REPTE CLÀSSIC CCCLXXXIII: Nocturnitat (La Proposta)

Darrerament l'Albert està més content, passa més estona al lavabo quan es dutxa. S'ha comprat més roba. I es posa més colònia. Està guapo, fa goig. Bé, ara que ho penso, això és normal, doncs els homes, en teoria, no tenen data de caducitat en quant a l'atractiu en arribar a la maduresa. "És interessant, oi?" diuen d'un home madur les mateixes dones que qualifiquen de vella a una altra dona de la mateixa edat que l'home interessant. El pitjor masclisme és el que exerceixen les pròpies dones contra elles mateixes.
No tan sols és l'aspecte exterior, hi ha quelcom que li vessa enfora que el fa més atractiu. Somriu, cantusseja i està de bon humor.
Avui, m'ha dit que aquesta nit tornarà tard de la feina, doncs ha de preparar una reunió per demà amb uns canadencs que els volen comprar l'empresa. Això, suposarà un sou més alt, més estatus... li he dit que d'acord, mentre li feia un petó als llavis. He posat la rentadora, he fet el llit amb presses i he marxat a la classe de ioga.
Mentre respirava amb la música relaxant m'ha vingut al cap un pensament breu com un llamp. He decidit que seguiria a l'Albert. Aniria mitja hora abans que plegués a la seva feina, i m'esperaria en qualsevol lloc.
La tarda se m'ha fet eterna, m'he sentit culpable de malpensar de l'home que estimo. He estat a punt de fer-me enrere. Però, quelcom de malsà que em conté m'ha empès a no abandonar la idea primera de seguir-lo.
Les nou de la nit al carrer Muntaner cantonada Aragó. Fa anys sovintejava aquesta zona, quan anava a buscar a l'Albert els divendres a la tarda per començar el cap de setmana. Ara m'adono que gairebé no sortim, amb l'esclavatge de la feina. Ja fosqueja i tinc fred. Torno a pensar que sóc boja. Què estic fent? de cop, una estrebada em corprèn. El veig sortir amb una noia que no conec. No és la Carmina ni tampoc l'Anna. Caminen amunt i s'aturen per entrar en un bar proper. M'espero una mica per fer temps. Faig el cor fort i entro a poc a poc, amb por. És un lloc gran amb una llum tènue. Per sort, es ple de gom a gom.
Trigo uns segons a localitzar-los en una tauleta situada en un racó. El cor em batega tan fort que m'esclatarà. Penso una excusa ràpida per si em descobreixen. Em tranquil·litzo i m'assec en un lloc on ells no em poden distingir. Tot de pensaments se m'entortolliguen alhora, segur que la noia és la representant dels canadencs que els volen comprar. És molt jove i maca. Demano un gintònic i li dic al cambrer que espero a una persona. Faig veure que llegeixo, mentre els miro de cua d'ull. L'Albert somriu, li agafa la cintura mentre li besa el coll. Ella clou els ulls i inclina el cap amb suavitat, per rebre aquell petó d'aquells llavis que creia meus. Resto atònita, no puc bellugar ni les pestanyes. Els miro tan intensament que podria travessar-los i esqueixar-los alhora. Ara, es fan un petó llarguíssim i penso que jo no en faig ni en rebo de petons així. També barrino en un instant de lucidesa, que el cos de l'Albert no em pertany, ni els seus receptors tàctils, ni la sensibilitat de la seva pell enfront d'altres dones, ni els seus pensaments ni desitjos. Em vénen ganes de plorar.
Rumio caòticament, mentre intento pair el mal tràngol amb serenitat. Veig una dona sola - dec ser jo - en una taula d'un bar de moda fitant a una parella apassionada que no amaga el seu deler compartit. I jo? jo també tinc coll, cintura, receptors tàctils i sensibilitats assedegades.
No faré cap numero, és de poca classe. Pago el gin i marxo.
Fa fred al carrer, camino sense rumb fix mirant tot el que m'envolta sense pressa, com si descobrís un món nou i diferent. L'Albert trigarà, no cal que corri per anar a casa i posar-me al llit.

Per a pescar anguiles al borinot, cal passar les llambruixes o cucs de terra per un fil llarg que s'ha de rematar amb un nuc, com un collar. Un cop fet açò, cal entortolligar-lo de manera que es quede com un cabdell mal cabdellat. Finalment, es nuga l'esquer a l'extrem del fil de la canya i se submergeix a l'aigua de la sèquia. L'anguila mossega les llambruixes enfilades, s'hi embolica amb les dents i, en notar el moviment, el pescador treu la captura cap a fora. Prèviament haurà enllestit un paraigua obert que haurà desat al terra, en sentit invers a la seua funció habitual, on dipositarà l'anguila per tal que no s'arribe a esmunyir en alliberar-la. I del paraigua l'aboca en un cabàs d'espart ben fondo.

