Abel

Realment aquest nom que em van posar els pares en té la culpa de tot plegat. Amb aquest nom no em tocava sinó ser el bo dels germans. L'honest, el bon minyó el que s'esforça. Vaig ser així des de petit de forma natural, i els pares, sobretot la mare, ho van reforçar: quin nen més maco! Que bon nen!. Tot hagués anat be si no hagués nascut el meu germà. No li van posar Caïm, no us penseu. Li van posar Adam, perquè els agraden els noms bíblics, però es igual, el resultat va ser el mateix. El nom del bon nen ja estava ocupat i ell va haver de ser el rebel i el malparit, tampoc no va tenir més opcions. Jo n'era conscient i em sabia greu per ell. Com hagués actuat jo si hagués sentit tot el dia, perquè no pots ser con l'Abel?. A l'escola va ser pitjor, encara que l' Adam, la veritat, era més llest que jo, però els mestres no se'n sabien estar: si t'esforcessis la meitat que el teu germà!. Ell se'n burlava, ple de ràbia per dins com devia estar, em deia: ets una matat i un llepaculs! Jo ho podria fer millor, però no em dona la gana!. A mi em feia patir, em sentia culpable de que fos cada dia més malparit i gandul, tot i que era llest com una fura, i tenia més facilitat que jo per tot, quan volia, i sense esforç, feia dibuixos, escrivia contes i fins i tot, ja de més gran escrivia cançons. i cultibava estols d'admiradors i admiradores entre els més poca penes. No va acabar els estudis. Quan tenia disset anys, un dia va agafar la motxilla i va desaparèixer de casa. La mare plorava. Per que no podia ser com tu que no ens has fet patir mai?. I jo pensava que si jo els hagués fet patir una mica potser ell no hagués hagut de marxar. Va ser quan vaig començar a pensar que tot devia ser culpa del meu nom. I ara, justament aquest any que havia aconseguit la plaça de funcionari i que amb la Berta, que és una bona noia, començàvem a parlar de buscar pis, el meu germà Adam s'ha fet famós. Després d'una curta estada en un programot d'aquest on es fan famosos la gent més estrafolària i ordinària, ha publicat un llibre que es veu que es ven molt bé, i surt a les tertúlies de la tele, dient bajanades, com les que ja deia a l'institut. Els pares me'ls he trobat fets un mar de llàgrimes. Diuen que s moren de vergonya, que el llibre esta ple de paraulotes, de drogaaddictes i de putes, i que hi parla d'ells hi els deixa com un drap brut, que no tenen esma de mirar ningú a la cara. Es veu que de mi no en parla, però el títol es un missatge, es diu Històries de Caim en el submon, i per mi és un missatge ben clar. Em culpa de tot. Tot i el seu èxit sempre serà un desgraciat perquè mai podrà ser el germà bo que soc jo. Jos soc l'únic que ho enten i l'únic que el puc salvar, pero només puc fer una cosa per salvar-lo. Ho faré. Avui ha de firmar llibres en una parada. Ja l'hi veig, amb les seves grenyes i el seu posat displicent, la moto be a prop per si el carreguen massa tocar el dos. Jo em posaré a la cua, i quan em miri li clavaré ben a prop del al cor una navalla toledana comprada a la botiga de turistes. I després desapareixeré entre la gentada. Crec que se'n sortirà, sempre se'n surt de tot i per fi podrà ser el germà bo, i jo seré el boig de gelosia. Si no, és igual, en qualsevol cas l'alliberaré de ser el dolent i jo m'alliberaré de ser el bo. Qui sap que passarà després. És la única solució, però, enel fons, no serà altre cop Abel la víctima del sacrifici?