclataria com un crit, com l'explosió d'una nova, com el plor d'un déu acabat de néixer.
Això devia pensar el meu veí quan després de molts dies en silenci -un mutisme estrany i voluntari- una matinada, sol a la seva habitació, va pronunciar la paraula exacta per aquell moment precís: PROU! Aquest mot escàs, aquesta única síl·laba retrunyí per les parets de la cambra, s'escolà per les portes i les finestres, zigzaguejà entre els mobles, dringà pels vidres, vibrà per les baranes i abastà tot l'edifici, enfilant-se al final cap al cel fins arribar al terrat i allà, a la llum incerta de l'alba, envolà un estol d'espantats coloms encara somnolents.

Després, en l'aclaparador silenci sobrevingut, un espetec: curt, sec, concret. Un tret que li escampà el cervell i li esbarrià els records per tots el racons de l'habitació.