REPTE POÈTIC VISUAL (RPV41) NO SOM ELS ÚLTIMS

Desaprendre la carn,
veure l'amor del món
en les conques buides
dels teus ulls gastats,

abraçar els ossos
que et contenen
encara,

compartir junts
el cel i la sang
que ens aixopluga.

Som cadàvers,
restes d'homes
inequívocs que
vàrem existir.

Amuntegats al costat de la fosa
pels bulldozers de l'exèrcit ocupant,
la seua pell és blanca i transparent
(gairebé es dibuixen les venes),
braços i cames recorden als exvots
d'una gran epidèmia medieval;
munió de morts que semblen de cartró
amb ulls oberts demanant caritat,
mentre les boques dibuixen ganyotes
com els ninots la nit de Sant Josep!

El comandant de l'exèrcit aliat
ha fet eixir al poble de les cases
i han desfilat per davant dels cadàvers,
fent-los mirar cara a cara aquells ulls,
doncs, mentre ells restaven gaudint
de l'escalfor del foc de la llar,
aquells éssers eren humiliats,
conduïts a les cambres de gas,
despullats, amuntegats i cremats,
com els ninots la nit de Sant Josep!

***

FRANCESC

He vist una pintura que no m'agrada,
barbàrie que no s'oblida i fa marca,
cruels assassins, realitat amarga,
la crua realitat, presa i descarnada.

Hem de morir, diuen, és llei de la vida,
però no a les mans de botxins mortals
que donen mort amb eines artificials,
uns fets que el protagonista mai oblida.

Llibertat per uns i l'amargor pels altres,
al límit de la mort viuen la impotència
i perdura en mental inconsistència,
en ànimes balbes que mai podrà abatre.

El meu interior punxa soledat, frau
de morts sense treva i cossos mutilats
per exèrcits que han estat entrenats,
furtadors d'ànimes que cercaven pau.

Raonz

Que dius quan la pila s'acaba i la ràdio s'apaga?
Parèntesi. Parèntesi. Buidar les visceres en un racó
de món. Muntanyejar entre boirines, com una pell
on s'esquerden les aigües tortes que rellisquen.
Caus. Caus com els ulls del bou mort i estires
la llengua enfora. Espigolar camps. Esbocinar-se.

Que dius quan la lluna s'amaga i el cel ens ofega?
Obrir interrogació. Ompliràs els turons de monyons,
de confusions, orelles escapçades en tòtems, oblits,
oblits, oblits. No calen més discussions. Tanca.

Que dius, que dius quan ja no queda res per dir?
Guió. Mirar el cos del costat. El puny. Sorra. Temps.

Que dius, que dius, que dius, que dius, que dius?


Zona R

Reculls els èlitres de panerola del terra
enrajolat. Ensumes l'aire que supura de
penitències zoòfagues. Escodrinyes el
politop format pels meus braços en creu
romana. Receles dels esvalots. Hi ha la
gerra i hi ha el cristall i els bocins, traus
de la consciència. Caus en l'oncosi desa-
forada i rodoles sella avall pel flanc del
tanc que t'estella les costelles. No cerc,
no cerquis la silueta que et mira, enllà.



B/X

p.s. Són dos poemes, però potser els podeu votar junts, per tal de no crear confusions.

Dins les meves òrbites estèrils
no hi faran cap festa
els cucs que a tu també et rosegaran.

El fat t'arribarà en una nit paorosa,
on els teus malsons
et faran la seva pressa,
i cridaràs sota un silenci pueril.

Potser t'arribarà a tocar d'un riu
tal vegada entre flonjos coixins,
tocat per una mà guaridora
que tampoc et podrà fer etern.

Si viure ha de ser
compartir amb tu,
dolorosament trio morir-me,
per mai més haver de sentir
el so de les teves estúpides paraules
l'afònica gralla del teu riure

I si encara hi sóc a temps,
dir-te que he estat feliç,
i potser tu ara ignores,
sota el meu somriure estrafet
i el meu gest esgarrat,
de què t'estic parlant.

Dins les meves òrbites estèrils
no hi faran cap festa
els cucs que a tu també et rosegaran.

El fat t'arribarà en una nit paorosa,
on els teus malsons
et faran la seva pressa,
i cridaràs sota un silenci pueril.

Potser t'arribarà a tocar d'un riu
tal vegada entre flonjos coixins,
tocat per una mà guaridora
que tampoc et podrà fer etern.

Si viure ha de ser
compartir amb tu,
dolorosament trio morir-me,
per mai més haver de sentir
el so de les teves estúpides paraules
l'afònica gralla del teu riure

I si encara hi sóc a temps,
dir-te que he estat feliç,
i potser tu ara ignores,
sota el meu somriure estrafet
i el meu gest esgarrat,
de què t'estic parlant.

No vas morir a trenc d'alba
en el teu llit plàcid de somnis
amorosit, com et mereixies

Jeus entre cadàvers desballestats
desori d'ossos de vidre
recoberts d'un tel cendrós

Fetor d'humiliació col·lectiva
ulls enfonsats, negats per sempre
en el pou dels condemnats

En la rigidesa post mortem subsisteix
l'última bellugor espasmòdica
sense que ningú t'hagi amansit el gest

Només el vent té compassió
Cors de campanes
toquen a morts

Ens heu arrabassat la vida
però el nostre cos encara resta
i per aquells que ens han estimat
sempre serem reconeixibles,

Com la més gran vergonya,
som el senyal de la vostra culpa;
no us ha estat fàcil esterminar-nos,
i ara, fets una desferra de pell i ossos,
és quan donem la dimensió de qui som tots realment:
una cosa de la qual vosaltres, botxins,
no podeu escapar-vos.

Al final la carn i la matèria
tenen per si mateixes
l'última paraula.
Per sota la vostra màscara,
qui us penseu que sou?
Hi teniu la mateixa carcassa,
aquesta carn que es podreix i put,
fins que es torna a convertit en terra,
que nosaltres farem sana.

Aquí teniu la nostra despulla;
aquesta és la mansuetud que resta
després del vostre extermini,
després d'haver apagat la nostra llum.

Quin halo maligne
traspueu vosaltres?
Què us pensàveu?,
que, igual que nosaltres,
no seríeu derrotats?

Hem tornat a la terra.

I vosaltres, teniu lloc on tornar?

Què diran els segles a venir
de les vostres despulles?
Amb quina cara us mirarà el déu de la bondat?
De qui sereu mirall, vosaltres?

Nosaltres tenim la humilitat
de ser en qui la Humanitat es miri.

Hi haurà algun supervivent,
algun creador que vulgui recordar-vos,
que, com a nosaltres,
en el mantell del seu amor,
vulgui rescatar-vos?