Esbiaixar

Hi ha paraules que per la seva sola musicalitat ens venen ganes de fer servir. Escolteu-ne una: esbiaixar. Tant se val el significat: la sentim i ens delim per utilitzar-la. Esbiaixar. És una carícia, un xiuxiueig a cau d'orella, un bri d'aire perfumat escolant-se entre els llavis. Esbiaixar. Una paraula reservada als esperits sensibles, despresos, generosos, que per això mai sentireu en boca d'un dèspota o d'un cretí, perquè el seu ús defineix a qui la pronuncia i -no ho dubteu!- el fa millor ésser humà (els tirans, els malvats, els dictadors, prefereixen paraules amb més arestes, seques, feridores).

Però poques vegades lamentarem tant que les paraules vagin lligades a uns significats que, en conseqüència, en delimiten l'ús. Esbiaixar: com voldríem anar-la repetint nit i dia fins embafar-nos d'ella, folls d'una dolça metzina (que deia el poeta)! Però les paraules -ai!- van néixer per designar alguna cosa i, ens agradi o no, "esbiaixar" ve definida al diccionari: "tallar, col·locar una cosa de biaix", llegim; i també: "anar, travessar, de biaix". I sobre "biaix" diu: "direcció obliqua en què està, es mou, és tallada, alguna cosa". Sí, estem d'acord: uns significats deplorables, castradors, que impedeixen al mot agafar volada i en circumscriu l'ús quotidià a la fleca ("Llesca'm la barra d'esbiaix, nena!") o a ca la modista ("Em podria tallar les faldilles al biaix, si us plau?").

Una inspecció més atenta del diccionari, però, encara ens permetrà utilitzar-lo tot anant d'excursió: "És millor que travessem aquest camí d'esbiaix!", podrem cridar, joiosos; o bé quan constatem la gran diferència entre dues coses: "Mirant la classificació, és evident que entre el Barça i l'Espanyol hi ha molt de biaix", escriurà el periodista esportiu; o, també en sentit figurat, podrem emprar-lo per referir-nos a la necessitat d'estalviar: "En temps de crisi, a casa sempre traiem els biaixos", direm, angoixats pels deutes.

Fins aquí les accepcions "permeses" pels diccionaris. Però aquests usos no eviten la sensació de que ens trobem davant un mot desaprofitat, i commino als poetes a esmolar l'enginy per esprémer les seves possibilitats reals. Us ofereixo alguns exemples de la meva invenció: la mare preocupada pel fill desencaminat diria, preocupada: "Aquest noi se'ns està esbiaixant". O el professor retrauria "la conducta esbiaixada d'alguns alumnes". O el porter encertaria "la direcció esbiaixada del xut" i aturaria el penal. O l'enamorat, patint la indiferència de l'estimada, es lamentaria: "No t'esbiaixis, amor!". Perquè, cal recordar-ho, "esbiaixar" ve de l'occità "biaissar" ("apartar-se") i "aissar" ("inquietar-se"), derivats de la remota paraula llatina "anxiar" a la qual s'afegí el prefix pejoratiu "bi", que literalment venia a dir "sentir fàstic o avorriment d'alguna cosa". Així que sembla etimològicament lícit que al desconsolat enamorat, la noia respongués: "La nostra relació s'ha esbiaixat: deixem-ho estar!".

Des d'aquí animo a utilitzar imaginativament aquesta paraula encisadora: si tenim present que el seu significat és proper a "oblic" (un mot incomparablement més insuls, d'una musicalitat neutre), pensem en tot allò que pot fer-se esbiaixadament: acaronar, parlar, escriure, volar… Fem que aquesta meravella per l'oïda es deslliuri de les servituds dels significats i comenci una nova vida!

(Per la Chus)