VEREDICTE DEL REPTE CLÀSSIC CDLVII: Vivències o no

Benvolgudes i benvolguts reptaires,

disculpeu-me per no haver penjat abans el veredicte d'aquest Repte Clàssic però, misteris de la informàtica, quan el tenia gairebé redactat, la pàgina m'ha caducat (o se m'ha tirat enrere, que ve a ser el mateix...). Així que els comentaris potser els pengi més endavant...

A més, el retard ja el duia per la qualitat dels relats que heu presentat, sona a tòpic però és cert. Des de la condensació de les Núries, d'en Sangifetge i de la Frèdia, a les aportacions més extenses d'en Magrão i d'en XvI. Totes les aportacions, però, m'han fet dubtar sobre si era vivència o fruit de la imaginació de cada reptaire. I això ho sap cadascú/una...

He trobat anècdotes entranyables, com la de la Núria Niubó i la seva Tata, que narra, amb tendresa i traspuant molta estima, la relació entre la dona i la seva mascota, una anècdota que destaca per la seva senzillesa en la trama i per plasmar en quatre pinzellades aquesta complicitat i la traducció que en fa, la protagonista, de cada moviment de la Tata. Fins i tot de la por.

Un dels relats que més m'ha agradat és el de la nuriagau. I també és culpable que aquest veredicte s'hagi allargat. Un relat calmat i pausat en què un monòleg interior (que gairebé podem dir que és pronunciat en veu alta) relata una confessió al fill del pare encapritxat de la mestra més jove que ell en un flaixbac que no es nota on comença i on acaba de tan suau que és aquest traspàs temporal. I, a més, m'ha servit per saber que el títol TAMBÉ fa referència a una cançó (encara que, a hores d'ara, no l'he escoltada...)

Com ja he dit en d'altres ocasions, la prosa de la Núria madura en cada relat. Aquesta és la part més destacable, que en un relat tan breu es puguin concentrar tants sentiments, un canvi en el pensament de la protagonista però, també, un canvi en aquests anys de diferència entre el present i el passat. I sí, s'aconsegueix fer dubtar a la persona que el llegeix. Però preguntar si és vivència o no no és massa correcte...

A més, aquesta convocatòria m'ha fet reescoltar (un cop més) For Whom The Bell Tolls, de Metallica, que sempre és un plaer. Igual que la prosa d'en XvI, malgrat no haver viscut l'ambient del Servei Militar ni de les seves bromes típiques, ni de la seva atmosfera rígida. Una prosa que s'escola lentament i sense grinyols i ens provoca els mateixos dubtes que en Xavi/Shiba. La presa de pèl o la veritat, ja que, com ell segueix el consell de l'avi de no destacar i de no prestar-se voluntari en res... I, com he sentit a dir en d'altres ocasions, són dues regles que sempre funcionaven.

La part més destacable és aquesta atmosfera que ens deixa immersos en aquests mesos de Servei Militar i en un fet que, fins avui, només coneixíem per notícies de llavors o per brometes amb cabres... I potser tot va ser així...

O tal vegada aquesta convocatòria hagi servit perquè la Frèdia ens confessi que és assídua als xats i que, gràcies a aquestes finestres cibernètiques, va coincidir amb un personatge famós i molt influent, i a qui, sense voler-ho, va ajudar a guanyar unes eleccions. Qui ho sap? La veritat és que la seva brevetat no és dolenta per exposar la història/anècdota en si, només dóna la sensació que el relat original ha estat escurçat (almenys en el meu cas) i la seva versió llarga ajudaria a endinsar-nos millor en l'anècdota.

Una cosa que destaco és el somriure que se'ns dibuixa als llavis en llegir el nom de l'altre personatge d'incredulitat però també perquè ens torna a fer dubtar a les acaballes del relat, amb el ram...


I, com ja em va passar en El salt de la Mandarineta, m'ha sobtat gratament que sota el nick de Sangifetge hagi un relat tendre i d'infantesa, amb un sangifetget que es meravella per una anècdota accidental i que, als seus ulls, sembla un fet estudiat i expressament calculat.

Només dir que, gràcies a deixar-lo fora de concurs, m'ha ajudat a l'elecció i la bona estona que he passat resseguint la paràbola/trajectòria del doll d'aigua de Seltz ja paguen la pena d'haver convocat el Clàssic i trobat aquesta aportació.

I d'Ayurveda què he de dir? Potser que ara no és el millor moment de recordar les hortalisses...

Quan creia que ja no hi havia més aportacions en aquesta convocatòria i gairebé fregant el pal, una història de velocitat, d'amor a la benzina, als engranatges d'un motor, a l'estimació pels cotxes. I com es nota que en Magrão és un enamorat de les curses de velocitat/rallies...

Malgrat que no es el meu fort, això de la velocitat, en aquest relat s'hi viu l'adrenalina i la passió pels cotxes (encara que faci 30 anys d'aquell model) i l'anècdota graciosa que s'hi destil·la: el protagonista bocabadat amb la conducció i la màquina del pilot amic. Per això no pot llegir res més de la llibreta, encara que estigui en català. Perquè el paralitza la màquina...

Potser per això, i sense més retards, el relat de Magrão és el relat que més m'ha captivat i és el mereixedor de convocar el següent Repte Clàssic, el 468 (CDLXVIII).

Encara que, ho he intentat explicar..., m'han agradat tots en major i menor mesura! Aviat els comentaris, paraula...


d.