Aqueferat en aquesta art es trobava Lluís de Bava el capvespre del primer dissabte d'octubre a la sèquia de l'Ull de la Vila, als afores de Bonretorn. S'havia acomodat just al final de la llarga trapa de fustes que tapava el curs de la sèquia al llarg d'un centenar de metres, on havia disposat una cadireta de corda per si l'espera s'allargava o per si la pesca era profitosa. A sobre del parament, penjava l'única pereta de llum elèctrica del camí d'Onda, que destacava la figura del pescador des de lluny en forma d'un breu rodolí groguenc. Just acabava de llençar el borinot a l'aigua quan, ja ben caiguda la nit, una colla de divertits, que tornaven de rodar el bou amb corda d'un llogarret veí en festes, el van albirar des del revolt del camí. Eren Bana, Batistet el de Soleta, Blai l'Estellador i dos dolçainers que havien acabat la tocada i se'ls havien acoblat per tornar cap a casa en companyia.

Bana era conegut per la contornada per la facilitat i l'èxit amb què maquinava bromes enginyoses que després se celebraven durant setmanes en les converses de la taverna de Martines i arreu del poble.

-Shhhht! Calleu un moment si voleu riure de valent. Xiuxiuejà el bromista al temps que es treia les espardenyes de careta i s'arromangava els camals dels pantalons.

El de Soleta i l'Estellador, avesats a les sobtades ocurrències de l'amic, van prémer els llavis per a aguantar la riallada de diversió garantida amb què ja comptaven i els van fer un senyal als dolçainers perquè s'aturaren sense fer soroll. Llavors Bana, des de l'extrem oposat de la trapa, es va enfilar a les palpentes sèquia amunt, amb el toll d'aigua pels genolls, en direcció a Lluís de Bava, guiat en la foscor pel besllum que s'albirava a l'acabament del tram cobert. Els altres van avançar sigil·losament entre els tarongers de la vora fins que es van apostar a uns vint metres de l'escena, rere les rajoles d'un cremador de llenya.

Quan Bana va arribar a l'objectiu, es va atansar la massa de llambruixes, va cloure fermament el puny al voltant del fil de pescar, i va estirar intermitentment un parell de cops, com feien les anguiles quan picaven.

- Clic-clic!

- Fotre! - exclamà Lluís de Bava -. Si sembla que han picat!

Aleshores va treure cap a fora el borinot, que Bana recent havia amollat, i va comprovar que romania buit.

-Com és possible...? Ho hauré somiat? -. Monologava al temps que tornava a submergir el borinot a les negres aigües de la sèquia.

Una segona estirada del fil el va posar de nou en alerta, amb l'inequívoc sorollet del borinot enfonsat per la mossegada, amb el característic moviment del fil en sacsar-lo l'animal.

-Clic-clic!

Res. En tornar a treure l'aparell, l'esquer era buit i les llambruixes del borinot intactes. I així durant tres vegades més.

-Per la mare que m'ha parit que t'he de treure, filla de la grandíssima puta!

I llavors Bana, imitant una aflautada veu femenina, li contestà des de l'interior de la sèquia:

- No m'atraparàs, no, que sóc la sireneta del mar!

Al temps que soltava canya i borinot, deixant cadira, cabàs i paraigua, Lluís de Bava va fugir cames ajudeu-me en direcció al poble mentre Bana emergia de la sèquia amb un somriure triomfal. Els altres amb prou feines podien reprimir la riallada quan eixien de l'amagatall.

L'endemà de bon matí, Lluís de Bava aparegué pel de Martines per a fer-se el gotet de barreja. No li va resultar estrany trobar-se Bana, Batistet el de Soleta i Blai l'Estellador recolzats al taulell perquè tots tres sovintejaven la taverna.

-Què, Lluís, com anem?

-Mira, anar fent i avant...

I en això que Batistet, acariciant paròdicament els cabells de raspall de Bana, li mussità melosament:

-Com et vull, sireneta del mar!

Lluís de Bava, amb ulls de no entendre res, llençà un esguard atònit cap a la còmica parella de festejadors al temps que Bana, amb l'afectada veu de soprano de la nit, li etzibà:

-Ai, maricon, així que volies pescar la sireneta del mar?

I entretant, l'Estellador va mig apartar una cortina rere la qual hi havia la cadira, el cabàs, el paraigua, la canya i els dos dolçainers recent amistats, que llençaren a l'uníson una nota aguda i sostinguda amb les xirimites, imitant les trompetes del circ després d'una proesa aconseguida.

El de Bava va envermellir de còlera en copsar la passada i va emprendre la persecució Pla avall dels divertits, mentre a crits no els baixava de cabrons, de fills de puta i de malparits. I quan els va atènyer a l'alçada del baret de Tàfol no va córrer la sang, però sí algun litre de cassalla per a rebaixar l'acalorada de l'afrontat i celebrar, tots plegats, tan redona facècia.